Però què vol dir desaparèixer? Com pot deixar de ser Una cosa que és Com si mai no hagués estat? Ana Blandiana El tema de la desaparició, en literatura o en cinema, porta sovint al dels fantasmes, possible símbol de la resistència dels vius a deixar esvair el record
«Sigues agosarat, llegeix molt, escriu molt, publica poc, allunya’t dels ocurrents, i no tinguis por de res.» Aquest bon consell és atribuït a Edgar Allan Poe. Sigui certa o no l’anècdota, costa poc imaginar l’escriptor principiant demanant al mestre que comparteixi amb ell el secret que el portarà cap
Encetem un cicle temàtic parlant d’autors i autores que van viure al límit, en una cursa, sovint implacable, cap a l’autodestrucció. Dones i homes que van viure entre addiccions, dolor, incomprensió i odi cap a la vida i si mateixos, però que van deixar escrites notables pàgines que milloren la
Entre 1898 i 1928, els boscos, parcs, jardins i velòdroms de Catalunya es van omplir de drama i lirisme. Inspirats pel teatre naturalista francès, destacats dramaturgs, autors, compositors i actors van traslladar la representació teatral als entorns naturals i van crear un fenomen únic i intransferible que entronca amb els
No es pot escriure res seriós sense un punt sòlid de recolzament en la societat que estructura la pròpia vida. Per escriure bé has de creure que és possible superar l’aïllament, ni que sigui des de l’exili, ni que sigui després de mort. No pots escriure bé si et sents
La sèrie catalana Si no t’hagués conegut representa una proposta innovadora dins la televisió catalana, combinant elements de la ciència-ficció amb el drama romàntic i la filosofia. Creada per Sergi Belbel, la sèrie (anteriorment una obra de teatre) planteja una exploració profunda del destí, l’amor i les repercussions de les
Un llibre reivindica la figura i transcendència de Néstor Almendros, director de fotografia i cineasta barceloní que va conquerir el cinema europeu i americà, guanyant premis, reconeixement i prestigi a tot arreu menys a casa seva Va ser el primer barceloní que va guanyar un Oscar i directors com
Les microsèries que s’insereixen pels llocs més impensats Les insercions són microsèries d’episodis breus, confegits d’un únic gag o idea clara a cop d’ull, sovint muts, animats o d’imatge real, inserits als temps morts de l’emissió diària d’una cadena o emprats per separar seccions d’un mateix programa, sobretot magazins o
13×13 és una sèrie completament oblidada. No va «marcar un país» com en certa manera ho farien anys més tard Poblenou o Bola de Drac. Tot i això, proposem aquest exercici arqueològic perquè s’erigeix en clar antecedent del que acabaria sent la ficció televisiva catalana (i perquè se n’ha parlat
La majoria de poetes tenen vida, ¡esclar!, la seva vida, però no pas món. Tenen vida i l’expressen, alguns fins i tot amb encert, amb veracitat; però, tot i així, no es paren a pensar-la ni a pensar-hi prou —massa distrets a exhibir-la— per treure’n conseqüències reflexives o, si es
Malgrat encaminar-me més ràpid que lent cap als trenta, soc i seré sempre una nena dels 90, amb tot el que això comporta. Vaig créixer a cavall entre moltes coses: les pessetes i els euros, els cassets i els CD, els VHS i els DVD… Vaig viure l’explosió d’Internet als
Els mitjans de comunicació han estat molt ocupats parlant de la venda de l’obra Comedian de l’artista italià Maurizio Cattelan, un plàtan enganxat a la paret amb una cinta adhesiva americana. La notícia és el preu que ha pagat per aquesta obra efímera el multimilionari xinès Justin Sun: sis milions
Oh donzella que em fores dempeus com una pàtria! Encara ressona amb força la bona feina de la gent que ha homenatjat VAE a tots els racons dels PPCC, però ha passat prou discretament la immensa bellesa de la reedició de La clau que obri tots els panys, que ha
La sèrie Merlí i l’spin off Sapere aude han suposat una popularitat per a la Filosofia que, amb totes les limitacions que hom vulga, no hauríem de sobrevalorar, però tampoc de menystindre. La meua proposta pretén aprofitar els personatges i situacions per preguntar fins a quin punt representen una actualització
Som a l’interior d’una estança, però no sabem exactament en quin lloc concret de la casa. Podria ser un racó de la cuina, perquè veiem sobre una taula o prestatge unes terrisses netes, ben ordenades i a l’abast per a ser de nou utilitzades. Però també podríem estar en el
Al panorama audiovisual català, poques sèries han aconseguit capturar amb tanta frescor, humor i humanitat les complexitats de la vida quotidiana com Jet Lag. Estrenada l’any 2001, aquesta comèdia televisiva creada pel grup d’actrius i guionistes de la companyia T de Teatre es va consolidar ràpidament com un fenomen cultural
Sònia Moll reivindica aquell «pensament indignat» que Hannah Arendt defensava contra el reduccionisme en les ciències socials. El pensament indignat no és un pensament torbat i és necessari per posar de manifest com hem naturalitzat la brutalitat i la barbàrie. En llegir el darrer poemari de Sònia Moll, editat enguany
Animation is not the art of drawings that move, but the art of movements-that-are-drawn. (L’animació no és l’art dels dibuixos que es mouen, sinó l’art dels moviments que són dibuixats.) Norman McLaren1 Està clar que tinc poders, però en la meva puta contra…, joder! Xavi Masdéu En una
Les emocions humanes, fins i tot en els moments més bells o més greus, són sempre d’una extrema simplicitat, i expressades resulten, en general, força comunes, vulgars i tot, i això si no és que es queden en el simple balbuceig. Plors, singlots, sospirs, onomatopeies, monosíl·labs, anacoluts, somriures, rialles, laments.
