Pandèmia i creació

Imatge d’Imanol Buissan.

Qui no ha fet mai una cosa del no-res, quelcom que abans no existia? Tots hem estat creadors en algun moment de la nostra vida, tan sols pel simple fet de dibuixar o de fer una fotografia. En termes generals podem dir que la creació sorgeix de la necessitat de l’individu de fer o expressar quelcom. En el cas concret de l’àmbit artístic, gràcies a la sublimació l’autor aconsegueix canalitzar aquesta pulsió cap a una activitat creativa que acaba generant una obra. Segons Jacques Lacan, l’origen de la sublimació es trobaria en l’acció d’intentar omplir el buit existencial amb relacions interpersonals transformades. En aquest context podem constatar que, pel que fa a les relacions humanes, hi ha un ara i un abans des que el Covid-19 va arribar a les nostres vides. És evident que la pandèmia ens ha obligat a canviar la forma en la qual els éssers humans ens relacionem i socialitzem; per tant, podríem preguntar-nos si el procés de creació ha canviat de forma paral·lela, si continua basant-se en les mateixes pulsions o si s’ha vist afectat negativament o positivament pel que fa a producció.

Com deia a l’inici, l’individu crea quan se sent empès per la necessitat de dir alguna cosa, tot canalitzant aquest impuls a través de l’activitat artística. El trasbals, en qualsevol de les seves formes, sovint desperta i regira les emocions i és en aquest moment quan l’artista o l’escriptor troba la matèria primera, l’impuls necessari per al traç, per al vers o el paràgraf. A mitjan mes de març de 2020 la pandèmia ens va obligar a tancar-nos a casa, a refugiar-nos, a isolar-nos del món i aquest escenari va donar lloc a reaccions diverses. L’ésser humà és un ésser social, i aquesta necessitat atàvica de relacionar-se amb els altres esperona la imaginació fins a límits sorprenents. Durant els mesos de confinament vam poder veure la capacitat de reacció de les persones per mirar d’ajudar els altres a aixecar l’ànim, o simplement com a mitjà per interactuar amb el món exterior, i la majoria d’aquests actes estaven relacionats amb activitats artístiques i creatives. Hem canviat, sí, però ha canviat doncs el procés de creació des de l’arribada de la pandèmia? En primer lloc diria que la pandèmia ha actuat i continua actuant com a revulsiu pel que fa a l’acte de crear. Malgrat les seves connotacions negatives, és una base idònia per impulsar la creació atès que les seves conseqüències sotmeten l’individu a viure sota unes característiques molt concretes que acaben tenint un pes important en el terreny de les emocions. D’aquest daltabaix emocional, en sorgeix quelcom que ha de ser representat a través de la literatura, de la pintura, de la música, del teatre o de qualsevol altra forma d’expressió artística. Com creem, doncs, en aquests temps incerts? Sota una certa pressió, i amb l’ajuda d’estímuls externs que hem de buscar mitjançant finestres físiques o virtuals ateses les restriccions que se’ns imposen: ja no tenim llibertat plena per sortir a buscar la inspiració fora de casa. Aquesta manca de llibertat, però, també pot ser contraproduent en el moment de traduir les emocions: l’estat mental pot posar-nos impediments a l’hora de crear i no sempre estar en les millors condicions anímiques per saber trobar el llenguatge adequat per mirar d’expressar-nos.

Les conseqüències de la pandèmia quant a salut mental i física poden fer canviar les pulsions que ens ajuden a crear. Davant d’un escenari poc favorable, les tensions i els sentiments negatius s’amplifiquen i dominen totalment les emocions, les quals ens empenyen de forma irracional a crear obres fosques i pessimistes. D’altra banda, una perspectiva en principi gens esperançadora pot donar lloc a reaccions totalment contràries, i fer que l’autor adopti un paper actiu en la tasca de crear quelcom que doni llum allà on només hi ha obscuritat. En termes de catarsi, és en aquest temps de pandèmia quan l’artista, el músic, el fotògraf o l’escriptor, entre altres, ha de ser conscient i responsable del rol que desenvolupa en l’acte de desvetllar, provocar i jugar amb les emocions del públic.

Imatge d’Imanol Buissan.

Personalment vaig viure el confinament de la primera meitat del 2020 amb una calma estranya, amb la inquietud que incita el fet d’estar immersa en una situació dominada per quelcom desconegut, però amb la resignació d’aquell que confia que tard o d’hora tot acabarà millorant. El trasbals va esdevenir nus a l’estómac i, com a escriptora, vaig dedicar una part del meu temps a intentar desfer-lo, a entendre’l i a explicar-lo a través de les paraules. La necessitat de contemplar el món exterior des de la mirada interior em va fer obrir finestres reals i imaginàries, prendre fotografies tant físiques com mentals i descriure-les. També vaig traduir aquesta dèria d’anar més enllà de les quatre parets de casa en traç i color, tot dibuixant objectes quotidians des d’una perspectiva artística, no ja funcional, i espais remots. La creació es va convertir en rutina diària per desfer la nosa interior, per deslliurar la ment d’un pes feixuc i alleujar tensions provocades per les mesures adoptades per tal de combatre la Covid-19, tal com ho ha fet en altres situacions personals en el passat. La creació, concretament la poesia en el meu cas, sempre ha esdevingut terapèutica.

L’entrada sobtada del Covid-19 a les nostres vides també ens va forçar a mirar endins, a enfrontar-nos cara a cara amb el nostre jo durant les estones de manca d’interacció social. Lacan parla de «buit existencial» en la seva explicació sobre la sublimació: crec que la pandèmia ha posat de relleu aquesta buidor interior i la necessitat d’omplir-la, i de la mateixa manera ha posat a prova la capacitat humana de trobar eines que ajudin a fer suportable la soledat o a combatre la incertesa i la por.

Vivim temps insòlits, d’una incertesa aclaparadora, que ens fan estar alerta constantment i que provoquen un estat de provisionalitat i d’inseguretat dins nostre. A l’espera que arribin dies més clars, mirem d’aprofitar tot allò que la pandèmia ens deixa a l’abast per millorar —encara que sigui poc— la nostra vida i la dels altres. Dins de les nostres limitacions, siguem creadors i espectadors; emissors i destinataris. Interactuem, de la forma que ens sigui possible, per continuar essent excepcionals en temps excepcionals.

Anna Garcia Garay

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Anna Garcia Garay

  Sabadell, 1972. Comença a escriure com a afició al seu primer blog, Univers privat, l’any 2004. El 2006 guanya el 1r Premi de Poesia Miquel Martí i Pol del Principat d’Andorra; el 2009 s’endú el 3r premi del concurs e-Poemes de La Vanguardia, i l’any 2011 guanya el XVII Premi [...]

  Llegir més