Sitges 2020, una realitat que supera la ficció

L’edició d’enguany del nostre estimat Festival de Sitges no passarà a la història per la seva selecció sinó per la demostració que la realitat supera la ficció. En plena pandèmia per la covid, la incertesa per la celebració del certamen ha predominat els mesos previs. Finalment, com no podia ser d’una altra manera, Sitges s’ha imposat a l’amenaça vírica i s’ha acabat celebrant d’una manera híbrida, amb l’opció de veure les projeccions en streaming o bé de manera presencial però amb aforament reduït i estrictes mesures de seguretat.

No vaig tenir més remei que optar pel servei online tot i que un dia em vaig escapar per assistir presencialment a unes quantes sessions i copsar-ne l’ambient. L’atmosfera que es respirava a Sitges era enrarida. És cert que els fanàtics de sempre es deixaven notar, però les circumstàncies feien que tot plegat fos un xic desangelat.

Vaig intentar adaptar-me el millor que vaig saber a les circumstàncies i devorar tantes pel·lícules com fos possible, intentant recrear fins i tot l’ambient de les maratons nocturnes convidant amics a casa. Tot i així, només desitjo que per l’edició vinent es retorni a la normalitat i podem gaudir del nostre festival de sempre (qui ho hauria de dir que un fanàtic del fantàstic enyori l’statu quo!).

Pel que fa al palmarès, el gran guanyador vas ser en Brandon Cronenberg, fill de l’il·lustre David Cronenberg. Amb Possessor (de la que es va presentar la versió uncut) demostra ser un bon hereu de les neures del seu pare però a la vegada intenta deixar-hi la seva pròpia empremta. Aquesta segona obra (lluny queda Antiviral, la seva òpera prima) deixa la sensació que, tot i no ser un film rodó, sobretot a nivell estètic, a darrera hi ha un gran director. Esperem que l’empenta que li pugui donar el guardó a millor film i a millor director facin que no hagi d’esperar una altra dècada per realitzar la seva propera pel·lícula.

La resta de guardons van repartir premis entre les obres que gairebé tothom va coincidir que havien estat el milloret del festival. El retorn al terror gòtic de Relic va merèixer una menció a Natalie Erika James. La delirant Mandibules, de Quentin Dupieux, es va endur els premis a la interpretació masculina pel duet format per Grégoire Ludig i David Marsais. La sorprenent i arriscada La nuée de Just Philippot va rebre el premi especial del jurat. L’aterridora i austera The Dark and The Wicked va aconseguir merescudament el guardó a la millor interpretació femenina mentre que la benintencionada Comrade Drakulich es va fer amb el millor guió per Márk Bodzsár, Juli Jakab i István Tasnádi. El reconeixement als millors efectes especials van recaure en Mosquito State mentre que el millor curtmetratge va ser The luggage de Yi-fen Tsai.

Pel que fa a les produccions nacionals, el retorn al cinema de Juanma Bajo Ulloa amb la radical Baby es va endur la millor música de Bingen Mendizábal i Koldo Uriarte mentre que La vampira de Barcelona de Lluís Danés es va fer amb el gran premi del públic. Tenint en compte el seu escàs pressupost, La vampira aconsegueix una atmosfera digna de destacar, que acompanyada per un sòlid guió i unes més que correctes interpretacions, la consoliden com la millor obra d’enguany.

Com és habitual en les darreres edicions, el nivell de les obres presentades fou prou acceptable i la majoria de decepcions van venir de directors de qui s’esperava molt més, com Neil Marshall i The Reckoning o de Cristopher Smith i The Banishing. Tampoc van satisfer les noves propostes d’Alexandre Bustillo i Julien Maury (Kandisha) ni Adam Egypt Mortymer (Archenemy).

Per altra banda, i afortunadament, vàrem poder trobar molt bones propostes com Come True d’Anthony Scott Burns, que mereixia un lloc en el palmarès. També van ser fascinants altres propostes més modestes, com Historia de lo Oculto de Cristian Ponce —tot i que no ha obtingut massa ressò, no us la deixeu perdre— o Host, amb un pressupost mínim però amb bones maneres.

També cal destacar My heart can’t beat unless you tell it to de Jonathan Cuartas, la desenfadada i vuitantera Vicious Fun de Cody Callahan, el drama surrealista Jumbo de Zoé Wittock i Post Mortem de Peter Bergendy, que aconsegueix una atmosfera atraient tot i que no sap mantenir el pols durant tot el metratge.

La vessant més gamberra i desenfadada va estar ben representada pels pantalons assassins d’Slaxx d’Elza Kephart o Boys from County Hell de Chris Baugh. Però si voleu anar més enllà, podeu provar la proposta sudafricana Fried Barry.

El cinema asiàtic és un dels punts forts de Sitges. Va ser un dels primers festivals que va apostar-hi quan era desconegut. Però si bé durant molt de temps era la secció més atractiva i de qualitat del festival, darrerament sembla estar de capa caiguda. Enguany vam poder veure pel·lícules com Peninsula, la continuació de Train to Busan, on el terror es canvia per l’acció trepidant. El terror va venir de la mà de l’efectiu Timo Tjahjanto amb May The Devil Take You Too, també una seqüela, o amb Impetigore de Joko Anwar.

Esperem que l’any vinent podrem gaudir de la nostra setmana preferida de l’any en aquest indret encisador que és Sitges i amb el festival del King Kong atemorint tots els seus visitants!