Novel·les sobre barcelona

Sidewalk, 2006. CC BY SA 2.0 David Huang.

De l’absència d’una novel·la o més aviat d’una novel·lística estable i consolidada sobre Barcelona s’han dit unes quantes coses. Una cosa que potser no s’ha dit, o com a mínim jo no he llegit, és que una novel·la sobre Barcelona, o més concretament una novel·la centrada en Barcelona, només pot ser en la llengua pròpia.

Tenim i tindrem nombrosos exemples de la literatura castellana on la ciutat és tractada, tematitzada, analitzada… però tot són novel·les i relats parcials, en accepcions diverses, perifèriques i marginals, per dir-ho així, i cap està centrada en Barcelona. En cap d’elles Barcelona és el centre, més aviat és l’objectiu. L’estratègia que dibuixen sempre és la mateixa, el punt de partida és un dels marges de la ciutat, físic, polític, mental, i les línies de força, les fletxes, van sempre de fora cap a dins. Els relats i les narracions, si les mirem des d’un punt de vista zenital, mostren una trajectòria centrípeta. Els personatges, les idees i els fils argumentals sempre intenten assaltar la ciutat. Són novel·les de conquesta. S’esgoten ràpid, recorren una distància metafòrica i literària curta: la que va des de la perifèria fins a l’anhelada centralitat, mai abastada. Conformen una xarxa de pressió que premsa la ciutat i els seus ciutadans, ofegant-los, pesant a sobre d’ells, carregant l’atmosfera fins a fer-la densíssima i irrespirable, engabiant els barcelonins en la seva pròpia circumstància. Són «sobre» Barcelona perquè es situen al damunt, com un pes, novel·les llast on no es genera res, només una gran bossa de captius i un espai de delimitació, un limes. De nou, la ciutat emmurallada.

Aquesta «forma» ha esdevingut convencional en la literatura barcelonina, ha esdevingut fórmula, tant que no només l’ha explotada la literatura en castellà, sinó que els autors més influenciables de la literatura catalana també hi han tendit, per pura inèrcia de la moda i ganes de ser acceptats. No només això: és la idea oficialitzada de la literatura sobre Barcelona. Un parell d’exemples recents. L’Ajuntament, a través de la iniciativa «Barcelona ciutat literària» va presentar un mapa literari de la ciutat amb alguns dels llocs comuns dels escriptors més destacats que l’havien habitat. Sense entrar en més detall cridava l’atenció a simple vista que els llocs destacats formaven una línia discontinua que vorejava la silueta urbana, allò que la gent en diu «els barris», i en canvi el cor central, que vindria a ser tota l’amplitud de l’Eixample, on per història i tradició estaria instal·lada la classe mitjana, professionals liberals i petits propietaris, és a dir, on se suposa que habitualment circula el gruix d’alguna cosa així com la literatura burgesa, tant des del punt de vista de la producció com del consum, estava pràcticament desert. Fos una situació real o fos perquè els encarregats de seleccionar els llocs literaris de la ciutat tenien un biaix, el que compta és el resultat visual del mapa: una ciutat foradada.

Un segon exemple, un llibre recentment publicat per l’Ajuntament que porta per nom Barcelona: títol provisional. Mil anys d’història i cultura però es veu que la definició de la capital segueix en la provisionalitat. Bé, tot és símptoma d’una mateixa carència. És un llibre col·lectiu on es repassa la petita història i es localitzen els espais de vivència d’un seguit d’autors rellevants per a la ciutat. Són autors de la literatura catalana i castellana. Una de les temàtiques principals del llibre és la literatura dels baixos fons. Aquests dos codis, el bilingüisme i la identificació entre literatura urbana i baixos fons, marginalisme i problemàtiques socials, són dues de les claus de l’oficialisme literari local, dos codis consolidats que en realitat són un invent recent, concretament un producte específic del primer franquisme. Els dos elements estan plantejats com a autoboicot, són les reixes de la gàbia. De fet, una de les grans funcions que ha tingut la literatura de Barcelona des del 39 cap aquí ha estat la de l’autoboicot. La feta en català, reclosa en el costumisme i la protecció de la llengua, autoboicotejant-se l’ambició. La castellana, fent de mur i realitzant un exercici continu d’humiliació de la ciutat, presentant al lector la pitjor cara, Barcelona posa’t lletja, provocant que el lector es desidentifiqui i no vulgui formar part de la pròpia comunitat, estigmatitzant qualsevol idea de poder, de victòria i sobretot de nació. Ciutat emmurallada i literatura de castració.

A banda que és o hauria de ser prou conegut que la literatura en castellà a Barcelona és una tradició inaugurada el 1944 amb la concessió del Premio Nadal a Carmen Laforet per Nada, una literatura sense història prèvia i que apareix a l’empara de dues directrius polítiques falangistes: prohibició de la llengua catalana i promoció institucional de la literatura en castellà. Aquesta última línia és mantinguda durant els quaranta i normalitzada a partir dels cinquanta pels primers intel·lectuals moderns que encobreixen l’estigma feixista d’origen i fan fortuna privatitzant el que fins llavors havia estat pràcticament una «empresa pública» —de José Manuel Lara a Carlos Barral, a esquerra i dreta, afegint l’exercici de prestigi i blanqueig posterior gràcies als membres de l’Escuela de Barcelona, de Gil de Biedma als Goytisolo.

