Ser compositor, avui

Temps de lectura: 6 minuts

Alejandro Civilotti

 

Imatge d’Imanol Buissan.

Des del moment en què el músic-sacerdot que organitzava els cants per a la litúrgia pren consciència de la naturalesa del material que flueix entre les seves mans i de la seva capacitat creativa com a ésser humà, sorgeix la figura d’aquell que assumeix, per a si i per al món, la tasca d’inventar i escriure allò que és producte de la seva pròpia creativitat, d’una banda, i alhora de la seva mirada al món que l’envolta. Un món que alimenta i condiciona en la seva interacció amb l’ésser que inventa, el compositor.

Des de sempre «el compositor» és abans que res un ésser humà que obra en funció de les seves idees, la seva creativitat, el seu context vital i, sobretot, la seva cultura, allò que el nodreix inevitablement i que pertany al seu present i passat. Però també és així per al receptor d’aquestes músiques. Qui escolta, que respon a elles des d’un concepte preconcebut del que és bell i el que no ho és. En definitiva, no escoltem només amb l’oïda, escoltem amb la cultura —és a dir, amb allò ja escoltat—, amb la memòria que ens aporta uns paràmetres, uns judicis de valor que fan que acceptem o rebutgem la novetat, allò que no reconeixem.

I així ha succeït sempre, des del fons dels temps. La tasca que ha assumit l’ésser que compon és la d’explicar-nos la seva vida i el món de les seves idees en interacció amb aquest món que l’envolta, quelcom semblant a mirar de realitzar una «fotografia sonora» del món. O millor dit, de la seva idea del món.

Però no hi ha un només un món, com tampoc hi ha un sol compositor. I és així com aquesta diversitat comporta també múltiples estètiques, depenent de cada època, però una sola ètica: la de l’ésser que assumeix el paper de ser l’escriba d’aquest temps que li ha tocat viure i atendre la seva sensibilitat.

Dit això, s’entén que hi ha una relació. Al meu parer, ha d’haver-hi una relació entre el compositor i la societat a la qual pertany, perquè és testimoni del seu temps i assumeix el paper de ser figura frontissa entre el passat que el nodreix i el futur que imagina. I d’aquesta manera el compositor,  sigui el d’avui o el d’ahir, es posa a treballar en l’organització d’una música, que és reflex d’allò que sent i veu, però de seguida pren consciència de la naturalesa del seu treball: la música no està només feta de sons. Realment està feta de temps, i és un imperatiu que aquest sigui estructurat per poder ser intel·ligible: la música és temps sonor amb una estructura, i té necessitat d’això per poder arribar a qui escolta, a l’altre, i comunicar-se. En aquest sentit, un dels condicionants d’aquest invent que sona és el d’establir una dialèctica amb el receptor.

Arribats a aquest punt, hem de fer una petita però important reflexió. Aquesta comunicació no només és imprescindible, sinó que obeeix a la pròpia naturalesa essencial de la música. Quan la música sona, i gairebé de manera miraculosa, s’estableix una comunicació transversal entre homes i dones, ens trasllada com si fos màgia a un univers sensible on desapareixen totes les diferències, ja sigui de gènere o socials. Allà no hi ha rics ni pobres, ni bons ni dolents. Tots som iguals en aquest univers. I això ho aconsegueix la música si està sonant, si la seva capacitat de missatgera ha pogut alçar el vol… Aquesta és una qüestió que, al meu parer, ha de tenir en compte qui assumeixi aquesta responsabilitat d’escriure, aquesta forma de vida que anomenem «ser compositor».

Així, la tasca d’un compositor és la d’estructurar el temps. És a dir, construir obres, per poder comunicar allò que rep del seu passat i present —tota obra és en certa mesura autobiogràfica— com a diàleg amb aquesta societat a la qual pertany, en resposta a una ètica que és la de l’ésser humà. Ètica i Estètica es troben en un mateix punt.

Però hi ha un altre aspecte important que he d’esmentar. Un element que està en permanent evolució: la grafia musical. Aquest aspecte de la música, que ha tingut uns moments estel·lars en la història (per exemple en l’aportació de Guido d’Arezzo a l’edat mitjana), que ha seguit al llarg del temps diversos camins, en una cerca de perfeccionament que sembla inassolible, però que en definitiva i objectivament obeeix a allò que és el seu fonament: des de sempre el compositor ha intentat fixar en un paper allò que correspon més o menys al que ha imaginat com a so, o per ser més exactes, «ambient sonor». Tanmateix, això sempre és una aproximació més o menys imperfecta, mai s’aconsegueix plenament l’objectiu. I per això hem de tenir consciència que una partitura no és música: és només el seu punt de partida.

