Començar el dia morint en algun lloc entre l’atzar i el misteri

Temps de lectura: 6 minuts

Núria Nia

 

Imatge d’Imanol Buissan “Untitled Panorama 1”.

Al Hakagure, l’assaig del segle XVIII sobre els principis dels samurais japonesos, es proclama: «S’ha de començar el dia morint». Sota aquesta màxima, que esdevenia una preparació a la mort per als guerrers, també s’amagava la clau del coratge: observant la mort de prop com a possibilitat, la filosofia samurai trobava l’escut perfecte per a revelar-se, sense por, a favor dels valors tradicionals. Els cossos dels samurais eren tan sols mitjans de lluita que podien desaparèixer en qualsevol moment, però la doctrina samurai era una valuosa joia que calia conservar al preu que fos.

Aquest «mor cada matí» em fa pensar en la relació entre artista i obra. Sigui quin sigui l’horitzó que envolta el moment, l’art s’esmuny entre les escletxes d’allò possible per seguir brotant, perquè la seva condició és la d’una existència innegociable, és el ser per damunt de qualsevol circumstància, la urgència d’emergir. En aquest sentit, la creació no és una elecció: és una bogeria, una possessió imparable que no entén de convencions socials establertes. Per tant, qualsevol circumstància conjuntural que acompanyi la creació artística impactarà directament sobre el benestar de la persona creadora i no sobre l’obra. Com samurais, les artistes pengen de l’obra, de qui en són súbdites i esclaves. Així l’art, a diferència de l’artista, emergirà trobant la forma adient per a esdevenir obra, mentre que l’artista serà sotmesa a les penúries que calguin per a donar a llum a la necessitat de crear: si cal, desgranar la pròpia vida personal, menjar menys o dormir a l’estudi a canvi de poder fer art. De sobte, actes que per a segons quins ulls semblarien un sacrifici, es converteixen en modus vivendi innegociable perquè la creació no és opcional.

En la Barcelona del 2021, intentar fer art és començar el dia morint. I també ho devia ser, segurament i per a segons qui, fa 10, fa 20 i fa 30 anys. Pera les que vam començar a treballar una mica abans de la crisi del 2008, la incertesa és la forma de viure. Econòmicament, culturalment, artísticament, políticament, laboralment i fins i tot epidemiològicament, no hi ha període sense daltabaixos o terrabastalls. Quan aquests succeeixen, a banda dels fets en si, també es desencadenen grans onades de superproducció de textos i imatges als mitjans digitals dels quals fem ús. Ja sigui per una nevada sonada o per un intent de cop d’estat amb tints de pel·lícula d’en Wes Anderson, el silenci no és una opció a la vida digital: milers de persones contribuïm a generar més i més contingut sobre el mateix succés, fet que propicia noves derives a través d’un fil sense fi de rèpliques que es complementen o retroalimenten entre elles. Així, la percepció del món quan l’experimentem al mirall desviat que ofereixen els nostres dispositius mòbils és vertiginosa, i la sensació de soroll és paradoxalment ensordidora. Com el silenci, la quietud no és una opció en el ritme de les telecomunicacions actuals. Aquesta sí que és una certesa dins la incertesa de la cultura digital. Si sumem els canvis de la societat contemporània, també propiciada per nous models laborals, nous models de consum i fins i tot nous models de relacions derivades de l’ús de les tecnologies digitals en el dia a dia, ens trobem amb aquesta «modernitat líquida» que definia Zygmunt Bauman: una societat abocada a la constant transformació on, de nou, només la inestabilitat es manté com a constant.

Què ens sorprèn del constant canvi a nosaltres que som éssers provinents del mar, del bosc, del camp, de la muntanya, de la incertesa de la natura on res no roman igual, on tot canvia com ho marquen les estacions? Observar les variacions de la terra ens desvela l’inconstant de la vida en si i cada moviment és una costura per on descobrim una nova equació del que crèiem segur. Precisament el calendari tradicional japonès tenia 24 estacions diferents, i cada una d’aquestes 24 «divisions» constava de tres subdivisions, de manera que el calendari tenia 72 , miniestacions que narren poèticament cada brot, cada eclosió, les madureses i les petites morts estacionals. També els noms tradicionals japonesos dels mesos fan referència a la poètica de la natura: el mes de juny és el minazuki, «el mes de l’aigua», i el novembre és el shimotsuki, «el mes del gebre». La natura canvia estacionalment i en tenim pautes per saber-ne la temporalitat, però també ens sorprèn, de tant en tant, amb temporals i fenòmens inesperats. La incertesa forma part de la seva sort.

Imatge d’Imanol Buissan.

Penso en surfistes i onades. La forma de l’aigua inconstant, desplegant-se i arreplegant-se com un monstre i com una fada, teixint formes com muntanyes, com penya-segats, com animals imaginats, com un aixopluc fet de gotes, arquitectures moleculars salades per on la surfista transita com flâneur sense més fi que el sol fet de passar-hi, desafiant el monstre i abraçant la fada, fent real un paisatge de mètriques impossibles.

