Sovint es proclama Sylvia Plath (1932-1963) com la poeta més influent de la segona meitat del segle XX[i]. A banda del que hi hagi d’hiperbòlic en aquesta afirmació —que, sens dubte, forma part del pacte que fem amb la literatura i el seu codi—, gran part del que la sustenta
Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 – Fontainebleau, França, 1923) sabia de ben petita que volia ser escriptora. Li havien publicat un conte i havia guanyat algun concurs de redacció infantil a l’escola, a Wellington, i quan tenia deu anys li van regalar el llibre Elizabeth and her German Garden,
Virginia Woolf (1882-1941) és el silenci de Londres mentre una ambulància travessa els carrers. Hi ha autors que són com ciutats i l’obra de Virginia Woolf és indissociable de Londres i dels grans moviments històrics i de pensament que van succeir-hi durant la primera meitat del segle XX. La
En un context marcat per la pandèmia, on moltes sales segueixen tancades o funcionen amb aforament reduït, el cinema europeu viu (altra vegada) moments complexos, en un entorn que en els darrers anys ja havia canviat molt amb la irrupció de les plataformes de streaming. Aquest número del Quadern
La filosofia de Sarah Kofman (1934-1994) és la imatge, per excel·lència, d’un importantíssim llegat teòric oblidat. Deutora del desconstruccionisme i lectora d’una intel·ligència punyent, Kofman escriu des de la pregunta per la mateixa escriptura. Construeix textos per mor del desballestament: la seva destresa està en l’esquinçament teòric, tot oposant-se a
En la seua curta existència, Flannery O’Connor (1925-1964) va escriure trenta-un contes i dues novel·les, Wise Blood (1952) i The Violent Bear It Away (1960). Els relats, que van aparéixer en A Good Man is Hard to Find (1955) i en el recull pòstum Everything That Rises Must Converge
La Marguerite Duras, dita oficialment Marguerite Donnadieu, va néixer el 4 d’abril de 1914 prop de Saigon, quan Indoxina encara era una colònia francesa, i va morir als 81 anys a París. Fou una autora prolífica, amb més de quaranta novel·les, obres de teatre, articles i guions; una obra
Potser perquè la primera lectura que fem d’una autora és com la primera impressió d’algú que coneixem, i pot condicionar el que vindrà a continuació, sempre he llegit Natalia Ginzburg amb una idea al cap: la importància de qüestionar-se quin és el rol de les paraules en cadascun dels
Convertida en vida en un autora de culte, Annie Ernaux (Lillebone, 1940) gasta un tipus d’escriptura del jo en la qual el col·lectiu pren el protagonisme. La seva aproximació a la narració autobiogràfica no és més que una excusa per assolir el «jo social», l’individu que navega en una època
Entrada Sota la benèfica, i malèfica, inspiració del petit diccionari que el polifèmic i secretíssim Cristóbal Serra va dedicar a William Blake, oceànicament tronat astre d’astres, he volgut elaborar aquesta constel·lació de mots i de conceptes per difondre algunes de les claus de la colossal escriptora i pensadora britànica
Colette és una de les grans figures de la literatura francesa i tot un símbol d’alliberament femení. Actualment només es pot trobar una obra seva en català a les llibreries, El blat tendre, que vam tenir l’honor d’editar a la col·lecció Petits Plaers de Viena. Escrit fa cent anys
Enguany es compleixen cent anys des que Edith Wharton va convertir-se en la primera escriptora de la història a ser guardonada amb el premi Pulitzer. L’escriptora nord-americana no només va ser extremadament prolífica, sinó que la seva obra és d’allò més variada: en la seva producció literària trobem més
Una de les mostres de la qualitat d’un sistema editorial és la capacitat de (re)vitalitzar obres i autors que es trobaven fora dels circuits de lectura. Aquests últims anys, les llibreries i les biblioteques s’han omplert de l’obra d’escriptores que estaven fora de les prestatgeries perquè no s’havien editat, no
Diada de Santa Llúcia. Diumenge 13 El petit de casa mira el Mic. Que ben fet! Fons negre, cura amb gairebé tot… Ell content i jo també. Encara arrossego la galipàndria, però tot i així, a la feina d’ahir, un concert-ball (no ballable) a Cal Figarot de Vilafranca del
Al Hakagure, l’assaig del segle XVIII sobre els principis dels samurais japonesos, es proclama: «S’ha de començar el dia morint». Sota aquesta màxima, que esdevenia una preparació a la mort per als guerrers, també s’amagava la clau del coratge: observant la mort de prop com a possibilitat, la filosofia
Pronto hará un año que comenzó. La noticia del confinamiento me sorprendió de regreso de un viaje. En un inicio los preparativos de la nueva situación fueron modestos, pues mi modo de vida se limita a dos espacios, mi taller y mi piso. Las idas y venidas del taller
