Sense pietat, Köln

 

En un dels seus assaigs va escriure que, quan va tornar a veure la seva ciutat després de la guerra, no va poder més que plorar^[1]. 1945, sis anys de soldat ras, un dels 400.000 supervivents de Colònia, l’Alemanya ara «exnazi», 28 anys. El seu fill Christoph moriria a l’octubre, i mentre bastia un nou sostre a partir de les runes que va deixar el bombardeig (el que abans eren llars com la seva, museus, escoles, esglésies), va emprendre de nou els seus estudis universitaris de filologia germànica i es va disposar a sostenir la ploma sobre el paper, i que el dolor brolli. Redempció? Enfrontar-se als seus dimonis? Allò que tant li impedia escriure, tot i que era el seu somni de jovenesa, de sobte es va fondre. Poc després vindrien els seus fills Raimund, René i Vincent. La seva fama sobresortiria de les fronteres de la RFA i es consolidaria com una de les veus més importants de la literatura de postguerra. Però… com es pot seguir endavant amb una ferida tan pregona, allà, a la quarta ciutat més gran del país, la més lletja de totes, com més d’un s’ha atrevit a dir-me, on residien els seus records d’infantesa i adolescència, la ciutat que el va matar per dins i que després es va desentendre de la seva història i del patiment de les seves víctimes?

I què en queda, a Colònia, de la figura de Heinrich Böll? Les seves Opinions d’un pallasso apareixen a la majoria de llistes de clàssics contemporanis i, a la torre de l’ajuntament, la Ratsturm, és una de les 124 «gàrgoles» exteriors que l’ornamenten. Autor principal de la Trümmerliteratur, o literatura de runes, es va posicionar sempre a favor dels més desfavorits, va ajudar exiliats polítics que cercaven refugi, fou president del PEN International del 1970 al 1974, guanyà el premi Nobel de literatura el 1972, i com a reconeixement pòstum la fundació dels Verds a Alemanya, Bündnis 90/Die Grünen, s’anomena Heinrich-Böll-Stifftung. En vida, la seva bondat com a persona, perquè «tothom» el considerava un bon home, «der gute Heinrich», i els polèmics estira-i-arronses amb la premsa, que no eren pocs, entelaven infantilment el que seria el seu llegat: no es parlava tant de la seva qualitat com a escriptor sinó dels seus actes com a persona. Per molts lectors majors de trenta anys, diu Cecilia Dreymüller, actualment encarna la consciència de culpa del país^[2], però desconec si la seva influència com a home de lletres s’ha folkloritzat fins al punt de convertir-se en una estàtua per fer-se fotografies, una postal turística o bé una medalla d’un partit polític.

Tenint en compte les seves entrevistes, un escriptor compromès, per ell, suposo que seria una redundància, i la majoria de fletxes que va llençar a les seves obres tenen per diana Colònia. Malgrat l’amnèsia col·lectiva que va patir la societat germànica arran de l’hora zero, o Stunde Null, Böll va ser un dels primers literats que es va atrevir a descriure amb paraules l’horror que no podia afrontar, carregant-se la idea que es volia promoure a l’estranger de la «desnazificació»^[3]. A partir de l’estiu de 1951 va aconseguir viure de l’escriptura^[4]; unes 37 obres, parlem d’un autor prolífic. Si els personatges es dibuixen a pinzellades breus (per les seves accions els coneixerem) la ciutat queda emboirada pel seu individualisme; molts cops ni la menciona, opaca. Escriptor catòlic d’esquerres, no va ser massa paternalista amb la seva ciutat natal? La tria d’obres en aquest article no pot traçar amb el rigor que es mereix el mapa de miralls, records, silencis i desgràcies que va ser Colònia. Molts crítics del seu temps i contemporanis constaten que la qualitat dels seus escrits no està a l’altura del seu contingut (per no dir que a vegades n’està lluny), però el que nosaltres volem veure és: què va deixar l’home que, com diu el «Papa de la literatura» Marcel Reich-Ranicki, va arribar al cor dels alemanys de la seva època^[5], a la seva estimada Köln?

 

Quin miracle?

