Arnold Schönberg i la seva significació en la música actual

Temps de lectura: 4 minuts

M. Costa Domènech

 

Imatge de Berta Tiana.

Aquest article va ser publicat inicialment en castellà a la revista Riutort, el gener de 1958. Si el reproduïm avui, revisat i traduït, és perquè serveixi de testimoni de què, a mitjans del segle XX,  Schönberg no només era acceptat, sinó admirat en els ambients musicals oberts de Catalunya. Seixanta-dos anys després, els trets principals d’aquest text encara són vigents.

 

En els curts límits d’un article no és possible ressenyar tot el que Arnold Schönberg significa en el panorama de la música contemporània i les seves conseqüents repercussions. Perquè, en parlar de música, se’ns escapa ja, virtualment, la resta de les manifestacions humanes -religioses, artístiques o científiques- que formen el substrat de la nostra civilització. Intento dir que el fenomen musical -ni en la parcel·la schönberguiana ni en cap altra, per molt moderna que sigui- no pot ser considerat ni estudiat deslligat dels altres esdeveniments i que Schönberg no ha estat el primer ni serà l’últim en eixamplar i enriquir la complexitat evolutiva de la música.

Pot establir-se, doncs -pels que estiguin d’acord amb aquestes consideracions- que cap tema és susceptible de ser sintetitzat d’esquena a una certa unitat d’ordre transcendent. Ja els grecs, per no esterilitzar esforços en el solitari camí de l’especialització, van buscar i van descobrir una disciplina “total” que van anomenar filosofia. Aquest terme resulta avui antipàtic i pedant per a la majoria de les gents; potser perquè no “senten” amb profunditat ni “comprenen” amb prou lucidesa el seu immarcescible significat; potser perquè un pecat d’esnobisme els impulsa a considerar-lo caduc i inoperant. Però, per a Grècia, resumia en certa manera la suma més perfecta d’aquest dualisme que és consubstancial a l’home: la sensibilitat i la intel·ligència.

No podem oblidar que el nostre súmmum sensitiu i fins i tot instintiu, rau en l’amor. Sent així, “l’amant del saber” -el filòsof- és, doncs, tan necessari avui com sempre. Només ha canviat -i ha de canviar encara moltíssimes vegades més- el grau del nostre amor i de la nostra saviesa. Els termes del binomi, “estimar el saber” i “saber estimar”, continuen vàlids de cara a la certesa d’un finalisme humà; defineixen, més ben dit, aquell finalisme.

És, per tant, no només lícit sinó indispensable, filosofar. I aquesta asserció, per a mi incontrovertible, no pot ser ignorada pels que es diuen artistes -els músics entre ells- encara que la seva filosofia no s’expressi en l’abstracció d’uns conceptes ni en l’elucubració d’unes metafísiques, bones tan sols per resoldre els mots encreuats dialèctics dels nostres besavis.

Imatge de Berta Tiana.

Arnold Schönberg filosofa també, quan ens diu que “la forma de l’art i especialment de la música es proposa, en primer lloc, la comprensibilitat”. Però aquesta comprensibilitat no pot derivar-se indefinidament d’uns mòduls tradicionals inalterats. És necessària la incorporació gradual de noves fórmules que se sumin -sense destruir-les- a les existents, que revifin la capacitat auditiva dels oients i s’adaptin a la seva evolució estètica. Aquestes fórmules només poden trobar-se ampliant la significació dels elements que entren en joc en la música: ritme, so i timbre.

Molt abans que Schönberg, altres músics havien descobert el poder enriquidor dels acords dissonants, usats tímidament en la música anomenada clàssica i, ja amb totes les seves prerrogatives, en l’època romàntica. Wagner inicià, amb el seu cromatisme, la modulació contínua, que havia d’informar la seva “melodia infinita”; Strauss va utilitzar la dissonància sense resolució; Strawinsky va ampliar el llenguatge diatònic i va descobrir noves possibilitats rítmiques; Milhaud va instituir la politonalitat, etc. Tots ells van saber convertir la funció, aparentment secundària de certes fórmules musicals, en una participació activa, directa i importantíssima en la composició de les seves obres respectives.

Schönberg es va caracteritzar, principalment, per la significació més gran que va saber aconseguir per a cada so, independentment de la seva funció tonal i de la seva obligada subjecció a una modalitat determinada. Això va traduir-se en la possibilitat que el centre harmònic -anomenat nota fonamental- pogués traslladar-se a qualsevol grau de l’escala. En el seu Twelve-Tone Composition, un article de 1923, publicat en el volum Style and Idea, explica com les dotze notes d’aquella escala, poden exercir indistintament la seva primacia, dins d’un ordre que no comporta cap servitud respecte als modes major o menor de les tonalitats clàssiques. (D’aquí el nom del seu sistema anomenat dodecafonisme  o música dodecafònica). La literatura musical basada en la seva teoria, ratifica, amb la presència dels seus valors artístics, la bondat de la seva concepció, dins dels cànons esmentats. La nova concepció de Schönberg, la seva nova tècnica, ha “complicat” la música, l’ha dotat d’una major complexitat. Però aquesta complexitat enriqueix la seva funció específica, desbrossa nous camins pels quals l’art musical podrà arribar a la seva màxima transcendència. Res d’això hauria estat possible sense aquella feliç conjunció que fon l’amor amb el saber. Aquesta afirmació justifica el preludi d’aquest article i és vàlida per a qualsevol intent de renovació artística. Amb el benentès que renovar no vol dir suplantar el vell pel nou, sinó sumar al que ja és tradicionalment bo, el bo que es produeixi cada dia. Així ho va entendre Arnold Schönberg, quan en plena maduresa del seu talent, va compondre obres amb la seva pròpia tècnica a la manera dels vells mestres. I justificava aquesta necessitat amb aquestes paraules: “Una nostàlgia per tornar al vell estil ha estat sempre molt viva dins meu, i, de tant en tant, he d’inclinar-me davant la seva força”.

Revisió de Benet Casablancas
Traducció de MCF.

 

M. Costa Domènech

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Manel Costa Domènech

    Manel Costa Domènech (Sabadell, 1915-1997) va ser empresari, crític musical i gestor cultural. Va estudiar a l’Escola Municipal de Música i rebé classes d’harmonia del mestre Joaquim Zamacois. Casat des del 1936 amb la professora de música Anna Fernández Recasens, juntament amb ella i el paleontòleg i melòman Miquel Crusafont [...]