Personalmente en los últimos meses tuve suficiente tiempo para reflexionar acerca del sentido de la vida, y creo que ha sido difícil mantenerlo inalterable desde la alegría, equilibrio y perspectiva sobre la relevancia del trabajo propio. Vivir en una época tan entumecida se siente como una prueba de nuestra
Tornar a col·laborar amb la revista Quadern m’ha fet pensar inevitablement en els anys que juntament amb la Gemma vam codirigir la secció «Zona Zero» d’aquesta revista, on convidàvem diferents artistes a intervenir a les pàgines centrals de cada número. Concretament m’ha fet pensar en l’últim número del «Zona Zero»,
«(…) Si de sobte miréssim d’aturar-nos i de preguntar-nos “on anem?” o ”on som ara?”, estaríem perduts, perquè a cada moment ja no som on érem, sinó que ens hem deixat endarrere a nosaltres mateixos, irrevocablement, en un passat que no té record, un passat constantment obliterat per un
Des del moment en què el músic-sacerdot que organitzava els cants per a la litúrgia pren consciència de la naturalesa del material que flueix entre les seves mans i de la seva capacitat creativa com a ésser humà, sorgeix la figura d’aquell que assumeix, per a si i per
Nunca me he considerado artista. Decirme a mí misma que lo que hago es arte me queda grande. Luego recuerdo que muchos artistas se exprimen por dentro, se recomponen hacia fuera y unen sus trozos con oro… Y solo entonces llego a reconocerme. Podría decirse que cuando un artista crea
Abans que el coronavirus canviés les nostres vides, els paradigmes creatius que imperaven eren la sobreproducció i l’obsolescència programada. Productes immediats i efímers, quants més millor. La story d’Instagram n’és el millor exemple: vídeos d’un màxim de 15 segons que desapareixen en 24 hores. Què aconsegueix Instagram? Que publiquem molt més
Imaginem un escenari comú. On tots i totes partim del mateix punt i la nostra pell té un gruix semblant. No ens toquem literalment, el tacte ens arriba com un ressò que rebota sobre la superfície i distorsiona el missatge. Sembla que el diàleg s’allunya perquè el món s’ha
Qui no ha fet mai una cosa del no-res, quelcom que abans no existia? Tots hem estat creadors en algun moment de la nostra vida, tan sols pel simple fet de dibuixar o de fer una fotografia. En termes generals podem dir que la creació sorgeix de la necessitat
«Surgen primero las formas y luego los objetos del mundo sensible.» (Platón) «Todo conocimiento nace de la experiencia sensible, la que obtenemos a través de los sentidos, del contacto con la realidad. No podemos tener conocimiento del mundo si no tenemos contacto directo con él.» (Aristóteles) Suspensión
Si haguéssim preguntat a Johann Sebastian Bach com s’esperava que fossin escoltades les seves cantates tres-cents anys després, segurament s’hauria quedat atònit. Simplement, quan les estrenava, a ritme d’una per setmana, no preveia que tinguessin gaire més recorregut que les audicions que es poguessin anar fent de tant en tant,
En un dels seus assaigs va escriure que, quan va tornar a veure la seva ciutat després de la guerra, no va poder més que plorar[1]. 1945, sis anys de soldat ras, un dels 400.000 supervivents de Colònia, l’Alemanya ara «exnazi», 28 anys. El seu fill Christoph moriria a
A la memòria de Cristina Cervià «Jo vaig sortir de Girona enduent-me’n Girona. A cent quilòmetres lluny jo la segueixo veient amb tota la seva venustat», va confessar Prudenci Bertrana el 1935 durant el seu discurs com a president del jurat dels Jocs Florals de la ciutat. Molts anys
Aquests dies de pandèmia ens hem adonat, tant a nivell personal com professional i empresarial, més que mai, de la importància d’alguns elements dels quals tots ja en parlem: la sostenibilitat, la tecnologia, la innovació, la capacitat de resiliència, la flexibilitat i agilitat de noves respostes a l’entorn, però
Hay cantidad de artículos y webs que citan de manera pormenorizada el escandaloso porcentaje de hombres en la música frente a mujeres. Solo se libra, por los pelos y depende del caso, la diferencia entre intérpretes hombres y mujeres. Pero si atendemos a las gestoras, a las compositoras, a
Al poeta i amic Josep-Ramon Bach, ardit explorador del misteri Manllevo el títol d’aquest enfilall de notes del meravellós llibre d’Adolfo Bioy Casares, en el qual el conegut escriptor argentí aplegà un seguit de textos aliens com una mena de quadern de bitàcola, i que, considerats en el seu
Agraït per la llibertat total que se m’ha concedit per a aquesta col·laboració, estimulat per la segona part del títol del monogràfic, «herències, reptes i confusions», i amb el benentès que cada vegada que s’interpreta la música en el present hi ha un acte creatiu i ben contemporani; ateses
Aquest article va ser publicat inicialment en castellà a la revista Riutort, el gener de 1958. Si el reproduïm avui, revisat i traduït, és perquè serveixi de testimoni de què, a mitjans del segle XX, Schönberg no només era acceptat, sinó admirat en els ambients musicals oberts de Catalunya.