El protagonista de El pa dels anys joves (1955) fa quatre anys que sobreviu a la ciutat, lluny del seu poble, on el pare sembla carregar sobre l’esquena la desgràcia de la família. La fletxa va de fora cap al centre, de la vila al món urbà, i els records es desboquen a cada racó durant el dia en què coneix la noia que trencarà els seus plans de futur, Hedwig, la filla del seu professor d’anglès, del mateix poble. Ara que tenia una feina estable i una noia amb qui casar-se, ara, que el preu del pa era assequible per a les seves butxaques. Hedwig acaba d’arribar a l’estació i no sap que va ser a Colònia on Fendrich va aprendre a no oblidar el que és i el que implica el preu d’aquest aliment. En qüestió d’hores s’enamoren, però per consumar aquest amor hauran de renunciar a les seves expectatives i fugir de les seves amistats, que faran el possible per impedir-ho.

A partir d’un dels valors simbòlics més representatius del cristianisme es pinta el camí de la postguerra al Wirtschaftswunder o miracle econòmic alemany, i el quadre és nefast: haver de plegar, [2] al cap de no més de dos mesos justos, del banc, la botiga o l’ebenista, el que sigui; anar a l’Hospital Sankt Vinzenz per si hi ha sort i una monja té menjar per a tu; maleir constantment el cap de l’empresa de reparació de màquines domèstiques perquè, malgrat l’increment de sou, no dona ni per a una barra. El tramvia, o S-Bahn, sempre carregat de passatgers, es recargola com un crit i retalla l’asfalt: és un senyal d’avenç. En un segon pla, les senyores de casa li truquen a llàgrima viva perquè els arregli la rentadora: la desesperació, cínica i còmica, que s’hi amaga. El resultat és odiar les seves mans, la seva subsistència.

 

Colònia, una panoràmica

A Billar a dos quarts de deu (1959) la dinastia dels Fähmel (avi, pare i net, les darreres generacions d’Alemanya, tan estrangeres entre elles) conviu amb la llosa dels seus ancestres i el present que els pertoca. És un retrat de Colònia a través de les experiències i tragèdies de la família; no hi ha una trama clara, tan sols transeünts que la circumnaveguen: «pàl·lids jubilats» que esperen la pensió amb pipes apagades, aprenents que porten un porc que regalima vermell damunt l’asfalt, camions, monges, la vida als carrers; els personatges de Colònia queden segellats en estampes senzilles i distants, sota les delimitacions del seu propi Beruf. No són més que el seu ofici, boques cosides pel seu tèrbol passat que havien pres del que Böll anomena el «sagrament del búfal», el nazisme. Boques de vells coneguts o família.

La capella benedictina de Sankt Anton, construïda per l’avi, l’olor de camp de remolatxa, el poble-ciutat que es feia ciutat i vibrava d’il·lusió. Un ramat que cantava la Marxa del Rhin en direcció a l’oest, amb flors a les gorres de treball i de copa. Sank Anton, una capella derruïda pel pare, Segona Guerra Mundial, a les ordres d’un general estúpid que volia més «camp de tir». La gent assaboria cervesa i prenia albercocs quan van executar l’aprenent Ferdinand Progulske, 17 anys. Els qui han decidit prendre el «sagrament de l’Anyell», els catòlics, no tenen crani, només hi ha odi, la por, i després la polseguera de les bombes que s’acumula a l’ampit de les finestres. Sank Anton, potser una reconstrucció? El net ha de decidir encara el seu futur. Les campanades de Sankt Severin s’estoven rere les finestres de l’hotel Prinz Heinrich, on els patrons matemàtics que dibuixa la bola sobre el fons verd compassen una tralla de filferro amb punxes contra l’esquena, els últims sospirs d’un nen, Hindenburg, els esmorzars al cafè Kroner, Càbala i amor, el foc d’un flamigell que dona la benvinguda als expatriats com si aquí no hagués passat res: dissabte 6 de setembre de 1958, el vuitantè aniversari de l’avi.

 

Què significa perdre’s

Però on he trobat la ploma més sòrdida i punyent de Heinrich Böll és sens dubte a Opinions d’un pallasso (1963). Hans Schnier, 24 anys, clown, exprotestant, ara segurament ateu, de la rica família dels del lignit, no sap quant de temps s’ha quedat mirant des del balcó la ciutat dels rumors que és Bonn, que ens servirà de contrapunt. Bonn destaca pel seu clima de jubilats i d’encants adormits^[6], de nazis que ho deixen de ser de la nit al dia i de catòlics hipòcrites que s’aprofiten d’ingenus que creuen en la paraula de Déu, emmetzinant-la de cinisme. La seva parella, Marie, fuig per sempre; a l’escenari cau, fa el ridícul, s’infla el genoll. No pot continuar així a la feina, no pot anar de poble en poble per fer les seves pantomimes (vol continuar sent un pallasso?), no té diners per mantenir-se i mentre va trucant a familiars i coneguts per demanar ajuda econòmica o recuperar la Marie, el que en qüestió de dies era el seu present, el buit furga la seva ànima. I els records flueixen a martellades, i són massa durs com per callar.