Imatge de Patxi Ocio i Casamartina.

Des de llavors, aquesta literatura fa una mateixa funció i no ha tingut la necessitat d’evolucionar més, d’aquí el seu primitivisme i la repetició fatigant de la fórmula. En Pérez Andújar es veu molt clar quan escriu que a Catalunya si ets castellà, no et deixen passar de l’habitació dels convidats ni formar part dels centres familiars, de poder i culturals. La denúncia és una reivindicació identitària i marca una posició de frontera, l’extraradi, que mira amb ira al centre. Ja se sap que les fronteres creen retencions i impedeixen la lliure circulació. En Marsé, el més paradigmàtic, s’intenta crear una duplicitat, un personatge fa l’assalt de la perifèria carmelita al centre, el Pijoaparte, mentre alhora el personatge que representa el centre, Teresa, és una mera caricatura buida, de vida absurda. Marsé ni sap ni vol saber res d’aquell centre, que el va donar en adopció de nen. Igual li passa a Casavella: la primera part de la trilogia El dia del Watusiés espectacular, en opinió meva el millor producte de la literatura castellana barcelonina, i les línies de força també tenen origen a la perifèria, «el Paralelo». A la segona i tercera part, on haurà de representar el centre (el poder, diners, etcètera) la novel·la falla més perquè deixa de complir la seva funció primordial, perd vida i s’encartrona. Igualment li passarà a Gonzalo Torné i a tota la generació que continuï cultivant la fórmula, són capaços de descriure perfectament els sentiments i els caràcters de les tropes d’assalt, però a l’intentar muntar la funció amb la força contrària i antagònica, la rèmora catalana, el contrapunt, tendeixen a la caricatura, i les novel·les es descompensen i cauen com pesos morts sobre la ciutat, sent una llosa més, sent una altra novel·la «sobre» Barcelona. No és una qüestió de talent o de perícia, sinó de posició de partida i direcció de l’energia. És la disposició de la seva llengua literària, des del 39 en endavant i fins que la situació no canviï radicalment, cosa que no sembla que hagi de passar. La literatura castellana de Barcelona està plantejada en origen amb una sola funció, la de Nada: buidar, negar, impedir, derruir, search & destroy. No està capacitada per construir i emetre una elaboració positiva, fer ciutat i fer país, per dir-ho en maragallista i en pujolista, només pot edificar torres de vigilància al voltant i evitar que el centre fertilitzi. Una literatura anticonceptiva.

Quina seria la funció de la literatura catalana, tampoc acomplerta? Una novel·la centrada en la ciutat li buscaria la substància i irradiaria des del centre cap a l’exterior. Les fletxes, les línies de força, serien centrífugues i la funció de la novel·la seria expansiva, com la de tota la literatura urbana moderna, on allò que és central és exportat, mostrat al món, com una idiosincràsia. La literatura castellana no ho pot fer ni té recorregut internacional, més enllà dels cromos de Falcones i Zafón, perquè és una literatura d’aclaparament de la ciutat i les seves fletxes direccionals van de fora cap a dins, com hem dit. La catalana no n’ha estat capaç d’una manera estable i continuada, per causes evidents. La novel·la barcelonina potent estaria escrita des del centre rector de la ciutat i en la llengua pròpia que hi connecta, que Pérez Andújar té clar quina és, omplint-lo de nou i desbordant-lo com una emulsió, sent capaç de saltar per sobre de la muralla perifèrica, connectant directament amb els corrents internacionals, polítics, literaris, ideològics, i aportant-hi la seva experiència pròpia, sense passar pels peatges diminutius ni tenir la mirada fixada en la gepa peninsular. Aquesta fórmula, com diem, tampoc ha tingut lloc. Davant de la contínua pressió exterior la literatura catalana ha tendit a construir un búnquer de protecció, de la llengua i la cultura, un búnquer dins de la presó, per agafar la imatge amb què Josep Asensio dibuixa la situació actual del català, perquè tot està connectat i la figura es repeteix en la situació de la llengua, la política, la literatura i la vida diària, la doble muralla del búnquer i la presó, infranquejables i coordinades. Si es volen tombar alhora, haurà de ser una cosa molt potent i molt grossa o si no, acabarà sent una totxana més de les parets paral·leles i una altra novel·la «sobre» Barcelona, és a dir, damunt d’ella.

Abel Cutillas

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Abel Cutillas

  Abel Cutillas (Vinaixa, 1976). Llicenciat en Filosofia i en Història per la UB, doctor en Filosofia per la mateixa universitat. Ha publicat un llibre d’aforismes, una novel·la, quatre assaigs i una crònica personal de l’obertura de la Llibreria Calders, a banda d’articles diversos en llibres i en publicacions sobre els [...]

  Llegir més