Cuando hablamos de la relación entre creación actual y conservatorios, se nos presenta, antes de empezar a esbozar cualquier tipo de idea al respecto, el problema de definir qué es la creación actual (los conservatorios son, a grandes rasgos, instituciones bastante homogéneas y poco propensas a los cambios a
Si de música catalana generalment ja se’n parla més que no en sona, encara més de la nova música. Però això no és cap raó per deixar de parlar-ne. Encara que bona part de la societat ni se n’adoni, en les nostres contrades no s’ha deixat mai d’escriure i
La revolució digital ens va prometre de tot. En l’àmbit d’Administració pública i ciutadania, les promeses tampoc no es van quedar curtes. Per una banda, una Administració moderna, que parlava entre si per facilitar-li la vida a la ciutadania, que tenia sistemes que a efectes pràctics funcionaven com un
Quando i fili sono tanti che non ci si può più passare in mezzo, gli abitanti vanno via: le case vengono smontante; restano solo i fili e i sostegni dei fili. «La città e gli scambi», Italo Calvino El lector del sorramoll és el títol que falta a les
«De tots els poetes romàntics que han existit, probablement en Bartrina és el més bèstia.» Josep Pla, Vida de Manolo A començaments d’any, abans que el món —que també comprèn la vila orgullosa de Reus— s’esllavissés, vaig mantenir una conversa cordial amb el marmessor de les regnes culturals de la
La treballadora social de l’ajuntament que atén el cas de l’Adela, una mare soltera amb dos fills a càrrec, després de l’entrevista amb ella a l’oficina de Serveis Socials del districte, transcriu a l’ordinador les seves anotacions sobre el més important de la conversa enregistrada. Tot i escriure-ho amb
Internet és una autopista per viatjar pel món i formar-ne part. És la manera d’expandir el concepte, la llengua i la cultura catalana, i donar-les a conèixer globalment. El segle XXI ens ha portat l’expansió d’Internet i tot el que això suposa i suposarà. Fins i tot marca
Les tecnologies digitals fa temps que han entrat als centres educatius. Aquest procés, que té ja un recorregut de quaranta anys, fins ara havia estat pausat i progressiu, però sobtadament ha esdevingut accelerat i intensiu durant els quatre mesos de confinament del curs 2019-2020, forçat per l’emergència sanitària de
Al pròleg del volum El cicle de Bearn (2014), de Llorenç Villalonga, l’escriptor José Carlos Llop afirma que, fins a la doble aparició de l’autor de Mort de dama i de Mercè Rodoreda, «la novel·la catalana és escassa i [que] no deim cap barbaritat pour épater ningú si afirmam que
L’escriptora novaiorquesa Janet Malcolm va descriure el «surrealisme que hi ha al cor del periodisme» com el moment en què algú s’obre en canal a un periodista desconegut, durant una entrevista rutinària, ja sigui per vanitat o esperant una improbable redempció. La gent explica les seves històries als periodistes
Sovint atribuïm a les ciutats les propietats d’un organisme viu, d’algú amb existència pròpia que naix i s’expandeix, pateix avatars i moments de glòria més o menys efímera, talment com els humans. Assumim que l’agrupació d’habitatges i infraestructures habitat per un col·lectiu humà —el que és en realitat una ciutat—
En les últimes dècades hem estudiat la relació entre ciutat i literatura dins el paradigma de la geoliteratura. Aquest paradigma s’inscriu dins l’anomenat «gir espacial» de la postmodernitat. Si durant la modernitat la qüestió del temps va ser clau per entendre els decalatges i les sobreimposicions entre el món
En l’era digital pròpia del segle XXI, l’àmbit públic de la comunicació és ara un espai compartit per tots els actors de la comunicació: governs, administracions, entitats, empreses, partits, intermediaris socials, mitjans de comunicació, ciutadania. I hi tenen lloc canvis de rols rellevants amb una nova capacitat d’influència. Per exemple,
«La intel·ligència artificial conté un potencial dramàtic de creixement, tant per a l’economia com per als éssers humans.» Diversos estudis projecten un futur proper on la productivitat laboral s’incrementarà un 40% gràcies a l’impacte de la intel·ligència artificial en el món dels negocis. Posant-ho encara amb més perspectiva, la