Com una obra de correspondències moderna, a través d’aquestes trucades coneixem la seva vida. Des de casa seva recorrem hotels i vivències: Hannover, Erfurt, Colònia. Aquesta és també un record, el seu refugi quan ell i la Marie van fer «la cosa» —llavors en tenien 21—, i ella es va veure obligada per motius religiosos a abandonar els seus estudis i residir en una pensió, ben lluny de les mirades d’Osnabrück. Allà van viure com una parella de facto, una vida tranquil·la i precària al barri obrer d’Ehrenfeld, en l’actualitat un dels més cosmopolites: «un panorama confortant, uns sorolls que arribaven al cor»^[7]. Fora les finestres d’un hospital, malgrat les aparences, pancartes polítiques per enfonsar encara més els pacients. A la nit, el soroll de les bosses d’escombraries, caient com bombes. Colònia és on comencen els problemes, la distància entre els dos. Bonn, mitja hora en tren, és la temptació del Cercle de Catòlics Progressistes, l’aire catòlic que tant desitja Marie per redimir-se i on trobarà en Züpfner el seu futur marit. Bonn li traurà el que més estima i a ell mateix. La fletxa va de dins cap enfora, i el quadre és terrible: si al principi semblava una excusa de l’autor per descarregar la seva ira insaciable de moralisme contra la CDU i Alemanya en general, la malenconia i els atacs de decència que condemnen la veu d’en Hans fan entreveure el que comporta perdre el que estimes en solitud i no poder reconciliar-se amb el passat dels altres.

 

Cremar pamflets amb un llibre

A «la ciutat» a prop de Frankfurt, cosa que fa suposar que parlem un altre cop de Colònia (tot i que no hi ha gaire més informació), la dona de fer feines o «la monja» Katharina Blum és diàriament objecte de les calúmnies d’un diari sensacionalista que, a la manera del periòdic Bild contra el grup terrorista Baader-Meinhoff, s’oblida de les conseqüències humanes, que vulneren gratuïtament i sense proves. Prostituta, neocomunista, còmplice, terrorista, un llistat de sentències que tenen per objectiu enfonsar-la, a ella i als qui més l’estimen. L’honor perdut de Katharina Blum o com es desenvolupa la violència i on pot conduir (1974) és també una crònica policial, a l’estil de la literatura de no-ficció, sobre la mort d’un periodista del diari a mans de Katharina. No hi ha nazis, és carnaval (la festa més famosa de Colònia), dura una setmana sencera, amb cavalcades, disfresses, alcohol i rauxa: la gent és indiferent als drames de qui sia, no hi ha voluntat d’entendre, no hi ha més compassió que la que es llegeix al diari, que tothom el llegeix i, malgrat el discurs barat, se’l creuen.

Tornem a veure l’odi incansable de Böll i el seu sentit de justícia tan gran com un imperi que passa l’actualitat a examen. Els personatges, titelles de les emocions a les quals sotmet la premsa, per molt currículum que tinguin, amaguen el seu patiment ben endins, no només pel seu caràcter, sinó pel pressentiment que no poden ser compresos pel seu entorn. No existeixen les mans altruistes i l’església és un reducte on buidar-se del soroll. Així i tot, els personatges centrals no deixen de ser lluitadors que es modelen pel passat i les seves imminents conseqüències, són uns Atles d’un infern que no han escollit però que no tenen altra opció que suportar-lo.

 

Sense pietat

A Opinions d’un pallasso, la mare d’en Hans li repetia cada tres per quatre un breu fragment del llibre inventat Un cor en desavinença: «la meva consciència m’obliga a repudiar-te»^[8]. Potser es podria dir el mateix de Colònia, de la qual, almenys en aquests llibres, no es veu ni la seva icònica catedral. S’introdueix tant en el món dels personatges que la perspectiva del seu entorn queda tapiada, resta el filtre que els ulls dels seus herois imposen. Com és possible que un autor tan partidista i exasperadament incòmode, que la majoria de cops (s’ha de dir que no sempre) reflecteix el món en un prisma bicromat, de blanc i negre petitburgès, arribi a ser un gran cronista del seu país? És potser perquè cridava en veu alta i com ningú el que el discurs polític i, per tant, en certa manera, la societat, callava? Un escriptor «ha de» desentranyar els silencis, mantenir obertes les ferides o mostrar un «quadre equitatiu» del seu voltant, sigui el que sigui? Es pot ser equitatiu davant de qui ha portat a la misèria la teva vida si la teva necessitat d’escriure respon precisament a això? Humanitat o deshumanització: fins a quin punt Böll hauria de saber posar-se a la pell dels seus detractors, «exnazis»? Quin retrat es mereixen els més desfavorits enfront del poder? Colònia posa’t guapa o lletja? Com perdonar casa teva?