I què és la creació sinó la pulsió inconscient de pertànyer a un món que no és el dels vius ni el dels morts, la passejada per un no-lloc sense murs, pel marge on esdevenir una altra veu, el llindar on no morir cada dia? L’art sempre desborda, quedant inconclús i impossible d’arreplegar. Només les grans obres ens donen la falsa idea de la constància gràcies a un moment de lucidesa creadora que donà fruit a una nova perspectiva històrica: la síntesi d’un temps, un espai i una experiència que desafien la temporalitat i romanen més enllà de les dècades i els segles.

Caminar, a través de l’art, per allò desconegut obre possibilitats de noves realitats. És la lluita contra el tedi i contra l’immobilisme. És un divagar des d’aquest refugi que es troba en terra inestable, desconeguda i sorprenentment bella de tan incerta. L’artista com a exploradora de terrenys ignots, com a mèdium per a entendre èpoques encara per explicar, com a expansora dels límits que creiem fixos, com a generadora d’horitzons nous.

Luis Buñuel escrivia en les seves memòries: «En alguna parte entre el azar y el misterio se desliza la imaginación, libertad total del hombre. (…) La imaginación es nuestro primer privilegio. Inexplicable como el azar que la provoca.»

També diu: «Esta libertad, como otras, se la ha intentado reducir, borrar»; i penso que aquí coincideix amb Edgar Morin quan relata l’excisió entre prosa i poesia. Les pintures prehistòriques ja delataven la unió de la prosa, la caça, i la poesia, la interpretació pictòrica a la cova. Ha estat la cultura, la religió i la ciència allò que ha anat dissociant cada vegada més els dos mons que un dia varen ser un de sol. El moviment surrealista, amb l’atzar que citava Buñuel, intentava reintroduir la poesia a la vida quotidiana, a la vida prosaica. André Breton feia un símil de l’eslògan polític «canviar el món» amb la fórmula de la poètica surrealista «canviar la vida». Morin, però, va anar més enllà: el poeta no s’havia de confinar en territoris polítics concrets sinó que havia d’anar més lluny, fins al territori de la vasta humanitat, per vèncer la hiperprosa, la definició de Morin de l’actualitat del ‘94 que monetaritzava, cronometrava i atomitzava una forma de pensar econòmica-tecno-burocràtica. Gairebé dues dècades després seguim amb un panorama similar amb una crisi ontològica, de recursos i de valors encara a remolc dels interessos d’un mercat global. Per a Morin la solució a la hiperprosa era la creació de la hiperpoesia, capaç de retornar-nos a l’estat poètic a través de la còpula entre sapiens i demens, que units, deia, generen la creativitat, la imaginació i la invenció. Com si fos la llum que Morin esperava, el corrent posthumanista de l’art i el pensament actual, amb pensadores com Rosi Braidotti, aposta pel trencament de les formes de coneixement tradicionals que situaven la figura de l’home com a mesura de totes les coses, ubicant-se més enllà de la pròpia espècie, afirmant éssers i metodologies híbrides, humans-màquina i la superació dels gèneres tot recolzant-se en l’allò relacional.

I de sobte, en aquesta incertesa vital hi trobem les escletxes cap a nous mons, noves maneres de fer, de viure i de ser certes trencant l’humanisme hegemònic anterior. Es reforcen, també en relació amb la creació i entorn al tecnofeminisme, el valor dels afectes, de les cures i les xarxes de persones. Si les fronteres del relat dualista tradicional entre cultura i natura, humà i no humà, cos i màquina…, són avui sumes difoses i permeables entre si, els espais de l’experiència artística esdevenen autèntics laboratoris per a pensar la vida present i futura, estudiar les noves subjectivitats digitals, teixir des de la sostenibilitat, sentir-se vinculades amb l’alteritat i alçar ponts artístics inderrocables més enllà de la possible futura immortalitat dels cossos.

—————————————————————————————————————————————————

Bauman, Zygmunt. Modernidad líquida, Fondo de Cultura Económica, México DF, 2003 (1999).

Braidotti, Rosi. Lo posthumano, Gedisa, Buenos Aires, 2015.

Buñuel, Luis. Mi último suspiro, Random House Mondadori, Barcelona, 2005 (1982).

Mishima, Yukio. La ética del samurái en el Japón moderno, Alianza, Madrid, 2013 (1967).

Morin, Edgar. Amor, poesía, sabiduría, Seix Barral, Barcelona, 2001 (1997).

 

Núria Nia

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Núria Nia

    Graduada en Cinema i Nous Mitjans Audiovisuals per la Universitat de Barcelona i màster en Comissariat d’Art Digital per la Universitat Ramon Llull, Núria Nia treballa principalment des del mitjà audiovisual en combinació amb altres formes artístiques transmèdia, interessada en estudiar la construcció de paradigmes socials a través de les [...]