Les stories i la història: estratègies per superar l’obsolescència i l’ajornament

Temps de lectura: 4 minuts

Edi Pou

 

Imatge d’Imanol Buissan.

Abans que el coronavirus canviés les nostres vides, els paradigmes creatius que imperaven eren la sobreproducció i l’obsolescència programada. Productes immediats i efímers, quants més millor. La story d’Instagram n’és el millor exemple: vídeos d’un màxim de 15 segons que desapareixen en 24 hores. Què aconsegueix Instagram? Que publiquem molt més sovint i per tant estiguem, com a creadors i espectadors, immersos durant més hores dins la seva aplicació. En això es basa l’economia de l’atenció, el darrer salvavides del consumisme. 

Els cervells de Silicon Valley no amagaven la seva estratègia quan van presentar les stories d’Instagram: «amb stories, no hauràs de preocupar-te per la possibilitat que estiguis publicant massa!». La sobreproducció deixa de ser un problema gràcies a la seva ràpida caducitat. En la mateixa línia funcionen tantes coses com l’obsolescència programada del nostre smartphone, el model econòmic d’Inditex o tot un sistema de sobreproducció caduca que ha empès al límit l’equilibri ecològic del nostre planeta.

La música no escapa d’aquests paradigmes. El suposat camí de l’èxit actual és publicar petites píndoles constantment, en format single o videoclip. Generar continguts sense parar i compartir-los a totes les plataformes, on es lliura la batalla per l’atenció. Aturar-se és morir!

Però, de sobte, ens hem hagut d’aturar per no morir. La crisi del coronavirus, i sobretot la tan mal anomenada «nova normalitat», ha imposat un nou paradigma en tots els aspectes de la nostra vida, també la cultural: l’ajornament. Els principals verbs ja no es conjuguen en present, sinó en futur: «tot anirà bé», «tornarem a abraçar-nos». Els festivals i congressos s’ajornen, els concerts busquen nova data, els músics esperen temps millors per treure nou material, l’esperat dinar amb els amics ja el farem «quan es pugui». Concatenem onades de contagi mentre l’esperança de la vacunació massiva es dissol dins la geopolítica hobbesiana. Com ha escrit el periodista Ramón Lobo, «és com si de sobte s’hagués apagat el llum al final del túnel». Ens toca viure en la societat de l’ajornament, a l’espera de temps millors que no sabem quan arribaran.

Els paradigmes de la vella normalitat són incompatibles amb els de la nova: com casa la sobreproducció i la dosificació? Com es pot ajornar allò que és immediatament caduc? Com es pot parlar només en present, si vivim a l’espera d’un futur sense data?

L’única solució que se m’acut davant la perspectiva d’una vida ajornada és fer coses que durin, que s’allarguin en el temps. Primar el procés sobre el producte, quelcom que ja fa temps que es treballa: no a Instagram, però sí en la cultura comunitària, en la pedagogia més innovadora, en la filosofia, en l’etnomusicologia i en alguns camps de l’art escènic i plàstic. Produir menys i amb més cura potser també contribueix a altres debats recurrents, com el de la crisi climàtica i el valor (social i monetari) de la cultura. Centrar-nos en el procés ens ajudarà a gaudir molt més d’un present continu que recordarem en el futur, en lloc de fabricar presents inconnexos en sèrie que són oblidats a les 24 hores, fins i tot per nosaltres mateixos.

Imatge d’Imanol Buissan.

Per descomptat, a la gran indústria no li interessa en absolut aquest canvi: les plataformes digitals necessiten que el flux de nous continguts sigui constant i caduc, per seguir alimentant els seus ingressos i la nostra addicció, tal com explica Marta Peirano al seu assaig El enemigo conoce el sistema. Però les persones que intenten viure del material artístic que creen sí que farien bé de repensar el vell paradigma, perquè —paradoxalment— com més productes caducs generen, menys beneficis obtenen: ho demostra amb dades William Deresiewicz al seu llibre The Death of the Artist: How Creators are Struggling to Survive in the Age of Billionnaires and Big Tech.

A banda d’aquest xoc de paradigmes que considero generalitzats, m’agradaria destacar un dels grans aprenentatges personals de la pandèmia i que la història oficial d’aquesta crisi sovint oblida: les xarxes solidàries de suport mutu que es van crear, durant els temps més durs de la primera onada, en gairebé tots els pobles i barris del país. Un exercici de treball col·lectiu, horitzontal i desinteressat que va ajudar moltíssima gent en moments de saturació de les institucions i tartamudeig de la política.

Una eina que tristament ha caducat —la xarxa solidària del meu poble fa mesos que no té cap nou missatge al grup de whatsapp—, però podem aplicar-ne l’aprenentatge en el món cultural: associar-nos per defensar els nostres drets i ajudar-nos mútuament, per no haver de dependre sempre de la subvenció institucional o de l’interès comercial. Unir-nos per compartir coneixements, eines i recursos. Col·laborar en les creacions per sumar intel·ligències i combatre l’individualisme competitiu que sovint ha imperat en el nostre entorn. Existeixen col·lectius que responen a aquesta funció, només cal sumar-s’hi o crear-ne de nous.

Davant la col·lisió de paradigmes, davant la impossibilitat de seguir sobreproduint productes caducs per l’ajornament pandèmic, proposo primar el procés sobre el producte, el continent sobre el contingut, el teixit sobre l’individu, la història personal i col·lectiva sobre la story. Potser així podrem gaudir d’una vida amb més sentit i contribuir a crear una professió cultural més sostenible.

 

Edi Pou

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Edi Pou

    Músic, periodista i activista cultural. Membre dels grups ZA! (premi Ciutat de Barcelona 2015) i Los Sara Fontan i cofundador del col·lectiu d’improvisadors El Caballo Ganador. Ha sigut coordinador del Matí de Catalunya Ràdio (2009-2013) i guionista en múltiples programes de ràdio i televisió. Codirector del segell DIY Gandula i comissari [...]