Barcelona ven

Temps de lectura: 5 minuts

Jordi Puig Ferrer

 

“Iconoclasmes” de Patxi Ocio i Casamartina.

Quando i fili sono tanti che non ci si può più passare in mezzo, gli abitanti vanno via: le case vengono smontante; restano solo i fili e i sostegni dei fili.

«La città e gli scambi», Italo Calvino

 

El lector del sorramoll és el títol que falta a les bibliografies que em vaig endur de la carrera —no seria pas en català, no ens espantem—. Explica la vida d’un lector que llegeix totes les pàgines que lamenten que no hi hagi una determinada obra sobre la seva ciutat i, pobre, no li queda temps per llegir res més, cruspit per articles com aquest que començo.

No, procuraré no decantar-me cap al que no tenim i centrar-me en alguna consideració sobre la relació entre això que anomenem «món del llibre» i la creació, en la literatura de Barcelona.

Primer, una constatació una mica trista: quan parlem de literatura i Barcelona sempre parlem de novel·les. I encara hi afegiria: d’un cert tipus de novel·la, que en podríem dir «novel·la d’argument» —recordo una editora excel·lent explicant fa poc a un grupet de companys que ella fugia de les novel·les «de llengua», que només volia novel·les «d’argument»—. Procuraré no fer-ho gaire, però tots plegats participem d’aquesta mania.

 

Acceptació i mercat

Parlo des del monstre del mercat, no ens amaguem, i des d’una editorial que en té una bona colla, de llibres barcelonins (d’una banda, dues col·leccions definides, i de l’altra, una pulsió vertebradora). El nostre mercat, acostumem a lamentar, és molt petit, els mercaders som família nombrosa i formem part d’una comunitat —ermitans autèntics a banda, com els estimo— amb un gran sentiment de pertinença; diguem-li com vulgueu: provisionalment, «comunitat literària». Lectors, creadors professionals i no professionals, mercaders diversos (podríem dir també professionals i no professionals), pencaires de tota mena. Mercat petit, família nombrosa, comunitat diversa, sentiment de pertinença. Quin còctel!

Ara pensem, honestament, en la mà d’esforços que dediquem tots plegats a l’acceptació de la nostra comunitat, sigui aquesta o la de més enllà: cadascú amb les seves estratègies per creure, puntualment, que no en fa cap cabal.

Doncs bé, aquí hi tenim un joc apassionant, el de l’acceptació, que fa que aquesta comunitat sigui més interessant de viure —i potser més esgotadora, oi?, que quin any portem— que tantes altres comunitats. I des del banc dels mercaders, penso, qui controli el joc de l’acceptació es guanyarà la jubilació. Bé, controlar: qui s’hi orienti una mica ja ho tindrà fet. Perquè l’acceptació està ben amarada de «mercat», això no té retop. El mercat i l’acceptació no tenen una amistat pública, la seva és una relació d’armari, i quan es troben a la plaça es produeix un ball de mirades que, per als que passen per allà de camí a una altra partida —o per a aquells estimables ermitans autèntics, gairebé sempre de l’estirp dels lectors—, deu ser difícil aguantar-se el riure.

I Barcelona és la plaça grossa, però és una plaça. Abans he dit allò del mercat petit, pastís petit, i amb Barcelona, que n’és un tros, considerable però un tros, passa una cosa curiosa: la tenim tan inflada de garlandes que a vegades creem una distorsió òptica que fa que el tall de pastís sigui més gros que el pastís del qual forma part. També podem parlar de Barcelona com un pastís a banda, és clar, i fer-hi aquells talls segons la llengua, la classe, el sexe, el barri —gairebé mai els models literaris i, tornem-hi, gairebé sempre reduint-ho a la novel·la—. Però això a mi em resulta una cosa estranyíssima i ben poc entenedora.

La comunitat literària de Barcelona és un carrer estretet, poderós però estret, amb aquesta tendència a veure’s pastís complet i, d’això en parlaré d’aquí a un moment, amb una projecció internacional que ho arrossega tot. Això condiciona enormement el joc de l’acceptació i l’equació acceptació-mercat, no cal dir-ho.

