Francesc Abad afirma, sempre que se li presenta l’ocasió, que ja no fa obra. Que ara treballa amb el temps i els seus efectes. És important el matís: no entorn al concepte o idea de «Temps». Sinó dels efectes i «afectes» que tan sols l’elasticitat dels temps en afinitat
Un monument és un fet individual o col·lectiu? Aquesta sembla ser la pregunta que Robert Smithson es formula en el seu llibre Un recorrido por los monumentos de Passaic, New Jersey1 i que esdevé la narració d’una passejada des de Nova York fins als barris on l’artista nasqué per
El monument forma part del paisatge artificial. En el seu origen el monument és una forma d’alteració, una modificació intencionada del paisatge, natural o urbà, feta amb la intenció de crear una situació commemorativa, una experiència de la immortalitat. En aquest supòsit, el monument forma part constitutiva d’un lloc.
I WILL BE, enunciado, relato, superficie, luz proyectada en la piel desnuda de su cuerpo como manto secuencial de un pensamiento, del querer ser, del yo seré. Una acción del futuro escrita y borrada; borrada por ella misma, conscientede la inestabilidad del enunciado. Tal vez, para hacer del yo
Vaig conèixer l’artista Mireia Feliu la tardor de l’any 2007 per pura casualitat. Durant la inauguració de la segona edició del Festival de cinema Memorimage —el cartell del qual n’era l’autora— al Teatre Bartrina de Reus, vam compartir una d’aquelles llotges en què, talment un calaix de sastre, van
Mireia Feliu és doctora en Belles Arts i es defineix com a artista multimèdia. Al final dels anys noranta, triar la via de l’artista com a productor no era fàcil en un moment històric en què, al nostre país, la tecnologia digital i Internet tot just començaven. El perill
«A partir de l’1 d’abril deixarem d’oferir els nostres serveis». Una nota penjada ja fa uns anys al vidre d’una antiga granja-pastisseria del carrer Salut de Sabadell. Un temps verbal (futur) que converteix aquest acte (fi d’activitat) en un esdeveniment perpetu, en una lluita contra el temps en la
‘Els murs van parlar‘, d’Anna Malagrida, és un projecte compost de dues sèries de fotografies, ‘Sòcols i Murs’, que recullen inscripcions i grafits apareguts després dels moviments de protesta social ocorreguts a Espanya entre 2011 i 2013. Plantejar la possibilitat que els murs parlin comporta necessàriament pensar en la
Querida, querido, lector, lectora. No sé desde cuándo estoy en este cuarto. Un cuarto propio… Un cuarto fuera de este mundo. Quién fue quien dijo, más precisamente, que quería descansar en un cuarto fuera de este mundo. Fue García Lorca, quien durante sus noches de insomnio se decía en
Traces of Nitrate. Mining History and Photography Between Britain and Chile és un projecte de recerca històrica i fotogràfica desenvolupat conjuntament per Xavier Ribas, Louise Purbrick i Ignacio Acosta a la Universitat de Brighton, amb l’ajut econòmic del Arts and Humanities Research Council (AHRC). El projecte investiga el llegat
Sovint utilitzem l’expressió «les paraules se les emporta el vent» per referir-nos al fet que allò que no resta escrit, s’oblida o desapareix. Però existeix un altre significat menys estès: que les paraules se les emporti el vent, també vol dir que la paraula —parlada, o fins i tot
«Cities have the capability of providing something for everybody, only because, and only when, they are created by everybody.» Jane Jacobs, The Death and Life of Great American Cities. Perdón, no me dejes, por siempre, no me olvides, te quiero, son algunos de los mensajes que nos podemos encontrar cada
Al carrer, una paraula oculta en críptics missatges quotidians predomina per damunt de les altres: «compra, compra, compra!». Un insistent propòsit, només substituït amb la mateixa intensitat en períodes electorals per un «vota, vota, vota»… És nociu, aquest missatge? Atempta sobre els drets? Qui el controla, o, com a
Què hi ha de perillós en el fet que la gent parli? En les actuals societats democràtiques, vivim en la il·lusió de tenir el dret a la paraula. Els esdeveniments que omplen la premsa i les xarxes informatives ajuden a crear aquest miratge. I, certament, no es pot negar
Al sortir al carrer, la paraula pren una dimensió pública. L’emissor perd la identitat com a subjecte i la paraula ―política o artística― esdevé una veu col·lectiva. Aquesta veu té un poder transformador en les manifestacions ciutadanes i els seus missatges queden enregistrats en imatges o sobre els murs
Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Vinyoli (1914-1984), un dels millors poetes catalans del segle XX. Encara és aviat per fer un balanç de totes les activitats que s’allargaran fins a final del 2014, així que Quadern ha demanat al comissari Jordi Llavina la seva col·laboració
La poesia entesa com una via de recerca i d’exploració del coneixement humà. Com una mirada cap al món exterior i alhora com una mirada que significa i dóna contingut al nostre món interior. D’aquesta manera, el nou poemari de Laia Llobera (Barcelona, 1983) declara en tot moment una
Ara fa deu anys Ricard Mirabete va publicar el seu primer llibre de versos, Última ronda, guardonat amb el Premi Amadeu Oller el 1999 (La Magrana), un llibre al qual han succeït La gran baixada (Emboscall, 2004), Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural del Vallès 2008) i Radar (2012),
Caminant pels carrers extremadament tranquils de la zona residencial de Barberà del Vallès, on només se senten els gossos que borden al propi pas, descobrim en un carrer de difícil accés dues construccions desubicades, completament fora de lloc en un entorn en què no harmonitzen: dues cases unifamiliars de
El 26 d’abril de 2007 un cotxe va atropellar la Tea quan creuava distreta un pas de vianants a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Portava poc temps a la ciutat i l’impacte va ser com una objectivització del de la nova vida, el nou paisatge i l’efecte de les notícies
Esborrar del mapa, però fer-ho de forma visible, que en quedi constància. Això passa en alguns arxius familiars, quan algú ha deshonrat la família i se’l vol fer desaparèixer sense eliminar les fotografies completament. Un exemple ens el dóna l’artista Iñaki Bonillas amb Martín-Lunas, una sèrie fotogràfica on apareix
Viaje al centro de la Tierra Bego Antón Viajar a lugares desconocidos, remotos e insólitos, hace que desconectes del mundo. A mí me conecta a otro mundo: mi familia. Cada año, sobre el mes de junio, mi familia y yo facturamos una mochila gris, una maleta azul marino y otra
ZAJ és un nom molt conegut dins l’àmbit de l’art contemporani de l’Estat espanyol. No vol dir res; però de forma simple i directa evoca el mot ZEN, potser perquè va néixer sota l’influx de John Cage. Abans que res Les efemèrides ens donen un punt de perspectiva.
En temps incerts, la celebració de la memòria ocupa un lloc central en les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments. Els centenaris són ja una tipologia cultural integrada en els imaginaris col·lectius. Aquest tipus d’iniciativa, però, no arriba fins a inicis dels anys noranta. Es
Tot i que se’ns ha venut com a un model de participació col·lectiva, el procés de gestació del BCN Re.Set, un circuit d’arquitectura efímera que commemora els 300 anys del 1714, ha estat marcat per la poca transparència i l’amiguisme Mentre redacto aquest article rebo un correu electrònic de
El 23 de gener de l’any passat, el 2013, va començar la commemoració de l’Any Espriu. L’objectiu d’aquesta efemèride era honorar la memòria del poeta i difondre’n l’obra i el llegat. En poques ocasions, el centenari d’un poeta —almenys, a casa nostra— s’ha celebrat amb tants recursos i ha
Tot balanç de l’Any Espriu celebrat per la Generalitat de Catalunya al llarg del 2013 disposa d’una referència imprescindible: el balanç oficial presentat pel Departament de Cultura el 28 de febrer de 2014. Que pot ser contrapesat per una sèrie d’articles de premsa, com “Fi de l’Any Espriu”, de
Tot parafrasejant el primer poema de Cementiri de Sinera, «Pels rials» d’Internet «baixa el carro / del sol» de les paraules crítiques que, abrusadores com el nostre astre, han qüestionat l’organització de l’any de commemoració dedicat al centenari de l’escriptor Salvador Espriu, tant pel que fa a la valoració
Amb els anys, la commemoració cultural d’una efemèride històrica (el naixement d’un artista, un canvi determinant de relacions sociopolítiques, l’aparició d’un fenomen cultural o social) ha passat de ser un encàrrec de gran transcendència pública —amb l’encàrrec de traslladar a la societat els valors que hi ha deixat i
Quan parlem del llegat d’un escriptor, juntament amb el conjunt d’indrets que el van envoltar i influenciar parlem de patrimoni literari. És tot allò que fa referència a un escriptor, aspectes que ajuden a entendre un personatge i el seu àmbit creatiu, així com a la comprensió en el
Quan l’any 1973, el poeta anglès W. H. Auden va escriure la composició A thanksgiving (Acció de gràcies), es trobava a les acaballes de la seva vida. A l’edat de seixanta-sis anys, després d’haver assolit el reconeixement crític i públic, feia un exercici d’humilitat recordant tots aquells autors que
Estudi Alfons Borrell, gener de 2014. Plou aigua de gener. L’Alfons ens espera al seu estudi. Quedem atrapats per la rotunda materialitat d’un banc de fuster rebent la llum humida del gran finestral —pell translúcida i fràgil— que protegeix l’hortus conclusos, ànima viva de l’espai del pintor. Alfons Borrell
«It’s poetry», va dir l’artista Robert Rauschenberg quan l’any 1953 va demanar a Willem de Kooning, un dels expressionistes abstractes més importants de l’època, una de les seves pintures per poder-la esborrar. El resultat va ser Erased de Kooning Drawing. Un exemple de com la destrucció d’un obra dóna
