Imatge de Luc Mercelis, 2017.
A la memòria de Cristina Cervià
«Jo vaig sortir de Girona enduent-me’n Girona. A cent quilòmetres lluny jo la segueixo veient amb tota la seva venustat», va confessar Prudenci Bertrana el 1935 durant el seu discurs com a president del jurat dels Jocs Florals de la ciutat.
Molts anys abans, Bertrana havia hagut de marxar de Girona fastiguejat perquè li feien la vida impossible. Acusar de grillat el gran heroi dels setges a La locura de Álvarez de Castro i convertir la Catedral en escenari de còpula i mort a Josafat havia ofès tantíssim la Girona oficial, plena de militars i eclesiàstics, que no van deixar d’assetjar-lo fins que se’n va anar a Barcelona amb la idea de professionalitzar la seva escriptura.
Durant la Segona República la ciutat semblava una altra i el seu amic Carles Rahola va fer passos perquè Girona es reconciliés amb Bertrana al nomenar-lo president del jurat del certamen literari. La tradicional cerimònia de lliurament de premis dels Jocs Florals que se celebrava el dia de Tots Sants aprofitant les Fires i Festes de Sant Narcís va ser la primera vegada, després de dues dècades, que Bertrana es podia dirigir als seus antics conciutadans.
Malauradament l’esclat de la guerra i la dictadura posterior van enviar-lo de nou a l’ostracisme. La ciutat de l’Onyar tornava a vestir el caqui dels uniformes i el negre de les sotanes. Bertrana no va tenir massa temps de veure-ho perquè va morir el 1941 a Barcelona. Malgrat que a partir d’aleshores la Girona oficial va fer esforços per tirar terra al damunt de la seva memòria, la convocatòria el 1967 del premi per a novel·les en castellà Inmortal Ciudad de Gerona va demostrar que no ho aconseguia perquè un grup de ciutadans va convocar un guardó alternatiu per a textos en català: el Premi de Novel·la Prudenci Bertrana.
En aquells moments a Girona s’estava vivint un dels episodis més interessants de la resistència cultural antifranquista fora de Barcelona, sobretot impulsat per la capçalera Presència, que liderava, entre altres, el periodista Narcís Jordi Aragó.
Després, quan la Transició va anar passant, la figura de Bertrana va ser presa en consideració i es va anar restituint fins que el seu nom va esdevenir un binomi inseparable amb el de la ciutat que l’havia foragitat. Era el naixement del concepte «la Girona de Bertrana».
La literatura que s’escolta
Que Prudenci Bertrana havia marxat de Girona enduent-se-la dins l’ànima es percep a cada pàgina de la seva trilogia Entre la terra i els núvols. Els privilegiats que vam tenir ocasió de passejar per la ciutat escoltant les lectures dramatitzades que en feia l’enyorada Cristina Cervià ens fèiem creus de com, tot i haver passat tants anys entre l’escriptura del relat i les seves vivències, l’autor era capaç de plasmar a les seves pàgines els detalls més ínfims. Avui, que escric també a cent quilòmetres de distància, encara m’impressiona recordar quan Cervià llegia aquest passatge del Vagabund, el segon volum de la trilogia:
«L’església de Sant Lluc, l’absis de la col·legiata de Sant Feliu i les dues massisses torres que flanquegen l’esvelt portal de sobreportes —límit de la primitiva Girona— formen quatre cantons d’aspecte bròfec, com de ciutadella o de presidi medieval. El vent s’hi acanala, hi bufa, hi xiula i s’hi enfredoreix i el sol a penes hi llisca, i vent i sol semblen conjurar-se amb els murs per fer d’aquest lloc el més desagradable i esquiu de la ciutat. Innocenci hi passava amb el cap ple d’històries de cilicis i dejunis, d’intrigues negres i de martiris ocults.»
Qualsevol gironí us certificarà que Bertrana no s’erra gens. És un dels llocs més desagradables de la part antiga de la ciutat i la seva prosa és capaç de traslladar-ho al lector de manera magistral. I ja no diem quan qui el llegia, in situ, era Cervià. Feia ben bé l’efecte que et toparies amb Innocenci —l’alter ego de l’autor— encaboriat i deambulant per aquells carrers.
Imatge de Luc Mercelis.
La literatura ciment
Ara ningú gosa discutir el valor de Bertrana i els seus fragments esdevenen postals literàries que els lectors volen identificar quan passegen per la ciutat. Perquè sovint oblidem que no tothom coneix la literatura per haver-la llegit sinó també per haver-la escoltat mitjançant visites guiades. I les paraules, dites en veu alta, esdevenen banda sonora dels paisatges urbans d’una part de la ciutat. És una ciutat parcial: la que projecten gironins i visitants dins el seu imaginari.
Hi ha ciutats que són clixés. I Girona n’és una. Li passa una mica, salvant totes les distàncies del món, el que ha patit sempre Florència. Els visitants de la ciutat italiana només s’interessen pel Renaixement i tot el que sigui posterior els importa un rave. A Girona passa el mateix. Tothom vol veure la ciutat que fa bona cara a Instagram: la de les cases de l’Onyar protegides per la majestuositat de la Catedral i l’esveltesa de Sant Feliu.
En això la literatura també hi juga el seu paper, perquè esdevé ciment per fixar per sempre una imatge perpètua, deixant-la estàtica en el temps sense que ningú es pregunti si allò que veiem és realment Girona o un decorat de cartró pedra per on circulen els figurants d’una ciutat que necessita ser reescrita de dalt a baix.
Xavier Carmaniu Mainadé
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
