La crítica literària té per objectiu emmarcar el valor d’una obra que presumiblement mereix ser reconeguda pel motiu que sigui. I aquesta, normalment, es dona a conèixer arran de la publicació d’un llibre, d’algun tipus de commemoració o, en el pitjor dels casos, a causa de l’òbit de l’autora o autor objecte de la ressenya. La crítica que tot seguit exposo no acompleix cap d’aquests tres supòsits anteriors i possiblement sigui aquest el motiu que m’ha esperonat a escriure-la. Perquè crec que un clàssic tan nostrat com és el d’en Francesc Parcerisas no necessita cap pretext per ser tema de conversa o d’anàlisi, n’hi ha prou de llegir qualsevol peça de la seva obra perquè s’encengui l’espurna de la glossa.
Parcerisas acaba de publicar La tardor em sobta (Quaderns Crema), un petit volum que segueix la petja iniciada amb La primavera a Pequín, l’any 2013, i que va tenir continuïtat de format amb Un estiu, un lustre més tard. No sé si es pot dir que es tracti d’una trilogia, però sí que tots tres tenen en comú un estil de dietarista i alhora fragmentari que acumula i enllaça un reguitzell de pensaments esparsos. Unes proses que mantenen un mateix fil umbilical amb els llibres de poesia dels anys anteriors i que l’autor defineix com una «estructura de connexions».
He volgut retornar a l’embrió de tot plegat i així és com, entre el bo i millor de la seva obra, he rellegit amb fruïció els poemes de L’edat d’or, llibre publicat per la seva editorial de referència, Quaderns Crema, el 1983. Per a mi, un dels títols més reeixits conjuntament amb Natura morta amb nens (Quaderns Crema, 2000). Confesso que he gaudit d’allò més amb l’excel·lència d’un vers lliure que s’estén per uns poemes homogenis, d’acurada factura, que evoquen experiències de dues dècades de joventut. Una mirada dantesca al passat des de l’equador de la vida, «Nel mezzo del cammin di nostra vita», escrita des d’un present que marca una línia divisòria vers el futur. Un punt d’inflexió on hom s’atura, reflexiona i agafa forces per seguir endavant. Un passeig que recupera les empremtes que el passat ha deixat en el present, passatges íntims que el poeta ofereix al lector perquè aquest s’hi vegi reflectit: «Contempla’t al mirall, desconegut i igual».
Parcerisas no pretén dibuixar el passat cronològic sinó que vol desemmascarar el seu estranyament. Deia el filòsof Walter Benjamin que «el passat s’amaga en objectes materials, més ben dit, en la sensació que aquell objecte material ens transmet en el present». Francesc Parcerisas ensuma la flaire que encara flameja del passat perquè les seves cendres, ens agradi o no, lleguin el seu caliu al present. Per això no crec que el pretext sigui recuperar un passat difús, en tot cas el que vol és entendre’l, condensar-lo en les seves formes singulars per revelar el sentit del ja viscut. I aquesta mirada original, primigènia, que conserva l’empremta del desig, sovint insatisfet, ens reverbera eternament: «…allò que els homes més aprecien: el desig inassolit, el record inassolible».
Amb el permís dels somnis, Parcerisas s’encarrega que el passat no s’adormi i, com un incorregible torsimany, en fa d’ell una còpia certificada. Així és com en el record hi troba l’autèntica mesura de la vida: «Mai no hauria pensat que el seu record / pogués arribar a escampar-se tant». Malgrat tot, res escapa del pas inexorable dels dies: «…la disbauxa del record malmès pel temps…».
Potser, en aquesta etapa de la vida, un pren consciència de la circularitat en què es troba. Hom comença a ser conscient que és necessari mirar enrere, entendre que l’experiència és benzina, i alhora consellera, per seguir el camí que tancarà el cicle vital. És el moment obligat per aturar-se i fer recompte: «un temps d’evocacions mudes» però amb la necessitat de «reviure la joia d’uns anys fatalment perduts».
No puc deixar de recomanar alguns poemes com ara «Matí al bar», «Poètica», «Calipso», «Retrobament», «Pluja»… i molt encaridament «Joventut procaç». En aquest darrer, la confluència de l’enveja i l’anhel es resol en una serena acceptació. La concepció d’un temps sense mesura ens fa creure que potser no trigarem pas gaire a saber qui som: «…mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer». Coneixement que només es pot assolir mitjançant l’experiència, però que a aquestes alçades de la joventut «…encara esperen l’agredolça revelació de l’experiència». Constatació de «la suau nostàlgia del temps» sense malenconia ni remordiment.
Escolteu la lectura de «Joventut procaç» en la veu de la rapsoda Anna Bou Jorba:
Un passeig per l’equador de la vida amb una mirada crítica del ja viscut per emprendre el nou camí en solitari, amb el símil del comiat de Virgili que encapçala el llibre. «Fins aquí la mà de Virgili. D’ara endavant el món serà distint: / serem sols contra l’incendi». La maduresa com un camí de solitud? Malgrat tot, no hi manca l’optimisme, en aquesta nova etapa, en aquest nou present, i creiem tenir prou coneixement, prou saviesa, per seguir el camí tots sols: «triomf exuberant del present, un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se».
Sincerament, amb la lectura d’aquest impecable poemari he gaudit com mai «d’aquest excés de vida».
Enric Umbert-Rexach
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Enric Umbert-RexachPoeta i escriptor. Publicà el poemari Boscos, Premi de Poesia Miquel Costa i Llobera 2010, a Edicions del Salobre. El 2017, amb l’editorial Edicions 62, publica la novel·la L’últim passatge de Walter Benjamin. I el 2021 torna a la poesia amb Aritmètica llum de la mà de l’editorial Cafè Central + Llibres [...]