El conflicte etern de l’experiència expositiva en els museus contemporanis L’home savi no ens pot mentir perquè és un home bo; amb parlar bé n’hi hauria prou per guiar l’auditori a la veritat i la virtut. (Màximes estoiques) El museu: un espai conflictiu El museu és una institució
Col·lecció de reflexions des de la pràctica políticade la diferència sexual femenina En aquesta primera dècada del segle XXI, alguns museus de països europeus han portat a terme projectes específics d’adquisició d’obres d’art de dones artistes per tal d’incloure-les a les col·leccions permanents. En aquesta època de crisi econòmica
El meu avi sempre el recordo amb el seu guardapolvos blau. Un guardapolvos és una bata de treball llarga fins al damunt dels genolls, d’una tela aspra, amb botons i butxaques, i de color blau, marró o gris. L’avi va fer de pastisser, va treballar en una fàbrica on
Este es un bosque tóxico Ignacio Acosta Monocultivos de Eucaliptus son plantados para absorber los residuos contaminados provenientes de la gran minería. Estos especímenes procedentes del continente australiano crecen muy rápido alcanzando grandes alturas. Sin embargo, es la gran cantidad de agua que consumen su principal característica, lo que causa
1887. Una oficina. Quatre homes darrere d’una llarga taula enfront del finestral. Dones amb cotilles i davantals. Mans que gestionen els diners dels treballadors i empresaris. Cartells i paraules que promouen l’estalvi de totes les famílies de la ciutat. Un autoretrat del poder: la Caixa d’Estalvis de Sabadell, fundada
Starter és el fruit de la col·laboració de cinc ments creatives: Ivan Merino, Joanjo Vendrell, Almudena Conesa, Agustí Caixach i Clàudia Permanyer. Tots ells residents de Sabadell, les seves propostes de disseny i rehabilitació d’espais són l’alternativa a la destrucció massiva de milers d’articles que estan en els nostres
Isabel Andrés Portí va néixer a Sabadell el 1975. Va estudiar Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona i per complementar la seva formació audiovisual va centrar-se en guió, direcció i teoria del cinema a Barcelona, Cuba i Londres. Ha participat en diversos projectes audiovisuals que l’han
Carles Bartolomé Ibars ha voltat pels museus i pinacoteques d’Europa des de ben petit. No és d’estranyar, doncs, que la seva pintura sigui una proposta amb els recursos que hi ha descobert. Els conceptes clàssics de dibuix, llum, color són els que treballa en les seves obres a fi
Amb aquesta frase es defineix Enric Majoral, un mestre artesà i autodidacte, que a la vegada treu el cap a un món més complex com és el de les obres artístiques. Segons ell, sempre està dins els límits de la joieria i de la joieria artística. La joieria és
«Art i vida es complementen, ja que si l’art existeix és perquè […] la vida el necessita com a agent d’una acció que sense ell no podria realitzar. Entre tantes coses que hem oblidat, es compta la funció medicinal, la seva taumatúrgia legítima.» María Zambrano, La confesión: género literario.(1) «L’art
Nascut a Sabadell l’any 1872, Antoni Estruch i Bros sempre va cultivar una pintura acadèmica amb una mirada èpica sobre els temes històrics. L’estil i la temàtica dels seus quadres xocava amb els gustos estètics i temàtics d’altres companys de la seva generació, com Raurich, Pichot, Nonell, Mir o
Bufen vents cada vegada més forts, amb una crisi que no sembla tenir fi. La situació econòmica és cada vegada més incerta i ens condueix, individualment i socialment, a extrems insostenibles. El deute públic i els rescats a la banca incrementen les retallades a les ajudes públiques, la sanitat
Oriol Vilapuig pren el quadre Maternitat de Trini Sotos Bayarri com a referent per reflexionar sobre la idea de maternitat. Els set dibuixos que componen la peça fan referència a un imaginari relacionat amb la gestació, moments pels quals tot subjecte ha passat en el cos de la mare
A principis del segle XX, Caixa Sabadell va iniciar la compra de pintura catalana tradicional i pintura clàssica europea amb la intenció de començar una col·lecció d’art destinada a un hipotètic museu. Amb el temps la col·lecció inicial es va convertir en un fons d’art, actualment el Fons d’Art
Des del moment que es va començar a gestar la idea de posar en marxa un centre d’art contemporani a la ciutat de Lleida i fins el moment de la seva obertura varen passar sis anys, un temps que, mentre es feia la rehabilitació arquitectònica, es va aprofitar per
Fins la data, s’han publicat abundants assajos crítics sobre la funció del museu. D’aquests, hem après que el museu d’art contemporani a Espanya, impulsat durant els anys vuitanta, responia a un model que aprofundia en els cànons propis del museu modern —en un moment en què ja estava periclitat—,
El passat mes de gener es va inaugurar l’exposició Interaccions: una mirada present del Fons d’Art de l’Antiga Caixa de Sabadell, un projecte que presenta una mostra de la col·lecció a través de la mirada i el treball de deu artistes visuals i col·lectius artístics contemporanis de Sabadell. La
