De jardins aliens. Notes esparses

Temps de lectura: 6 minuts

Benet Casablancas i Domingo

 

Imatge d’Imanol Buissan.

Al poeta i amic Josep-Ramon Bach, ardit explorador del misteri

Manllevo el títol d’aquest enfilall de notes del meravellós llibre d’Adolfo Bioy Casares, en el qual el conegut escriptor argentí aplegà un seguit de textos aliens com una mena de quadern de bitàcola, i que, considerats en el seu conjunt, perfilen els replecs del seu univers personal. Amb propòsits més modestos voldria recollir seguidament un petit mosaic de cites i reflexions que no només han marcat la meva trajectòria creativa sinó que acoten en bona mesura les condicions, dificultats i reptes als quals vàrem haver de respondre els compositors de la meva generació, a casa nostra però també a fora, quan els dictats implacables de certes avantguardes, pretesament radicals, s’havien convertit ja en un erm i endogàmic academicisme, en molts casos autista i fortament sectari; circumstàncies agreujades tant per la fràgil i periclitada realitat de la formació musical superior com per les limitacions de la vida musical. Que alguns d’aquests efectes perversos —sobre la mateixa música i sobre la seva recepció per part de l’audiència— persisteixen encara avui, en menor o major grau, sota aquests o d’altres apel·latius, franquícies, modalitats i indumentàries, no serà el sotasignant qui ho negui o ratifiqui.


1. «Avantguarda i Tradició: Primer assaig (…per bufar…)

avantguarda – neoclassicisme – neoguàrdia – van-clàssic – neoclassicisme – neoavantguarda – neoromanticisme – neoromàntic – nou neoromanticisme – nova neoavantguarda – avantguarda postneonova – romàntic – postromanticisme avantguardista, Nou !! avantguarda» (Wolfgang Rihm)

Debatíem molt sobre qüestions estètiques quan el més important i el que verament desitjàvem era —i segueix sent— arribar a conèixer en profunditat les eines de l’ofici per donar sortida d’una manera solvent i acurada a la vocació expressiva. La dificultat de distingir entre singularitat subjectiva i adscripció gregària, i, paral·lelament, la necessitat de defugir tota mena de pensament binari (ja no diguem únic!), també en qüestions artístiques. La contradicció flagrant entre idearis suposadament radicals i la dimissió de responsabilitats que implica l’alleujament i la gratificació que suposa el sentiment de pertinença al ramat (i l’enyor d’aquella «escalfor animal» a la qual es referí Mann a Doctor Faustus), amb l’exempció de l’exercici real de la llibertat que això comporta, fou assenyalada ja fa temps i per vies distintes per Adorno i Canetti en termes que dia a dia palesen la seva vigència.

 

2.«Escriure és elegir bé el que no faràs.» (Elias Canetti)

Delimitar els perfils d’un llenguatge autoreferencial flexible, fluid, fèrtil i equilibrat implica necessàriament establir els límits d’un univers lingüístic congruent on l’equilibri entre norma i desviació, generació d’expectatives i gir inesperat, sorpresa i continuïtat lògica, trencament i coherència, tensió i resolució, demora, compliment i epifania, es donen la ma harmònicament en un joc de forces i equilibris inestables, determinant una cruïlla de condicions que fan possible tant l’aventura i la troballa com la intel·ligibilitat i la comunicació. No tot el que podem fer (materials, tècniques…) hem de fer-ho. Aquestes consideracions tenen dues derivades col·laterals. D’una part, frenar la temptació de l’horror vacui que amenaça sempre el creador, de l’altra, tenir ben present l’aforisme d’Adorno que enllaça perfectament amb Canetti: «Una de les tècniques de l’escriptor és saber renunciar fins i tot a idees fecundes quan la construcció ho requereix, i a la força i plenitud de les quals contribueixen precisament les idees suprimides. Igual que a la taula no s’ha de menjar fins a l’últim mos ni beure la copa fins al fons. Seria sospitós de pobresa.»

 

3. «La difícil travessia cap a si mateix i cap a coses noves.» (Friedrich Cerha)

Assumir críticament el llegat viu de la tradició i obrir permanentment el camp de la recerca en direccions que ultrapassen la zona de confort i que sovint el mateix autor desconeix, abduït per la inèrcia del procés creatiu, les tendències dels materials i l’instint formal. Alimentar-se i esprémer a fons i a consciència el tresor únic i irreductible que portem dins nostre, al qual es referí bellament Rilke, apuntant a l’Arcàdia feliç de la infància: és allí on rau la veritable i irrenunciable font de tota originalitat. També el repte més gran. Car el procés de realització sol ser lent i dificultós, i no està exempt de riscos. El primer de tots: lluitar contra el temps per mantenir viva la guspira de la il·luminació primordial que té una natural tendència a diluir-se a mesura que l’obra va prenent forma. Com va expressar Walter Benjamin amb la clarividència afilada que el caracteritza, «l’obra és la màscara mortuòria sobre el rostre de la concepció».

