El Miracle

Temps de lectura: 3 minuts

Montse Màrmol

 

Imatge de Montse Màrmol.

Imaginem un escenari comú. On tots i totes partim del mateix punt i la nostra pell té un gruix semblant. No ens toquem literalment, el tacte ens arriba com un ressò que rebota sobre la superfície i distorsiona el missatge. Sembla que el diàleg s’allunya perquè el món s’ha aturat, però no és el món el que s’atura, ni tan sols som nosaltres els que hem frenat en sec, és la productivitat entesa com a tal.

El valor de les idees sempre s’ha posat en dubte perquè costen de quantificar. Quant val una idea? Ara que tenim les emocions assegudes a primera fila, tots i totes som artistes. De la vida. Hem vingut aquí a viure, o potser se’ns havia oblidat? Les coses importants són les que no ho semblen, deia la Mercè Rodoreda i així és, més que mai.

Més que mai queda clara la intenció d’aquelles persones que reflexionen sobre allò que ens envolta i ens defineix, que ens atorga una identitat pròpia. Ampliem l’arxiu de sensacions, les afegim al nostre catàleg de matèries primeres. Ens costa reconèixer el sentit de les nostres troballes. La tensió, l’excitació, el dubte, la soledat. Aparentment el soroll s’apaga i ens deixa en un profund silenci que ens marca el camí a casa amb una llum encegadora, però espera, d’on ve tant de soroll? Som capaços de reconèixer-ho? Les converses es dilueixen, ens agafem fort a la gran idea del dia per recollir-la de terra hores més tard. La busquem al rebost, a la llum que entra per la finestra, a la cançó que sona, i altra vegada entrem i fluïm amb la dansa del procés, del procés creatiu. No hi ha res definitiu, tot acaba encaixant, aquestes són les úniques premisses a les quals ens podem agafar. I ni tan sols aquestes, allò que és viu està en constant moviment. Necessitem un objectiu i posem el nostre enginy en marxa com si fos un salvavides.

Imatge de Montse Màrmol.

Viure com ho fem els humans, en aquests temps d’incertesa, és el més semblant a viure com ho fem els i les artistes, tots i cadascun dels dies, sigui quin sigui l’escenari. Ens sentim vulnerables, ens deixem a travessar per la vida, i especulem amb els fets. Construïm muntanyes per escalar-les utilitzant les quatre extremitats i ens deixem caure al buit sense esperar que ningú ens reculli. Aquest és el miracle.

Jo, que soc fotògrafa, que digereixo la vida a través de la càmera, que la utilitzo d’excusa, com un vehicle per arribar a on vull, em prometo fotografiar totes les persones a qui veig i sento a prop aquests dies. Altra vegada l’imaginari es posa en marxa i miro d’aturar el temps i quedar-me en aquells moments concrets on em veuen, m’escolten i m’identifiquen. Soc jo a través d’ells i elles i em transformo en una estranya mescla de puntades, fetes a mida per vestir-me i donar-me el caliu que necessito per seguir funcionant. Sembla que el cor em batega amb més força. Col·lecciono primers plans de la natura, m’hi apropo tant que la puc olorar. Fotografio la mare per sentir l’escalfor de la seva pell.

Em proposo fer alguns exercicis que em demostrin que continuo aquí, com tots i totes vosaltres. Enfonso les mans a la terra, la cara als llençols, deixo caure el braç just a la franja de llum que es dibuixa a la paret de la cuina. Empasso aigua molt freda i segueixo el trajecte dins del meu cos. M’enfilo a una cadira i observo l’espai que habitem plegats. Recopilo negatius de fa més de vint anys i recordo que llavors, la vida, em semblava més lleugera. Recito paraules en veu alta que m’agrada com sonen: oxigen, trama, llitera, màgia, sabata, fulla. Em desperto per veure com surt el sol i certificar que, evidentment, comença un nou dia, que tot està per fer. M’entrego al moment exacte, a l’ara que ja no hi és mentre escric aquestes paraules. Camino pel passadís amb els ulls tancats, descalça, intentant no donar-me cap cop al dit petit del peu dret.

Gaudeixo, m’esgoto i dormo per tornar a començar.

Busco sentir el batec de la vida en cada gest i em quedo quieta, en silenci i molt atenta, confirmant que és cert. Estic aquí, respirant, amb tots i totes vosaltres.

Montse Màrmol

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Montse Màrmol

    Montse Mármol va néixer a Sabadell el 1979. Va estudiar Fotografia Artística a l’Escola d’Art Serra i Abella i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Ha iniciat els estudis d’Història de l’Art a la UAB.