Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
«De tots els poetes romàntics que han existit, probablement en Bartrina és el més bèstia.»
Josep Pla, Vida de Manolo
A començaments d’any, abans que el món —que també comprèn la vila orgullosa de Reus— s’esllavissés, vaig mantenir una conversa cordial amb el marmessor de les regnes culturals de la ciutat. Reus és una plaça curiosa perquè, a diferència del que és generalment comú al país, no participa de l’esport nacional de l’autoodi. Al contrari: sovint cau en un cofoisme tendent al ridícul i en un respecte reverencial envers els seus fills il·lustres —que d’altra banda, acostumen a ser tots irreverents, rebels, esventats i contestataris, i això encara fa més fonda la paradoxa.
En aquella conversa, es va prendre el pols de la cultura local, les seves perspectives i limitacions. Sobretot les limitacions. Com que és el signe dels temps i s’adequa molt a la manera de fer dels nostres polítics, vaig arribar a la conclusió que tot es mou a base d’anys commemoratius. La majoria dels esforços estan centrats en el centenari de Gabriel Ferrater, que se celebrarà si déu vol el 2022. Però mentre no arriba, enguany, l’oficialisme local ha volgut fer el vermut tant sí com no amb una altra patum: fa cent setanta anys que va néixer (i cent quaranta que es va morir) Joaquim Maria Bartrina, un poeta reusenc popularíssim el nom del qual és molt familiar entre els ciutadans de Reus però que, a l’hora de la veritat, no en saben bo i res.
Personalment, com i per què la fama de Bartrina ha travessat les dècades de manera autònoma, sense anar acompanyada de les seves obres oblidades, és un misteri pregon que he intentat escatir els últims mesos, i avui em plau portar-ne unes conclusions provisionals. En certa manera, recorda el cas de Francesc Pujols: una fama encapçalada pel seu anecdotari i per les seves relacions i ascendència sobre els seus coetanis més que no pas pel seu llegat escrit. Amb Pujols s’ha corregit una mica —gràcies a les diverses reedicions dels seus llibres— aquesta dissociació. Amb Bartrina intueixo que serà més complicat.
Quan va sortir a la reunió esmentada el seu nom, el principal punt d’acord va ser que de Bartrina no sabíem què fer-ne. Llegir-lo, esclar. Però això és una tasca que s’acaba en una tarda. Un recull de poemes, un parell de pasquins, una mica de teatre, quatre cosetes. L’obra conservada —i s’ha conservat gairebé tot— és poca. Sempre hi ha l’opció de no fer res, de la qual jo en soc molt partidari. Però en l’època intenseta i hiperactiva que ens ha tocat, això ni es contempla. Un polític municipal no es pot permetre el luxe que li diguin el nom del porc pel carrer i l’acusin de no celebrar una glòria local, crec deduir de les seves gestions.
Llavors, si no hi ha carn per tirar a l’olla però l’espectacle ha de continuar de totes maneres, què fem? No hi ha altra opció que atacar la figura de Bartrina des de la percepció del seu personatge. Mentre va viure, entre els seus contemporanis, i avui, en el que n’ha quedat. Hi ha un teatre a Reus que porta el seu nom. Es troba dins de l’ateneu local, el Centre de Lectura, i es va batejar així el 1920. També hi una estàtua commemorativa: la plaça Catalunya de Reus és, com en el cas de Barcelona, un espai obert després de l’enderrocament de les muralles, tangencial al Tomb de Ravals que en marca l’antic perímetre. A diferència de Barcelona, però, la plaça reusenca és perifèrica al nucli urbà i és un lloc de pas que no ha tingut mai cap vida. Hi ha un bar, que no té ni terrassa, la Cambra de la Propietat Urbana i una calma insòlita dominada per un bust de bronze del nostre poeta. Una inscripció: «Bartrina. Al poeta filósofo, su patria». Ho vaig haver de preguntar perquè ni me’n recordava. Això és tot.
Per entendre les raons de la popularitat de Bartrina, s’han de tenir presents almenys dos factors. U: va tenir un germà, Francesc, que també era lletraferit. Però era un home cabal i assenyat. Quatre anys més gran que Joaquim, es va alinear amb la Renaixença i en va ser un baluard intel·lectual. Era occitanista i pancatalanista, tenia una sensibilitat romàntica fina i discreta i va tenir una vida llarga i plàcida. Va escriure sempre en català. Devia ser una mica sonso. Els que tenim germans petits que ens han sortit artistes ho podem entendre perfectament.
Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
Joaquim el va avançar per la dreta. Es va connectar amb el cientifisme, el positivisme hispànic i el federalisme d’esquerres. Encara que els seus últims anys es va decantar cap al catalanisme i es pot considerar plenament un premodernista, va començar a escriure en castellà perquè volia ser equiparat a Bécquer i a Campoamor. A Espanya sempre el van menystenir. Es diu que els seus versos, que van circular amb profusió, s’inspiraven en Leopardi, a qui admirava, tot i que tenen una originalitat indiscutible. Però tot això tampoc n’explica, del tot, la fama. Potser fins o tot, llegint els seus poemes nihilistes i alienadíssims, l’haurien hagut de perjudicar. Quan s’havia de dirigir al poble, tanmateix, per fer proselitisme de les seves idees, feia servir un català col·loquial i deliciós, àgil i trufat d’imatges populars. És el cas de Lo matrimoni civil, una peça teatral en un acte que fusiona el pamflet polític i el costumisme amb gràcia natural. Hi intenta vendre l’aprovació del matrimoni fora de l’Església, pionera a Reus, com una consecució de les llibertats civils, sí. Però també com una manera d’estalviar-se quartos i no pagar la dispensa i com una manera de reivindicar l’orgull patriòtic reusenc, que ell va contribuir en gran mesura a codificar i propagar. Una barreja d’idealisme de bona fe, cinisme i tradició que és tot un segell de fàbrica. Goso dir que, des del vessant literari, ell va ser l’inventor d’aquest cofoisme de ser de Reus que ha perviscut, no sabem gaire bé per què, fins als nostres dies.
El segle XIX, que és un gran desconegut des del punt de vista de la història cultural, té uns codis molt concrets i de vegades fer-ne extrapolacions a l’actualitat pot fer que no entenguem res. Les dictadures i les guerres amb què va començar el XX van canviar molt la manera com es judica la literatura, això em sembla inqüestionable. Ara bé, sí que es pot afirmar que entre els germans Bartrina i els germans Ferrater discorre el que en podríem dir el segle d’or de la literatura reusenca. Tot un reflex de la potència econòmica de la ciutat, que es va convertir en un pol alternatiu de la cultura catalana, amb autonomia real i un perfil llibertari, republicà i federalitzant, genuí a Catalunya i a Espanya. També és un reflex de la seva decadència: després de la guerra el sistema es desfà i Reus, des del punt de vista cultural, se sotmet a la satel·lització barcelonina i, des del punt de vista polític, perd la seva singularitat espanyola. De fet, ja no donarà cap figura comparable en popularitat fins a, molts anys després, l’escriptor i pintor Andreu Buenafuente.
L’altre factor que cal tenir en compte és el temperamental. Com en el cas de Ferrater, Bartrina dominava l’escena pública, l’oralitat i la distància curta, molt més enllà de la seva obra escrita. Són dues personalitats tan paral·leles que costa resistir-se a traçar aquesta línia d’una tradició reusenca. Amb Ferrater també comparteixen final tràgic. Bartrina es va morir a trenta anys, i això a Catalunya sempre funciona. Estar molt malalt o dinyar-la va molt bé per ascendir a l’Olimp de la lletraferidura. De fet, en els codis vuitcentistes, on el temps corria de forma diferent, el podríem incloure en el Club dels 27 i fer que comparteixi Parnàs amb Amy Winehouse o Kurt Cobain. Era una estrella del rock. Tenia un enginy descomunal, li sortien els aforismes com a xurros, es barallava en públic per les seves idees revolucionàries. És famós el cas de quan el van atonyinar pel carrer. I era també un lloc comú que ningú, fora dels seus amics, el prenia gaire seriosament perquè tenia el do de fer gràcia: s’aixecava als bars i feia els seus xous de stand-up comedy. Era un gran humorista, i en molts pocs anys es va fer immensament conegut a Reus i a Barcelona, amb una actitud que prefigurava l’actitud artística de Rusiñol uns anys més tard.
Quan es va morir el 1880, el seu amic Valentí Almirall —el considerat pare del federalisme català— li va dedicar un panegíric preciós, que ens deixa intuir la seva dimensió pública, comptat i debatut, el terreny que va dominar tota la seva vida, que va ser una «febre continuada»: «Qui és en la nostra terra que no coneixia en Bartrina? Qui no l’admirava? Qui no el volia? Qui no havia passat hores i més hores escoltant aquells pensaments tan simpàtics com originals que prodigava en les seves converses? Qui no s’havia extasiat contemplant aquell noi que era tot un home, o, millor, aquell home que semblava un noi? […] Qui no li havia posat afecte sols veient sa figura simpàtica i expressiva, reflex fidel dels seus sentiments i idees?»
Mentre hi hagi alguna espurna d’aquest afecte, sospito, la idea de Reus —que és molt més que una ciutat— perviurà. Al poeta filòsof, la seva pàtria.
Miquel Bonet Pinyol
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Miquel Bonet PinyolFaig de periodista, editor i escriptor, però m’he dedicat durant vint anys a dos dels sectors que sustenten l’economia del Camp de Tarragona: la restauració i la indústria. Especialitzat i obsedit en la política, la cultura i la manera de ser de nosaltres, els tarragonins. Era un nínxol de mercat [...]
