La bellesa d’aquest llibre rau en un niu de coses. Anem a pams. Comencem per l’autor. Aleksandr Puixkin és un dels grans referents de la literatura russa de la primera meitat del XIX, junt amb Gógol. Admirat i seguit per Tolstoi, Dostoievski, Nabokov, i fins avui. És considerat també el fundador de la literatura russa moderna. Hàbil en tots els gèneres. Escriptor, poeta, periodista, dramaturg, etc.
Va néixer a Moscou i va morir a Sant Petersburg (1799-1837). Mor ben jove en un duel, que llavors estaven prohibits en el seu país. Un xic sensible i massa apassionat en qüestions (que ell considerava) que eren d’honor, es va lliurar a un total de 29 duels i malauradament va morir en un d’ells. De fet, mor a casa seva intentant recuperar-se de les ferides. En la seva biografia hi trobem un fet sorprenent, que un dels besavis va ser comprat com a esclau, però després va fer fortuna, va prosperar, i va acabar esdevenint aristòcrata. Tanmateix el pare descendia d’una de les famílies nobles més antigues de Rússia, del segle XII. I ell, en conseqüència, va tenir una formació en francès, com era normal a l’època entre l’aristocràcia.
Publica el seu primer poema als 15 anys i comença una carrera meteòrica. El fet que se l’acusés de conspirar contra el tsar, sembla ser que per un malentès, li suposa l’exili a l’actual Crimea. Com que era fill d’una família noble, s’enduu la seva dida com a assistenta, i segurament fou ella qui li transmeté l’alè de l’ànima eslava del poble rus, amb les converses i cançons que havia après de petit.
Apassionat i enamorat dels seu país, sap escoltar les dues grans veus que el conformen. De fet ell reflexiona sobre la presència d’Europa i les estètiques del moment (és un gran admirador de Byron i mostra una especial sensibilitat pel Romanticisme), però l’exili li permet adonar-se que Rússia és més que això. D’una banda, els nous corrents europeus i, de l’altra, l’ànima eslava i la mirada vers Orient. Ell ho unificarà una mica tot. I això donarà una obra extraordinària que esdevindrà un referent mundial encara avui en dia. Per nosaltres és, doncs, un gran clàssic.
Cal fer notar que com a poeta beu de la poesia popular russa i de la Il·lustració, amb la raó com a protagonista, i també l’influirà el realisme francès, de manera especial Balzac.
Aquests diferents pòsits el porten a barrejar diferents estils narratius: novel·la, drama, sàtira, romanç, poesia… Tots exercits amb gran mestria.
Amb tot aquest bagatge escriu Eugeni Oneguin. Puixkin vol crear una obra moderna. L’escriu en vers, un tret de modernor que l’aparta de la resta. Això ja és una provocació i una clara declaració d’intencions. Retorna a la narrativa en vers dels clàssics; pensem en Homer, Virgili, i les seves grans obres. La novel·la, com era costum a l’època, es va anar publicant per capítols. Va dedicar set anys, quatre mesos i 17 dies a fer aquesta obra mestra. Ell se’n sentia orgullós i sabia de la genialitat d’allò que estava fent.
L’obra ens arriba en català, després de 10 anys de feina d’Arnau Barios, que ens explica en el pròleg com ha procurat ser respectuós, fins on ha pogut, tant amb la mètrica com amb les rimes, però sempre intentant fer-nos arribar la cadència de la poesia de Puixkin. Hem d’agrair, com a lectors, el fet de poder gaudir, en la nostra llengua, de la sensibilitat i bellesa d’un clàssic com aquest. S’ha parlat molt de la dificultat de traduir aquesta novel·la i vet aquí que la podem llegir en català i en vers, ara i aquí. No sé si el premi de traducció en llengua catalana 2019 Premis Ciutat de Barcelona i el Premi de la Crítica Serra d’Or 2020 són prou encara per a aquesta joia literària!
Pel que fa a l’argument, és clarament influït pel Romanticisme, tot i que beu de totes les deus que acabem de comentar. L’Eugeni Oneguin, que com es pot veure en el text, no deixa de ser l’alter ego de l’autor, és un dandi que ha heretat terres al camp. Allà coneix Tatiana. Ella queda encisada d’ell, però l’Eugeni la rebutja. El seu amic Lenski el convida a una festa i ell coqueteja amb la seva promesa, la qual cosa provoca un duel entre ells, i a partir d’aquí es desencadena la tragèdia. Cap al final de la novel·la els protagonistes, però, es retrobaran.
En fi, cal agrair al Club Editor i a Arnau Barios que hagin posat el seu gra de sorra en la recuperació de la normalitat literària del país, pel que fa a la traducció dels clàssics al català. Això ens ha permès gaudir de la lectura d’aquest clàssic i a la vegada ser seduïts per la bella poesia de Puixkin!
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Anna Ruiz MestresAnna Ruiz Mestres (Vilafranca del Penedès) és llicenciada en Filologia francesa i catalana. Ha estat professora de literatura catalana i vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “L’Agrícol”, així com membre de la Secció Literària de la mateixa entitat. Des de l’any 2000 exerceix la crítica literària en diversos mitjans: Tres [...]
