Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
Agraït per la llibertat total que se m’ha concedit per a aquesta col·laboració, estimulat per la segona part del títol del monogràfic, «herències, reptes i confusions», i amb el benentès que cada vegada que s’interpreta la música en el present hi ha un acte creatiu i ben contemporani; ateses aquestes tres premisses, escriuré sobre algunes paradoxes, singularitats i excepcionalitats (no massa favorables) en les quals sobreviu amb prou feines, o potser seria més exacte dir que mor lentament, el patrimoni musical català.
El patrimoni musical català, patrimoni cultural català?
Entenem per patrimoni musical català aquell corpus d’obres, de repertoris, que hem heretat del passat (més o menys llunyà). Per descomptat que els compositors que estan, aquests dies de confinament, component la seva nova obra també estan escrivint una obra que forma part del nostre patrimoni cultural. Però en aquesta breu reflexió voldria parlar d’aquell patrimoni que hem heretat, herència que, com totes, obliga. En aquest cas ens obliga a nosaltres, als contemporanis, a conservar aquest patrimoni, estudiar-lo, difondre’l, etc., cosa que ningú té cap dubte que cal fer amb l’arquitectura, pintura, escultura i fins manifestacions culturals immaterials (festes del foc dels Pirineus o els castells, només per citar-ne dos exemples).
La primera excepcionalitat és que la música ni hi és ni se l’espera, em temo. Ni és present en les missions i visions de l’Agència Catalana del Patrimoni, ni a la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, ni a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, ni en organismes d’àmbit més local. D’aquests organismes en depenen museus i arxius però cap auditori, cap formació musical, cap emissora de ràdio. Això hauria de fer saltar la primera alarma. Tots tenim assumit i coll avall que els nostres pintors, els nostres escultors, els nostres fotògrafs i fins i tot els nostres directors de cinema mereixen i necessiten els equipaments on conservar i exposar la seva obra. Amb el patrimoni musical sembla que no ho trobem a faltar o potser és que la música no és patrimoni.
Conservació versus recuperació
De fet, no és del tot cert el que he dit. Hi ha arxius i biblioteques que treballen per a la conservació dels manuscrits i fonogrames que hem heretat. Mentre escric aquestes ratlles, com aquell qui diu, es publica el volum 11 de l’Inventari dels Fons Musicals de Catalunya (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2020). És a dir, que som un país que encara estem en la fase de descripció dels fons (que no sempre implica, malauradament, conservació ni digitalització). Estem en fase de descripció i en alguns casos de conservació.
Però confio que tothom estarà d’acord que aquest primer pas, per bé que necessari, imprescindible, és completament insuficient. Ens imaginem el MNAC i tots els altres 38 equipaments i monuments que depenen de l’Agència de Patrimoni, però també totes les catedrals, esglésies i altres col·leccions que ara estan obertes al públic, dinamitzades, estudiades, etc., senzillament descrites i tancades en cambres fosques on només els estudiosos hi tinguessin accés?
Amb la música cal el que nosaltres[1] anomenem «recuperació integral»: edició de la partitura (curada i estudiada), enregistrament i concerts en directe. Perquè a diferència de la literatura, que amb l’edició podria ser suficient (l’alfabetisme generalitzat fa del llibre un instrument perfecte per fer arribar la literatura al gran públic), en el cas de la música l’edició de la partitura és, clarament, un pas insuficient. Cal que aquesta música es faci sonar i es pugui escoltar en directe i quedi enregistrada perquè tothom hi pugui accedir un cop els concerts han tingut lloc.
I cal que aquesta recuperació integral es faci en les millors condicions (tècniques i musicals). Altrament fem un flac favor al patrimoni. Tots tenim clar i assumit que cal protegir l’entorn dels nostres monuments per assegurar que puguin ser gaudits, que puguin interactuar amb la gent i amb l’entorn. Des de Patrimoni, per exemple, no s’autoritza cap intervenció sobre el nostre patrimoni arquitectònic ni en el seu entorn que pugui ser entesa com una agressió. Cal que amb la música siguem igual de rigorosos i escrupolosos en la cura que tenim en la seva recuperació.
Transferència de coneixement (de les universitat i escoles superiors de música a la societat)
Les edicions curades i estudiades del nostre patrimoni musical, i de fet també la seva interpretació, són formes de transferència de coneixement des de l’acadèmia. Crec que si aprenem a veure la feina que fan musicòlegs i intèrprets a partir del patrimoni per fer-lo accessible a la societat (en forma d’edicions, concerts i enregistraments) com una forma de transferència de coneixement, aprendrem a valorar el rol potencial que pot tenir l’acadèmia en la conservació i recuperació del patrimoni musical. Podem descobrir una importantíssima missió més assignada a l’acadèmia. Podem assignar un rol clau en la plena recuperació del nostre patrimoni musical a unes facultats i escoles superiors de música a les quals es dediquen recursos públics (mai prou, segurament).
No estic parlant d’encomanar a estudiants, mà d’obra barata, la tasca d’enregistrar i interpretar els únics concerts i enregistraments de recuperació patrimonial (això ho han de fer els professionals, dignament remunerats, en les seves carreres professionals). El que cal és que com a societat els encomanem aquesta missió, la de la recerca i l’estudi del patrimoni, que ha de fer possible després la cristal·lització d’aquesta transferència de coneixement. I cal que, més en la formació d’intèrprets que en la formació de musicòlegs, s’assumeixi aquesta responsabilitat configurant uns plans d’estudis que incloguin l’estudi sistemàtic i desacomplexat dels nostres compositors. No estic pas proposant substituir els grans clàssics del cànon de cada instrument, formació vocal o instrumental pels «nostres clàssics». Estic proposant d’incorporar els nostres creadors al cànon «pedagògic» i sobretot d’incentivar (com em consta que es fa en major o menor mesura) l’estudi de música inèdita.