Per començar, perquè obeeix, ja hem vist que parcialment —potser l’única manera en què ha estat possible—, a la imaginació de qui l’escriu. Però ella realment prendrà vida mitjançant la interacció de la imaginació de qui és mitjancer —l’intèrpret— i la del destinatari, és a dir, l’auditori com a receptor. Aquestes tres imaginacions són les que fan possible que allò que hi ha en un paper —única manera que ha trobat el compositor d’atrapar i «congelar la seva imaginació»— arribi a convertir-se en música. Abans no; només serà un esbós que, en el millor dels casos, descansa en una espècie de «pressentiment» en la imaginació de qui compon i en un calaix, en l’oblit.

En aquest punt, i atès el títol que dona nom a aquestes petites reflexions, «Ser compositor, avui», hem de dirigir una mirada a la realitat del món d’avui i la societat que participa del viatge vital en què està immers inevitablement qui ha assumit aquest paper. Una cosa que al meu parer hem de deixar clara és que «el món» no és un ens abstracte: és allò que la societat, la nostra societat, l’ha portat a esdevenir. I així hem construït una realitat on totes les coses, l’habitatge, l’educació, la salut, la política —amb les seves idees de democràcia, guerra, pau…— i per descomptat l’art, són coses que es compren o es venen. La nostra societat viu i respira per i per al consum de totes les coses.

Hi ha «un però», que és la cultura i la seva raó de ser. Aquesta no admet un altre principi que el d’assumir el paper quant a identitat. La cultura ens parla de qui vam ser, de qui som i de qui volem arribar a ser, és a dir, en la cultura sabem d’on venim i cap a on anem. La pregunta seria per què els Estats desatenen permanentment la Cultura? En qualsevol cas, «és en la cultura on es lliura la batalla del destí dels pobles». Ella no es presta fàcilment a aquest joc del consum, i allà es troba el compositor?

Imatge d’Imanol Buissan.

Aquest interrogant obeeix a la pregunta essencial de la qüestió: on és o hauria de ser el compositor, que té necessitat d’una banda del públic —raó de ser de les obres—, la música del qual són esbossos anomenats partitures, i que té necessitat de la seva realització per arribar a ser? On ha de ser, davant d’una societat que, atenta a les seves necessitats de consum, mira cap a una altra banda, i dels qui organitzen esdeveniments musicals —privats o públics— i també atenen aquesta mentalitat de rendibilitat i obren en conseqüència?

Només pot ser en un lloc o en un altre; és a dir, atenent la seva missió, la seva ètica i assumint el seu treball solitari, malgrat tot, com a forma de vida amb les dificultats que això suposa, però sabent que potser és aquesta una etapa per sembrar… o en cas contrari, subordinant l’ètica al mercat i buscant per tots els mitjans vendre «el seu producte». És a dir, escriure en funció de la possible demanda i assumir aquest rol en la societat actual. I en aquest sentit, passar-se la vida buscant relacions que afavoreixin aquesta finalitat!

També cal dir que es pot fer un camí intermedi, que seria organitzar la feina de tal manera que es pugui atendre la faceta de construcció —composició— i alhora la de difusió d’aquella manera en què sigui possible. A vegades, però, el temps no dona per a tot i, a més, això no està exempt d’una certa contaminació.

En qualsevol cas, cada cosa al seu temps: el primer és compondre, que és viure la composició; és a dir, una forma de vida, de respirar. Assumir això entenc que no és senzill si veiem que les obres s’acumulen en papers que ningú mira… i a més, hem de treballar i viure! No és fàcil, però de totes maneres crec que primerament s’ha de construir l’obra, cisellar-la com si fos un diamant, i en segon lloc, buscar la manera de fer que cobri vida.

Tot això, no és veritablement nou. Els compositors d’altres èpoques van haver de viure coses semblants, encara que tal vegada la diferència fos que compositor i intèrpret eren la mateixa persona, i així Mozart interpretava Mozart, i Beethoven, Beethoven… La música, així, era contemporània. La realitat avui és diferent perquè són diferents la societat i els seus interessos, i des de l’etapa romàntica s’ha desenvolupat una preferència pel consum cultural del passat.

Davant aquesta realitat que ens circumda, entenc que no hi ha una altra opció que atrinxerar-nos en l’honestedat i l’ètica, i compondre allò que ens dicta la nostra pròpia sensibilitat, explicant el que llegim entre les línies del nostre temps, i sembrant alguna cosa, que potser florirà en un temps futur.

 

Alejandro Civilotti

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Alejandro Civilotti

    Compositor i professor, amb obra vocal, de cambra, música per a cinema i òpera, i obra per a orquestra on destaquen vuit simfonies. Va estudiar a l’Argentina amb Enrique Gerardi —deixeble de Nadia Boulanger i Alberto Ginastera— i amb Josep Soler i Joan Guinjoan a Barcelona. Ha guanyat premis com [...]