Però què vol dir desaparèixer?
Com pot deixar de ser
Una cosa que és
Com si mai no hagués estat?
Ana Blandiana
El tema de la desaparició, en literatura o en cinema, porta sovint al dels fantasmes, possible símbol de la resistència dels vius a deixar esvair el record dels morts o desapareguts. Aquests es poden aparèixer amb tot el realisme possible o bé difuminats, com en alguns retrats gairebé fantasmagòrics de l’artista sabadellenc Esteve Valls-Baqué. Fins i tot, en l’emblemàtica novel·la breu Un altre pas de rosca de Henry James, la institutriu protagonista veu personatges que ella ni tan sols havia conegut, mai no sabrem si d’existència real o fruit de la seva imaginació. En tot cas, sovint les absències planen per damunt de les vides dels qui encara són presents.
Pintures d’Esteve Valls-Baqué.
L’any 1960, amb L’avventura, Michelangelo Antonioni va convertir la desaparició d’una noia, no en l’inici d’una intriga policial, sinó en una exploració de la solitud i del buit interior de la resta de personatges. En certa manera, la pel·lícula mostrava com l’absència inexplicada d’algú marcava les vides dels altres. Antonioni tornaria a incidir en el tema de la desaparició, si bé d’una manera ben diferent, a Blow-up (1966, a partir d’un conte de Julio Cortázar), on un fotògraf que ha estat fent fotos al Hyde Park londinenc descobreix en revelar-les un cos que li havia passat inadvertit i que no podrà trobar quan després torni al mateix lloc; un tema que derivarà cap a intrigues de tipus policíac que van, entre d’altres, dels primers films de Dario Argento fins a una cèlebre seqüència de Blade runner de Ridley Scott. En tot cas, la desaparició marca en Antonioni, no tan sols l’argument, sinó també un tema de fons que té a veure amb la recerca interior dels personatges; una recerca que no aboca a la revelació, sinó que va conformant un absurd gairebé metafísic.
L’avventura de Michelangelo Antonioni.
La recent Una quinta portuguesa d’Avelina Prat s’inicia incidint en la mateixa qüestió. Hi veiem una dona bosniana resident a Barcelona que fuig sobtadament per tornar al seu país, sense donar cap explicació; i assistim al desconcert i la crisi interior del marit, per a qui aquesta fugida no té cap sentit. A partir d’aquí, és ell qui fuig, en aquest cas a Portugal, tot suplantant la identitat d’un jardiner mort sobtadament. La seva recerca d’una nova identitat es tancarà amb un retorn a Barcelona i, novament, a Portugal, en una exploració d’ell mateix i de les fronteres tant geogràfiques com interiors que ens condicionen. No és per casualitat que sigui professor de geografia, que acabi bruscament una classe confessant que no entén res sobre els canvis de fronteres o que trenqui enrabiat el mapa d’Europa que té penjat a l’habitació i que li ha caigut de manera accidental (cap al final de la pel·lícula, reconstruïda en part la identitat del personatge, el mapa tornarà a estar penjat). Avelina Prat no incideix en les implicacions polítiques del desarrelament —com sí que ho fa, per exemple, Christian Petzold a la vibrant Transit, del 2018—, sinó que aquest li serveix com a metàfora d’un altre desarrelament més íntim.
Potser el problema del film de Prat sigui el d’una última part massa convencional, que vol lligar-ho tot en lloc de deixar-se anar per camins més lliures, com els d’Antonioni o Petzold; o els de Laura Citarella a l’excel·lent i torbadora Trenque Lauquen, del 2022, que també s’inicia amb la desaparició misteriosa d’una dona, buscada pels seus dos amants. Aquest últim cas, però, té la gosadia d’aventurar-se després per diferents viaranys, com si es bifurqués en tres o quatre pel·lícules amb una mateixa unitat de to. Tampoc no obtindrem aquí l’explicació de la desaparició perquè no importa en absolut; el que importa és deixar-se anar per l’atmosfera. En un context ben diferent, passa una cosa semblant a La filla eterna (2024) de Joana Hogg, una història de subtils ressons gòtics on el record de la mare morta vampiritza la filla, l’una i l’altra interpretades per la mateixa actriu. Totes aquestes desaparicions comporten també les obsessions d’altres personatges, talment com si es tractés de fantasmes invisibles: en certa manera, per tota L’avventura plana el fantasma de la noia desapareguda; per Blow-up, el del cos entrevist a la fotografia; per Una quinta portuguesa, el de la dona fugitiva però també d’altres, com el del jardiner mort; per Trenque Lauquen, el de la noia a qui busquen els amants; i per La filla eterna, el de la mare morta. Maneres d’omplir el buit que deixa la desaparició; o, si es vol, d’interrogar-se pel sentit de l’absència, encara que sigui sense resposta.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Josep Maria RipollJosep Maria Ripoll Peña neix a Barcelona el 1962. És llicenciat en Filologia Catalana i en Filologia Espanyola i professor jubilat. Ha exercit la crítica literària a diferents mitjans de comunicació —La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Observador, El Temps, Lletra de canvi, Avui i Serra d’Or, entre d’altres. Va [...]
