Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
Sovint atribuïm a les ciutats les propietats d’un organisme viu, d’algú amb existència pròpia que naix i s’expandeix, pateix avatars i moments de glòria més o menys efímera, talment com els humans. Assumim que l’agrupació d’habitatges i infraestructures habitat per un col·lectiu humà —el que és en realitat una ciutat— té una història al darrere de derrotes i suposades victòries, una certa aura que ens permet, entre més llicències, parlar de les ciutats com si foren personatges esperant La Gran Novel·la (així, amb majúscules desideratives) que els faça justícia.
Les convencions són còmodes, matalassos de debats recurrents i frugals. Però deixar-se de collonades i llepades autocomplaents també és una opció.
Les ciutats no són personatges. No parlen, no gesticulen, no tenen (Mircea Cărtărescu i Bucarest a banda) la capacitat de moure’s. I tampoc no batega en les ciutats un cor únic, no hi ha una sola ànima planant per sobre dels edificis, aixoplugant les vides dels veïns. En una ciutat habiten visions i interessos contraposats. Una ciutat és una guerra interna permanent, una batalla cultural, social i econòmica sense fi, en la qual la decadència d’uns és la puixança d’uns altres. Fora d’això, hi ha branding, lluites per hegemonies regionals i narratives per a la migdiada dels informatius parides en despatxos d’assessors. La veritable lluita es lliura entre els budells.
El cas de València i la literatura en català és especialment significatiu. Fer ficció amb la ciutat puixant i lingüísticament homogènia del segle XV, l’urbs política i cultural rellevant, o la València convulsa dels segles posteriors, la que abasta des de les Germanies fins al decret de Nova Planta, era abellidor i efectiu. L’èxit de la novel·la històrica de finals del segle XX, esperonat amb alts estàndards de qualitat per Joan Francesc Mira o Josep Lozano, entre més, tenia a veure amb la necessitat dels valencians d’explicar-la nostra història des de la literatura.
Després es va abusar d’aquesta narrativa i es va bandejar el repte de fer literatura contemporània en un escenari esquerp, baluard de l’espanyolitat estricta, que disfressava el fet autòcton d’anècdota folklòrica, amb uns nivells de castellanització delirants. Una València agressiva que menyspreava els creadors. Que els combatia amb acarnissament. I amb un valencià, allà on pervivia, degradat, contaminat (pel castellà) fins al deliri.
Calia veure els lletraferits enfonsar-se en els budells, empastifar-se de vísceres calentes i emergir amb l’olor i les substàncies llefiscoses fetes crosta en la pell. Una mica d’implicació, per entendre’s. No era fàcil. Però el balanç i l’evolució no són poca cosa.
Amadeu Fabregat, encara amb el dictador de veu flautívola viu, obrí el foc, mai millor dit, amb Assaig d’aproximació a ‘Falles folles fetes foc’, un gojós miratge irònic, una astracanada festiva i postmoderna que mirava a la ciutat amb el filtre de la intel·ligència i la mixtura. Era l’any 1974. Dissortadament, Fabregat no va tenir continuïtat, per decisió pròpia, ni va fer escola. Els temps canviaren, com estava previst, però no en la direcció prevista: la dictadura fou substituïda per cotilles de ferro amb coartada democràtica. La ciutat es va tancar en un forat negre.
València haguera restat reclosa com a decorat de novel·la històrica de no ser per dos escriptors de pes alletats a la ciutat, Ferran Torrent i Joan Francesc Mira, l’un de la perifèria i l’altre del moll de l’os, que assaltaren València des de flancs diametralment oposats. Torrent i el seu inaugural No emprenyeu el comissari! (1984) descrivia els ambients marginals i els àmbits de poder amb una visió escèptica, de qui mira un món en descomposició després d’haver llançat al fem el filtre de les falses il·lusions. La posterior narrativa de Torrent endinsa els peus en el fangar, a consciència, com ara en les trilogies encetades per Societat limitada (2002) o Un dinar un dia qualsevol (2015), la visió respectivament de la corrupció institucionalitzada i el que anomena «tercer sistema» bullint i manegant en les clavegueres de la ciutat. Mirada no exempta de llicències lingüístiques i argumentals i artificis diversos. Una visió de conjunt impagable, en tot cas.