A dalt de tot hi fixava un fragment de l’Ersilia de Calvino, aquella ciutat que s’interpreta amb fils de colors que travessen les façanes per indicar els diferents tipus de relació entre els habitants. Aquests dies de confinament he somiat un parell de cops amb Ersilia. Doncs bé, com més estret és el carrer, abans passa que els fils, trenats els uns amb els altres, el fan impracticable.

Sontag deia que la vitalitat d’una determinada forma artística rau en la seva capacitat d’acceptar «defectes», i això es pot aplicar de gairell a una comunitat literària, em sembla. Canviem «defectes» per «diversitat», potser, o per «discussions», fins i tot (dos termes que, per a segons quina idea malalta de comunitat, serien defectes). Canviem-ho tot: la vitalitat d’una comunitat literària rau en les estones que aconsegueix oblidar-se de l’acceptació.

 

Pausa

«Es publica massa», diu l’adagi. La ciutat dels intercanvis ha instal·lat una megafonia a cada cantonada perquè l’adagi soni amb veu vellutada cada trenta minuts. A l’editor la veu li arriba somorta; respira amb dificultat sota la pila de manuscrits que ha de llegir aquesta setmana —la impressora s’ha revoltat i imprimeix tot el que arriba a la safata d’entrada—. L’editor crida alguna resposta, la seva resposta a l’adagi, però el crit no traspassa el paper, la pila no para de créixer i al carrer segueix sonant el mateix: «Es publica massa».

 

“Iconoclasmes” de Patxi Ocio i Casamartina.

El món ens mira

No acostumem a fer gaire cas, quan parlem de la nostra literatura moderna i contemporània i dels seus mecanismes de prestigi, del fet que Barcelona sigui una ciutat tan tremendament exposada com a aparador internacional. Pensem-hi, en xifres. Lectors interessats en la representació literària de la ciutat: són més els autòctons o els estrangers? I fa vint anys? La venda de drets internacionals s’ha disparat, darrerament, comença a no ser impensable que una novel·la catalana surti ja amb els drets venuts a unes quantes llengües, això il·lusiona creadors i mercaders del pastís petit i, vulguis no vulguis, condiciona la creació i el circuit de prestigi intern: la creació, perquè l’autor se sentirà dir que aquesta obra seva és més o menys «exportable»o «traduïble» (ara em retorna l’editora avorrida de les novel·les «de llengua»); el circuit de prestigi intern, perquè la comunitat literària catalana sentirà un rellamp de confiança automàtic davant d’una obra que surt en català anunciant la traducció a quatre llengües més.

I això, aplicat a la representació literària de Barcelona, té alguna influència? Diria que té una influència enorme, però tiro bastant de nas i d’intuïció. En tot cas, crec que aquesta relació entre l’eclosió de l’exportació i el consum de proximitat (aquí furgo una mica l’antipatia) mereix més discussió, i que no es prengui com un «defecte».

Lectura paradigmàtica: Barcelona nua, d’Amaranta Sbardella, autora responsable d’exportacions com Rodoreda, Sales, Espriu, Baltasar, Valls. Narracions intertextuals i à la manière de grans obres de la literatura barcelonina. Original italià adreçat a una comunitat literària barcelonina diguem-ne forta, traduït per Marina Laboreo, que pot ser un autèntic festí per al detectiu de referents, un doll de llengua, «gens exportable». Deu haver tingut cinquanta lectors barcelonins, potser cent. Culpeu-ne l’editor.

Acabo, que ja sobrepasso caràcters i paciència. No m’agraden gaire els mapes literaris de la ciutat: la novel·la del Guinardó, la del Poble-sec, la del Poblenou. I no entenc gairebé mai a qui van adreçats. En fem tots, no penso en cap de concret. Trobo que la parcel·lització de la ciutat no fa cap favor a la creació, condiciona negativament moltes obres i es decanta massa sovint pel realisme descriptiu, ja sigui més o menys lluït. I abaixo la pantalla pensant si d’aquí a deu anys diferenciarem entre la novel·la del Poblenou i la novel·la del Poblenou exportable.

Jordi Puig Ferrer

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Jordi Puig Ferrer

    És el director editorial de Comanegra. Es va graduar en Estudis Literaris el 2015 amb premi extraordinari mentre feia de becari a l’editorial. Fins llavors era jardiner i venedor de pinso i planter.