Iniciativa pública versus iniciativa privada
El fet que tot el suport a la publicació i enregistrament de patrimoni musical depengui del que dins l’Administració es denomina «empreses culturals» és un altre indicador simptomàtic. Sense entrar en les partides ni les condicions, es parteix d’una premissa que no acceptaríem de cap de les maneres en art o arquitectura; és a dir, que són les empreses culturals (amb ajuda pública però al cap i a la fi subjectes a un mercat musical desincentivat i desmotivat pel patrimoni musical català) les que tenen la missió de recuperar el patrimoni musical.
Un país que vetlla pel seu patrimoni és un país que inverteix en la conservació, l’estudi i la difusió del seu patrimoni, sense dependre dels mercats.
També hi ha, però, una posició mixta. El patrimoni musical podria ser un bon negoci si totes les orquestres, corals o formacions de cambra l’interpretessin; si totes les escoles de música i conservatoris el potenciessin; si tots els auditoris i programadors el programessin, i si la indústria audiovisual se sincronitzés en les seves produccions. I és clar, tot això pagant com es paga per qualsevol altra partitura, intèrpret, concert o sincronització i no pas esperant cessions gratuïtes per patriotisme o amistat.
Estic segur que tots els que, més per passió que per lucre, ens dediquem a la recuperació patrimonial estaríem encantats de renunciar a tota subvenció si tota la indústria cultural es posés a consumir patrimoni cultural.
Si no hi ha polítiques pròpies en matèria de patrimoni musical, invertint i no subvencionant, amb una visió i segurament un organisme públic que ho coordini i lideri amb dotació pressupostària de veritat (per exemple, el Centre Robert Gerhard, que encarrega a estudiosos, intèrprets, editorials i discogràfiques les edicions, produccions i enregistraments); si no hi ha, deia, aquestes polítiques, el que cal és incentivar o, potser millor, condicionar l’ajuda pública a tot l’ecosistema musical i audiovisual cap a la contribució a la recuperació patrimonial.
Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
De museus, auditoris i cànons
Moltes vegades es critica les programacions musicals d’aquest país per interpretar música només del passat i no creació contemporània (aquest és un altre debat). Els nostres auditoris són com museus que sempre exposen obres del passat (massa sovint les mateixes) i d’altres latituds (massa sovint les mateixes, també).
Si per a l’art tenim els museus consagrats, sobretot, al «nostre» art (que també és universal), el sentit comú ens faria dir que per a la música el que ens cal són auditoris. No tinc massa clar, de fet tinc força clar que no, que la solució sigui tenir un auditori nacional consagrat a la recuperació patrimonial. El que cal és que la xarxa d’auditoris i programadors (festivals, cicles, etc.) assumeixi aquesta missió nacional però des de la proximitat. Tal vegada podria ser útil un centre d’investigació i producció de concerts i enregistraments que servís de plataforma per a musicòlegs, formacions i intèrprets que volguessin apostar per la recuperació patrimonial, en la línia dels que existeixen per a les arts escèniques. Un centre que portés a terme, també, un suport en la distribució i comercialització de les produccions resultants en el circuit d’auditoris.
I aquí no s’hi val a dir que programar música catalana no fa taquilla. Perquè tots sabem que el cànon, aquella música que es toca i s’escolta, aquella que ha superat la selecció (a vegades natural, a vegades interessada i a vegades forçada) del pas temps, té dues característiques: no és fixa (es pot modificar i de fet es modifica) i, sobretot, es construeix no a partir de la demanda sinó a partir de l’oferta. El públic vol escoltar el que coneix i coneix el que s’interpreta. És un cercle viciós però que amb intervenció pot ser virtuós.
Si per Nadal cada any alternéssim El Messies de Haendel amb El pessebre de Pau Casals i El nostre Nadal de Francesc Civil (només per citar dos exemples d’obres que podrien substituir l’obra anglesa), la gent esperaria amb ganes tornar a escoltar-les, i segurament s’organitzarien participatius també amb aquestes obres «nostrades». Si Els improperis de Mompou o la cantata Virgo Maria s’alternessin amb Les passions de Bach per Setmana Santa, tres quarts del mateix. I així seria també amb la música simfònica, i la concertant, i la coral, i la de cambra, i la solista. I la nostra música, el nostre cànon, entraria al cànon universal, almenys a nivell local, i algunes d’aquestes obres del «nostre» cànon podrien entrar al cànon occidental.
En el terreny de la recuperació patrimonial no tot és possible ni tot està per fer. Com que soc optimista de mena, m’agrada pensar que hi ha molta feina per fer i per tant tenim la immensa sort que encara som a temps de fer-la i de fer-la bé. És el nostre deure ineludible i un repte extraordinari i il·lusionant per a la gent del nostre temps i per a les generacions que vindran. Ens hi posem?
—————————————————————————————————————————————————
[1]Quan parlo de nosaltres em refereixo a FICTA edicions, des d’on treballem sobretot, però no exclusivament, en la recuperació integral de patrimoni musical català.
Martí Ferrer Bosch
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Martí Ferrer i BoschMartí Ferrer i Bosch (Girona, 1977) és un director de cor que ha compaginat la seva trajectòria artística amb el compromís amb el desenvolupament del sector assumint responsabilitats al capdavant de diferents entitats associatives (Moviment Coral Català, Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, European Choral Association – Europa Cantat i International [...]
