Caminant pels carrers extremadament tranquils de la zona residencial de Barberà del Vallès, on només se senten els gossos que borden al propi pas, descobrim en un carrer de difícil accés dues construccions desubicades, completament fora de lloc en un entorn en què no harmonitzen: dues cases unifamiliars de colors vius i textures combinades de forma agosarada. Uns impressionants voladissos prolonguen la teulada d’ambdues cases creant uns porxos acollidors, un voladís prim, que sembla que el puguis agafar amb la mà, lliure de pilars i entrebancs. La imatge fascina (talment ens sembla estar al Palm Springs de fa cinquanta anys…). De nou, alguna cosa d’esplendor crida l’atenció d’aquelles construccions enmig de la majoria irrellevant. I no és l’antiguitat el que atrau, sinó l’excel·lència i l’atreviment, que provoquen cert desconcert. La suma de detalls i acabats desprenen la certesa d’un projecte premeditat, o de certa sensibilitat, capaços d’esdevenir harmònics: elements dispars, colors contrastats, textures prominents, materials diversos… Amb el que no contàvem en un primer moment d’aquesta descoberta és qui hi trobaríem dins, els seus ideòlegs i constructors, que augmentarien l’interès per aquestes singulars mostres locals “d’estil internacional”. Autoconstruïdes entre el 1960 i el 1962, i ampliades a principis dels anys setanta amb els patis laterals amb piscina i estances a la part posterior, aquests dos habitatges d’aire sofisticat han estat la llar dels seus constructors. Joan Tortosa i el seu cunyat (ja desaparegut) van aixecar amb les seves respectives dones les que serien les seves llars els dies de festa dels caps de setmana. Aquesta breu aproximació feta amb citacions extretes de les entrevistes fetes a Joan i Livoria Tortosa, i il·lustrades amb fotografies d’època que ens van facilitar els seus propietaris, i d’altres de fetes recentment per Màrius Núñez Márquez, ens serveixen per encetar el projecte de des-anonimar exemples d’arquitectura singular, creant un catàleg d’elements de probable patrimoni.
«Tots aquests terrenys els va urbanitzar un personatge que es dedicava a comprar vinyes per urbanitzar-les. Tots aquests terrenys eren camps de conreu, amb quatre cases de pagès, però no hi havia cap amb cara i ulls. Després van anar urbanitzant el camp, fins que ja no van quedar ni vinyes ni res. De ser les primeres cases, es van anar coneixent com “Les torres”. Cada diumenge ens portaven a gent perquè veiessin les primeres cases de la nova urbanització, vam ser el reclam que utilitzava el venedor dels terrenys, que havia de convertir camps de vinyes en la zona residencial de Barberà del Vallès.»
«Vam consultar un arquitecte d’aquí el poble. I ens va suggerir de fer el normal, posar pilars, bigues per aguantar els voladissos… i totes aquestes coses. Però nosaltres teníem la nostra pròpia idea, volíem que els voladissos estiguessin nets, en contra, és clar, de la seva voluntat. Al final nosaltres mateixos vam fer tots els càlculs i vam realitzar els plànols, el calculista ho va trobar bé, i així vam començar la nostra tasca.»
«Havíem sortit de l’Escola Industrial, i veníem molt ben preparats. Teníem vint-i-pocs anys, ocellets al cap… i acabats de casar. Durant aquells anys teníem molta feina. A la vegada que construíem les nostres pròpies cases, fèiem els encàrrecs de treball per a altres constructores, majoritàriament a Barcelona, fins que ens vam decidir a començar pel nostre compte a construir aquí, a Barberà, i amb aquesta decisió va començar la nostra contribució a la formació de la part nova del poble.»
«Vam fer aquestes cases per a nosaltres mateixos, amb tota la responsabilitat que comportava una obra com aquesta. L’arquitecte municipal, que havia d’aprovar l’obra, era gran i no entenia la construcció ni veia la forma de fer-ho. Feia pujar dalt del voladís l’aparellador perquè hi saltés a l’extrem i comprovés que era sòlid, tot i tenir elasticitat, i no podia comprendre com era possible allò. La trampa està a dalt. Hi ha uns tensors, que subjecten els volats sense que a baix s’hi vegi res, aconseguint a més que el voladís fos al més prim possible.»
«Vam fer el voladís al més prim possible. És clar, en aquells anys no hi havia puntals de ferro ni moltes altres coses, l’estructura era de fusta… Una vegada anàvem traient aquest apuntalament de fusta, anaven sortint les coses, i a poc a poc s’anava configurant el que és. La pedra, la vam portar de Montjuïc amb un bloc, i li fèiem cara una a una. És allò de la joventut…que vols fer coses noves. Això, fa cinquanta anys enrere no era normal, havíem de tenir molta il·lusió per tirar endavant un projecte així. Però quan un té la visió de fer alguna cosa, troba el temps i la forma de fer-ho! Tot està ideat i fet per nosaltres, hem picat cada pedra. Teníem consciència del treball que fèiem, ho sentíem. És el moment el que has de viure! Si no, què véns a buscar-hi aquí?»
«Jo crec que les línies encara es podrien considerar modernes. El meu cunyat i jo sortíem de l’Escola Industrial i teníem moltes ganes de fer coses noves, i justament això és el que vam anar configurant. Bàsicament, el que ens feia l’arquitecte era els plànols, sota la nostra supervisió, i a poc a poc vam anar construint les cases.»
«Les tanques són de formigó i pedra a base de complexos encofrats. En resum, un treball d’experimentació amb el formigó, en un moment d’incipient utilització d’aquest sistema de treball aquí.»
«Tot està construït amb materials de qualitat, aprofitant restes de sèrie del magatzem amb el qual treballàvem per a les nostres obres. Els terres, per exemple, són “Escofet”, però de restes de partides que adaptàvem als espais que volíem pavimentar, i així ho vam anar completant tot. No hi havia diners per demanar o encarregar que ens fessin res. La inspiració per a la decoració va sorgir, en part, de revistes americanes que (la senyora Livoria) podia consultar a l’oficina de la Cambra de Comerç Americana on treballava, a Barcelona. Moltes de les aplicacions es van fer a base d’interpretacions assequibles a les nostres possibilitats, d’elements a voltes luxosos que apareixien en aquelles publicacions de moda.»
«Hem nascut treballadors, i som treballadors. Vam tenir la possibilitat de fer diners, però no va ser la nostra forma de treball. Nosaltres no començàvem una obra fins que l’anterior no estava llesta per entregar. Aquesta filosofia de treball, es va convertir en garantia per als compradors dels nostres pisos en un moment de moltes trampes i especulació immobiliària. Jo ho haig de viure així, a mi m’agrada, viure l’obra, el despatx, el procés sencer… Aquesta ha estat la meva vida.»
GUILLEM CELADA I LORENA RODRÍGUEZ
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
