Oh donzella que em fores dempeus com una pàtria!
Encara ressona amb força la bona feina de la gent que ha homenatjat VAE a tots els racons dels PPCC, però ha passat prou discretament la immensa bellesa de la reedició de La clau que obri tots els panys, que ha fet l’editorial Peu de Mosca, amb la seva originalitat i destresa a l’hora d’editar un llibre. Això és la marca de la casa, bona literatura, ben editada i ben il·lustrada.
Portada del llibre
Els magnífics dibuixos que recorren el llibre són de Clara-Iris Ramos, que compta amb una gran experiència al seu darrere. Amb els seus meravellosos dibuixos et transporta a la llum del País Valencià que omple la coberta d’un taronja impactant, com els camps de cítrics que es despleguen arreu de la terra valenciana. Després s’hi unirà el lila per acolorir les contracobertes, i junt amb el taronja i el groc, obriran les tres parts que conformen l’obra. Llum i versos que sacsegen la mirada. Però no només. Els dibuixos que il·lustren les pàgines del llibre s’endinsen en el missatge que ens vol fer arribar el poeta. Les imatges, els colors, els perfils negres de cada dibuix, com unes tessel·les bizantines, o una pintura romànica, al costat de la força de les paraules, creen un retaule amb l’imaginari profund del poeta.
Tenir-lo a les mans us produirà plaer, ran d’aquesta acurada edició, per la seva bellesa acolorida com una obra d’art, però també perquè llegireu o rellegireu una de les obres més belles, humanes i compromeses de VAE. El seu engatjament amb el País recorre les pàgines lluminoses del llibre. Un plaer per a tu, lector, ara que anem tan mancats de compromís arreu.
Només a tall de recordatori, aquest llibre va ser escrit el 1957, va ser guardonat el 1958 amb el Premi València de literatura-poesia, però no es va publicar fins al 1971. No entrarem en els detalls, malgrat que us els podeu imaginar.
El llibre s’estructura en tres parts. La primera és un conjunt de poemes espigolats de procedències diferents, i no porta títol. En canvi, en la segona, «Llibre d’exilis», el poeta et guia vers un món més íntim, més interior. Us adonareu que quan el poeta presenta aquest llibre al premi, els PPCC viuen en una foscor immensa ran de la dictadura, i a la majoria d’intel·lectuals del país no els queda altre remei que tancar-se en un exili interior. Aquest va ser el seu cas, i en aquesta segona part hi queda ben reflectit.
La tercera part, «Coral romput», té una força que arrossega i colpeix el lector. Tot ell és un poema coral d’una força lírica extraordinària. Recordem que el mot coral es refereix a una composició musical religiosa per a ser cantada per un cor, i tots tenim a la memòria la magistral interpretació d’Ovidi Montllor i Toti Soler, que feia posar la pell de gallina a l’oient-espectador. Aquesta part és dedicada a Salvador Espriu («Una amable, una trista, una petita pàtria») i cada part té tres epígrafs amb fragments d’Ausiàs March, Bernat Fenollar i Vicent Ferrer, que contingut a part, diuen molt de les seves lectures i del coneixement dels clàssics de la nostra literatura.
Aquest únic poema narra, com si fos una història, l’existència de la gent pobra i senzilla, la cartografia d’uns indrets que li són molt propers, el fet d’escriure, el dolor per la mort de la filla de mesos… Tot recobert per la força dels records, els projectes i els somnis d’un poble vençut, que viu sota el jou del dictador.
Pensem que el títol global, La clau que obri tots els panys, té una clara referència a la mort, que no hi ha pany que l’aturi. Però la clau i el pany, tan presents en l’obra, ens menen vers la càrrega eròtica que tenen aquests dos elements, i que fan d’aquesta temàtica un dels fils de l’obra d’Estellés. Així com ho són el país, «Un desig, el desig / d’inventar-me una pàtria…» o «una pàtria lliure, i lluminosa, i alta…», o l’amor que sent per l’estimada, a voltes ple de quotidianitat, «un silenci de dones que se’n van al mercat, i de llits per alçar, i amb el llençols greixosos… / plats, culleres, perols, i el sol, un sol impropi», i el rosari com a mostra d’un fil de religiositat que amarava els temps de quan es va escriure el llibre.
Un estil ric, desbordant de figures retòriques, amb càrrega simbòlica, i un lèxic arrapat a la terra, com els cucs de seda, o els galls, o els grills, que ressegueixen el paisatge. Una sensibilitat que Clara-Iris Ramos ha sabut reflectir de forma brillant en les seves il·lustracions. Tot ben proper, ben de cada dia, però amarat de reflexions al voltant del fet d’escriure, d’anàlisi de l’entorn i també de denúncia: «Hom viu sempre davall un regim de tenebra».
Estellés és un dels poetes més musicats de la nostra literatura, perquè la seva obra, amb una mètrica i una musicalitat impactant, arriba i corprèn el lector amatent. La seva lírica és un compromís civil amb la seva terra, és una mostra del paisatge de la quotidianitat de l’època, una radiografia de l’existència del poble, amarada d’una manera de fer nova, diferent, imaginativa, a voltes dura, apassionada i tendra, que compta amb tots els ingredients per travessar fronteres i el pas del temps. Estellés ha sabut copsar la vivència pregona de la gent i per això els seus poemes esdevenen himnes. És, doncs, un dels grans poetes de la nostra literatura: un poeta universal!
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Anna Ruiz MestresAnna Ruiz Mestres (Vilafranca del Penedès) és llicenciada en Filologia francesa i catalana. Ha estat professora de literatura catalana i vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “L’Agrícol”, així com membre de la Secció Literària de la mateixa entitat. Des de l’any 2000 exerceix la crítica literària en diversos mitjans: Tres [...]