«Potser vam alliberar tota la incontinència que portàvem dins», explica Paco Mir, que és director teatral, guionista, escriptor i un dels tres membres fundadors del Tricicle. I és que el primer que crida l’atenció de Dinamita! (2000-2004), Trilita (2005) o Més Dinamita (2010), sèries d’esquetxos del Tricicle per a TV3,
Si no us hi heu trobat, pregunteu i tothom us dirà el mateix: tractar amb constructors és un infern. Primer hi ha els pressupostos, que ja són més alts que les previsions, però sempre van acompanyats de bones paraules: ja ens entendrem, no pateixis, serem flexibles. Les obres comencen. Oh,
La filmografia —i, per extensió, la història— d’Edward Yang s’edifica (i només pot entendre’s) per mitjà del col·lapse de cultures, de les friccions i els préstecs lingüístics, socials, i artístics entre Orient i Occident. La forma en què el cineasta retratà l’urbs de Taipei, despietada i seduïda exclusivament pel benefici
«El seny és, en molt, la primera condició per a la felicitat. I no convé captenir-se amb impietat amb els déus, perquè els orgullosos paguen les seves paraules arrogants amb malastres infinits i només amb la vellesa aprenen a ésser assenyats.» Aquestes són les darreres frases d’Antígona de Sòfocles. Les
En certa ocasió, en una entrevista televisiva van demanar a Paco Mir del grup Tricicle que escollís entre dos cèlebres còmics: Mr. Bean o Benny Hill. La resposta que va donar Mir no podia ser més significativa: va dir que preferia Jacques Tati. El Tricicle, format per ell mateix, Joan
Poc després d’escriure L’enveja vaig rellegir Un amor de Swann, el primer volum d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. Em va sorprendre no haver recordat que Charles Swann —el mestre de joventut del narrador, qui li ensenya per primera vegada els clarobscurs que amaguem— li regala una
Fa uns mesos un home d’uns seixanta anys, atractiu i molt solvent, que podria trobar una filera de dones que estarien encantades de tenir sexe —i més— amb ell, em va confessar que fa temps que la seva vida sexual transcorre amb prostitutes de poc més de vint anys —encara
El cas Errejón ha tornat a posar la pregunta sobre la taula: d’on surt, aquesta fantasia tan estesa i repetida, de voler convertir una noia en la teva puta particular? Des del punt de vista masculí sembla més fàcil d’explicar que des del nostre. Per començar: si puta i dona
A casa la meva àvia, al Rubí de primers anys noranta s’hi venien ous. La part de la família de l’àvia era de Barcelona, però ella i el meu avi van decidir fer d’una casa on anaven de cap de setmana la seva residència permanent, amb un enorme galliner annex
La nostra tradició cultural és plena de ficcions que han servit, al llarg dels segles, per advertir-nos dels perills de l’avarícia ―una avarícia que, segons la definició mateixa del diccionari, cal entendre en un doble sentit: com una «continència excessiva en les despeses» i, també, com un «desig excessiu i
«Greed, for lack of a better word, is good» (‘l’avarícia, a falta d’una paraula millor, és bona’). Aquesta frase, pronunciada per l’inversor de Wall Street Gordon Gekko (Michael Douglas), a la pel·lícula Wall Street (1987), determina en bona part l’associació que, en el nostre imaginari col·lectiu, establim entre avarícia i
Quan la novel·la Mecanoscrit del segon origen va aparèixer publicada allà al novembre de 1974, Manuel de Pedrolo ja era un respectat autor de llibres a Catalunya. Portava a les seves espatlles 25 anys de carrera i havia escrit de tot, des de poemes fins a assaigs, contes i novel·les.