Joan Francesc Mira, mentrestant, mira la ciutat amb les ulleres de prop de Saul Bellow o Philip Roth, fixant-se en els detalls i perfils que li permeten abordar les grans qüestions. La trilogia imprescindible conformada per Els treballs perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d’història (2008) «explora la ciutat antiga, la burgesa i la més nova, una ciutat que no acaba de ser ciutat, que es basa en l’espectacularitat i la buidor», com resumia Francesc Calafat el 2009 a propòsit de la València pirotècnica, banal i autoritària regurgitada per Rita Barberà. Una proposta estètica forjada sobre l’estil i la reflexió, ben diferent de l’agilitat bandarra de Torrent. Ambdues, encara que sone agosarat, eren dues immersions complementàries. I necessàries: per molt àrida i esquerpa que siga la ciutat —o tot just per això— no s’entenia una literatura contemporània del País Valencià sense el cap i casal.
Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.
La València de la Ciutat de les Arts i les Ciències, herència socialista modelada i apropiada pels populars, ha esdevingut una postal «calatravesca» per a produccions audiovisuals internacionals. Contra això no es pot lluitar i, ben mirat, les icones no les escollim nosaltres, però els lletraferits autòctons s’han empastifat en fer emergir «les altres» realitats. Així, el periodista Francesc Bayarri novel·lava en Febrer (2004) l’absència de resposta democràtica de la ciutat i fins i tot l’aquiescència de bona part de les elits davant del colp d’estat del 23-F del 1981. Una punyada en l’estómac. I un altre periodista, Adolf Beltran, abordava la qüestió de la immigració en Les llunes de Russafa (2005) amb un intel·ligent joc d’espills amb el barri homònim de Bagdad. Per la seua banda, Salvador Company, valencià del barri de Campanar, ha anat esquitxant quasi tota la seua producció amb referències a la corrupció de les classes dirigents i el meninfotisme social, amb resultats tan ressenyables com Sense fi (2015) i, sobretot, Silenci de plom (2008). A més, tal vegada és l’autor que més ha furgat en la ferida de la Batalla de València i les seues conseqüències: Fons de formes (2019), en un terreny ignot entre el tractat narratològic i la crònica negra, culmina la recerca partint dels atacs de la ultradreta a la llibreria Tres i Quatre. Com a anècdota: uns anys abans, Juli Alandes abordava tangencialment el conflicte polític i lingüístic en Crònica negra (2012), un estrany thriller filològic.
El ben cert és que València s’ha anat normalitzant i diversificant com a escenari literari en català. La fallida del model extractiu i corrupte i els seus estrambòtics protagonistes —penseu en Francisco Camps «el Curita», Álvaro Pérez «el Bigotes», Marcos Benavent «el Ionqui dels diners»— plantejava el problema d’una ficció superada per la realitat, però obres com la magnífica Col·lecció particular (2012) de la menorquina arrelada a València Esperança Camps sabien trobar angles diferents: en aquest cas posant l’accent en la dificultat de conservar la integritat en un context de relaxació ètica.
Hi ha també una certa literatura d’episodis rellevants: la mateixa Camps, en companyia d’Empar Marco, novel·lava amb resultats menys satisfactoris el tancament de la radiotelevisió pública valenciana en Vertigen (2014). Abans, el mallorquí Sebastià Bennasar convertia la polèmica visita papal del 2006 en la novel·la negra Jo no t’espere (2008). Una de les escasses vegades (un símptoma?) que un escriptor en català de fora del País Valencià ubica una ficció a la ciutat de València, amb el precedent de La corona valenciana (1982) del barceloní Jaume Fuster.
La renovació generacional també ha contribuït a expandir el mostrari de visites literàries a la ciutat. És la generació d’escriptors que habiten a València, nascuts dins i fora, dels Joanjo Garcia, Antoni Rubio, Carles Fenollosa, Xavi Sarrià, Miquel Torres o Jordi Colonques, personatges que fan les seues històries des de València, no ambientades a València. Amb naturalitat, reflectint els barris, conflictes i experiències que quedaven fora del mapa. Una literatura diversa temàticament, encara feble, en construcció, que reclama créixer i eixamplar veus. Que necessita mirades de dona, a hores d’ara poc presents.
A mode d’epíleg, València no és el que podria ser però tampoc el que era. La ciutat esquerpa i relliscosa, l’urbs hostil, ha dulcificat una mica els perfils. Ja no és un desert polític i social amb dos o tres poblats d’Astèrix. Irromp la temptació de creure que totes les històries sòrdides del passat immediat han estat contades. Potser es passarà de la cirurgia sense anestèsia a les carícies innocents en el llom de la bèstia, llibres de records amables i anestèsics, que difuminen les ombres del passat. Potser aquesta serà la normalització definitiva.
Xavier Aliaga
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Xavier AliagaPeriodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970, i arrelat a Xàtiva des de la infantesa. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació política i cultural i columnisme, i ha participat en diverses tertúlies de ràdio [...]