 

4. «Moda és tot allò que passa de moda.» (Roland Barthes)   

Discriminar entre essència i accident, eines noves i la necessitat del seu ús, preservar temps i memòria, instant i totalitat, salvaguardant el sentit orgànic i deixant espai a l’eventualitat del miracle. Facilita i promou aquesta disfuncionalitat el fet que bona part de la crítica, del públic, dels gestors culturals i —possiblement— dels mateixos músics no sempre tenen bona oïda. Què escoltem quan escoltem música? Adorno s’hi va referir abastament —també Tovey, Gombrich i Rosen— establint una brillant tipologia de la diversitat de públics musicals, disseccionant amb un bisturí fi els respectius modes de recepció, en un petit assaig de lectura altament recomanable. Sovint les polítiques musicals viuen i s’alimenten de les impressions i volubles opinions de tota classe de grafòmans i influencers, la pressió dels lobbies i l’esnobisme d’una part de programadors, més amatents a caçar al vol els nous miratges de temporada que a l’elaboració d’un discurs sòlid, imaginatiu i propi. Què en quedarà de tot plegat, del que es fa i del que s’ha deixat de fer?  

 

Imatge d’Imanol Buissan.

5. «Un home de geni pertany a la seva època només pels seus defectes.» (J. W. Goethe)

Sàvies paraules del gran poeta alemany per alertar-nos que un excés de «contemporaneïtat» pot resultar letal per a l’obra artística. Hans Keller ho corrobora en referir-se a Beethoven com el més gran «in-contemporani» de tots els temps, que justament per ser-ho esdevé contemporani de tots nosaltres (i aquest nosaltres podeu ubicar-lo en qualsevol espai temporal del passat o del futur), com afirmà Jan Kott sobre Shakespeare, amb raons molt similars a les que expliquen, segons Panofski, la grandesa única i intemporal de creadors com Michelangelo, Rembrandt o Dürer, capaços —juntament amb els esmentats i un nucli molt reduït de creadors— de transcendir i deixar enrere, fora de l’abast immediat fins i tot dels seus admiradors, el seu propi i canònic estil per assolir les cotes abismals i solitàries de la producció tardana (Spätstil).

 

6. «M’exalta el nou i m’enamora el vell»  (J. V. Foix)

Comparteixo plenament les respectives pulsions invocades pel poeta i l’ordre en què són esmentades, exhortació que constitueix una meravellosa síntesi del que segellen les creacions humanes més grans. Eugeni d’Ors s’hi va també referir: «Tot lo que no és Tradició és plagi». Dahlhaus ja ens va prevenir, d’altra banda, de la fe cega en el progrés i dels límits de l’historicisme, també en les arts, denunciant els perills de l’aplicació ingènua del paradigma del progrés cientificotècnic al desenvolupament dels diversos llenguatges artístics, preservant-ne en tot moment la seva respectiva i intrínseca especificitat, més enllà del sempre inspirador diàleg interdisciplinari, hereu de les «analogies universals» conreades per destacats creadors de tots els temps, i amatents al present històric, que és el nostre. Tradició i innovació es necessiten l’una a l’altra, sempre a la recerca del misteri.  

 

7. «En política como en arte, los novedosos apedrean a los originales» (Juan de Mairena/Antonio Machado)

Es pot dir més fort, però no més clar. El present aforisme constitueix un bon antídot davant la vulgaritat i niciesa de molts dels (nous) llocs comuns en voga (escarnits ja per l’autor de Bouvard et Pécuchet en la seva enciclopèdia de l’estultícia humana), i davant d’aquells que creuen, individualment i col·lectivament, que amb ells va començar tot. I així com Bloom ens prevenia de la «cultura dels ressentits», ni la idea mitificada de la joventut —el període «romàntic» de l’home amb les seves llums i ombres— i el culte sobredimensionat que sovint li és dispensat, fins i tot quan es disfressa amb una arrogant ignorància, ni el concepte de novetat —com la definim?, hi ha un rànquing, com a l’esport, l’hegemonia del qual amara la nostra societat?— serien tampoc, en ells mateixos i pel fet de ser-ho, necessàriament un valor. Què n’hauria dit Mairena en l’època de les fake new si l’obsolescència programada, de les humanitats, quan la «nova» política sembla emular i magnificar els pitjors vicis de la «vella» i hom atorga primacia a la llibertat d’expressió per davant de la veritat! 

 

8. «El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que creu que ha de sentir.» (Álvaro de Campos/Fernando Pessoa)

Només un insensat seria capaç de glossar aquestes paraules. Així doncs, brindem per l’enginy brillant i insondable del poeta lusità.

 

Benet Casablancas i Domingo

Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.

He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

  • Benet Casablancas i Domingo

    Compositor, llicenciat en Filosofia i doctor en Musicologia, ha estat professor de diverses universitats i institucions acadèmiques nacionals i internacionals. Actualment és conseller artístic del Conservatori Superior del Liceu. Ha estat el primer compositor resident a L’Auditori de Barcelona, així com a Bremen, i és autor dels llibres El Humor [...]