Per abordar l’excés des d’un prisma concret —aquest excés que és al punt de mira de totes les doctrines, de tota taula de lleis i de tota religió— l’any 2019 vaig escriure un assaig sobre la golafreria. Enllà de desenterrar-la de la història i de situar-la en un marc religiós
Per més que hi penso, no aconsegueixo entendre la mandra com un defecte. El pitjor que es pot dir d’ella és que ens predisposa negativament enfront de les obligacions adquirides. Amb la mandra anticipem el dolor que sempre comporta el sotmetiment al deure. Però ni aquesta mandra dolenta, que és
El 2008 naixia Filmin com a plataforma de streaming, tot i que no va ser fins dos anys més tard que es va donar a conèixer oficialment. La seva especialització en cinema fora del circuit comercial —tot i que amb el pas del temps cada vegada hi trobem més títols
Hi va haver un temps en què es predicava contra el pecat. Eren temps de molta moral i de molt poca ètica, per dir-ho amb Joan-Carles Mèlich. Molta moral si entenem per tal la idea que la conducta individual s’ha de regir per un codi preestablert. I molt poca ètica
La relació del dramaturg valencià Rodolf Sirera amb la televisió permet l’estudi d’un gènere televisiu original de TV3: el melodrama amb context en la Guerra Civil i el franquisme, conformat a partir de les sèries que ha creat per a la Televisió de Catalunya: Temps de silenci (2001) (conjuntament amb
«A mi no em queda una altra opció que triar entre viure i escriure», afirma Ana Blandiana a Encaparrada il·lusió, un dels textos inclosos a La por de la literatura (AdiA Edicions – Cafè Central), un recull d’assaigs de la poeta romanesa seleccionats i traduïts per Corina Oproae, del qual
Hi ha un episodi de Plats bruts titulat «Tinc castanyes» (T2xC8) especialment assenyalat per aquestes dates, que coincideixen amb la redacció d’aquest text —en plena Castanyada, o Halloween o, en la seva forma híbrida i mutant, Castaween, com alguns modernets radicals gosen dir-ne ara. En aquest capítol s’enfronten la identitat
Una conversa entre art, tecnologia i societat Una de les constants en la meva recerca, com a creadora, dona i resident d’aquest espai que compartim en el temps, és tractar d’esbrinar quins són els vincles que establim amb els elements que conformen el terreny que habitem i els perquès. Em
El dia 21 de setembre de 2024, el festival Ensembles donava carta blanca a la compositora catalana Ariadna Alsina Tarrés al Théâtre L’Échangeur de Bagnolet, un lloc de referència de la música contemporània a les portes de París. Alsina arriba a aquest moment de la seva carrera amb un ric
A vegades, trobem, en els llibres de poesia, reflexions sobre qüestions pròpies de la física, la psicologia i la lingüística. El món en tota la seva complexitat, la posició de l’observador com a aglutinador de l’experiència, i el llenguatge, eina multidimensional i inabastable com la realitat que vol aprehendre, esdevenen
Ets més de camp o de ciutat? Aquesta disjuntiva és el clàssic dualisme geogràfic. Un dualisme que l’ésser humà ha insuflat de preconcepcions reduccionistes —i interessades— al llarg de la seva relació amb la natura. Tot i que algunes són més encertades que d’altres, és innegable que projectar-les sobre el
Les persones que tenen tirada per Montaigne acostumen a ser gent descreguda i amb el terrat ben moblat que, enmig dels xisclets de setembre, es retiren puntualment a pensar en la mort, com diuen que feia el perigordí. Això podria ser contraproduent i haver fet que el llibre de Jordi
Corren bons temps per a la ficció televisiva. Les productores i les plataformes d’arreu produeixen a dojo sèries que aconsegueixen el reconeixement de públic i de crítica. S’ha dit, fins i tot, que actualment el millor cinema es troba a la petita pantalla, en una afirmació que podria confirmar el
Vivim en una societat cada vegada més provisional i precària, en constant canvi, ansiosa de novetats. Per això cal, també, que la crítica literària s’adapti als temps i, si bé «Cesura» era una secció que ja apostava per les ressenyes de lectura ràpida, les volem fer encara més accessibles per
És habitual trobar-nos, dins del nomenclàtor urbà, un munt de referents que componen el nostre corpus nacional, el qual deixa de banda, des de fa massa dècades, tot allò que és considerat com una xaronada o que funciona, dit a manera d’en Vázquez Montalbán, com a «crònica sentimental de Catalunya».
L’art de convertir l’ordinari en extraordinari, o la prosa en poesia, és el que emergeix en la narrativa de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957): un art de la transfiguració de l’ordinari de la vida que es manifesta amb tanta bellesa fins i tot en l’horror que es llegeix
Los acontecimientos de una vida podrán reducirse a una rauda simetría: caer, llorar, caer. […] Prácticamente en cuanto se inventó el cine lanzaron un cohete al ojo de la Luna para provocar sus lágrimas. El libro de las lágrimas Heather Christlei1 1. Oblidar el nom d’una filla… i despertar A
Tonina Canyelles, probablement la poeta més incisiva i punyent de les lletres catalanes, tot i tenir lectors fidelíssims des dels seus inicis, va ser també durant molt de temps poc entesa i valorada. La seva poesia, deslligada de corrents i modes, única en l’escena catalana, conrea un estil aparentment senzill,
El Pampero Cine va nàixer l’any 2002 de l’associació de quatre joves cineastes argentins que pretenien crear un cinema diferent, experimental, al marge de la indústria i de les fonts habituals de finançament. Amb aquestes premisses i uns mitjans escassos, han aconseguit rodar més d’una vintena de pel·lícules, algunes de