Els ulls d’en Böll, com va dir Llorenç Gomis, tenen la «humitat de l’emoció que es vol sarcàstica i distant, però que no pot amagar-se»^[9]. Un petit gegant de peus bruts, sense deixar de treure el dit de la nafra, esprement-la dolorosament. Si no hi hagués algun toc d’humor, la seva lectura es faria carregosa i angoixant. És com les cigarretes que no s’aparten mai dels dits dels seus protagonistes, vides senzilles i explotades que ens ensenyen l’«estètica d’allò humà», un fum molest que llencen com una formigonera contra qui s’interposa davant seu, i no deixen de llençar-lo en silenci, amb la mirada de qui es pregunta «fins quan haig de callar».

 

Fonts primàries

Böll, Heinrich (1975). El honor perdido de Katharina Blum o cómo surge la violencia y adónde puede conducir, Editorial Noguer, Barcelona.

Böll, Heinrich (1982). Opinions d’un pallasso, La Llar del Llibre, Barcelona.

Böll, Heinrich (1987). El pa dels anys joves, Edicions 62, Barcelona.

Böll, Heinrich (1991). Billar a dos quarts de deu, Edicions 62, Barcelona.

 

Bibliografia secundària

Böll, Heinrich (1972) «Heinrich Böll Biographical», NobelPrize.org, Nobel Media AB, última visita: 20/10/2020, https://www.nobelprize.org/prizes/literature/1972/boll/biographical/.

Dreymüller, Cecilia (2008). Incisiones: panorama crítico de la narrativa en lengua alemana desde 1945, Galaxia Gutenberg, Barcelona.

Hernández, Isabel (juliol 2015). «Heinrich Böll: la voz que salió de los escombros», Goethe Institut, última visita: 20/10/2020, https://www.goethe.de/ins/es/es/kul/mag/20691708.html.

G., W. Sebald (2003). On the natural history of destruction, Random House, Nova York.

Gomis, Llorenç, «Introducció», dins Böll, Heinrich (1991). Billar a dos quarts de deu, Edicions 62, Barcelona, p. 7.

Reich-Ranicki, Marcel (1994). Más que un poeta. Sobre Heinrich Böll, Edicions Alfons el Magnànim, València.

—————————————————————————————————————————————————-

^[1]Hernández, Isabel (juliol 2015). «Heinrich Böll: la voz que salió de los escombros», Goethe Institut, última visita: 20/10/2020, https://www.goethe.de/ins/es/es/kul/mag/20691708.html.

^[2]Dreymüller, Cecilia (2008). Incisiones: panorama crítico de la narrativa en lengua alemana desde 1945, Galaxia Gutenberg, Barcelona, p. 68.

^[3]G., W. Sebald (2003). On the natural history of destruction, Random House, Nova York, p.

11-12.

^[4]Böll, Heinrich (1972). «Heinrich Böll Biographical», NobelPrize.org, Nobel Media AB, última visita: 20/10/2020, https://www.nobelprize.org/prizes/literature/1972/boll/biographical/.

^[5]Reich-Ranicki, Marcel (1994). Más que un poeta. Sobre Heinrich Böll,Edicions Alfons el Magnànim, València, p. 76.

^[6]Böll, Heinrich (1982). Opinions d’un pallasso, La Llar del Llibre, Barcelona, p. 86.

^[7]Ibídem., p. 197.

^[8]Ibídem., p. 198.

^[9]Gomis, Llorenç, «Introducció», dins Böll, Heinrich (1991). Billar a dos quarts de deu, Edicions 62, Barcelona, p. 7.

Sergi Saranga

• 

  Sergi Saranga

  Sergi Saranga (Barcelona, 1995). Escriptor freelance. Ha estudiat el grau d’Humanitats i els màsters de Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra.