Definir l’hermetisme

Temps de lectura: 4 minuts

Anna Pantinat

 

Imatge d’Imanol Buisan

H. D. o Hilda Doolittle és una de les poetes occidentals més fascinants del segle XX. No només per la sofisticació formal i intel·lectual de la seva obra, sinó també per una biografia travessada per la singularitat. D’alguna manera, com Anaïs Nin o Marina Tsvetàieva, el seu estil d’escriptura i vida no convencionals la situen com a referent de la dissidència femenina quant a la llibertat i els amors no normatius. Com Anaïs Nin, la sexualitat i les relacions amoroses són enteses com una exploració espiritual dels desitjos i recorren tota la seva obra literària. Amb Marina Tsvetàieva, recentment traduïda per Laia Malo, comparteixen un misticisme pristí, d’una aparent senzillesa formal, antibarroca. Totes tres són artistes que converteixen l’estimar en un epicentre de recerca i transcendència.

Hermètica definició és l’últim llibre de H. D. Així, la veu poètica és la d’un personatge que des de la vellesa cerca un sentit últim a la vida viscuda. Però lluny de situar-se en la solemnitat de qui ha experimentat i après, de la vella sàvia que ens transmetrà els seus coneixements, la poeta s’enfoca en la vulnerabilitat, la innocència. Diu: «potser la humilitat és més adequada / en una dona». Potser la humilitat està més a prop de la veritat. Tant si pensem en la immensitat del cosmos com en la humanitat. En qualsevol cas, i davant la mort inevitable, l’autora ens desplega tot un món de referències. Com a lectors, assistim a una panoràmica d’un imaginari vastíssim i sincrètic que mescla arquetips de la màgia i de la religió cristiana primitiva, jueva, musulmana, la mitologia grega i egípcia. Lluny de la sentència o l’aforisme, la seva veu «humil», feble, malalta, ens pinta escenes mistèriques entre el somieig i la revelació, entre el prec i el mite.

H. D. ens planteja uns reptes hermenèutics interessantíssims. No hi ha res atzarós. La insistència en l’al·literació i el joc de paraules que veiem, per exemple, en el títol mateix: Hermètica definició, i que té les mateixes inicials que el seu nom i pseudònim literari, continua en tota la primera secció. En els versos «Venècia-Venus?» (en anglès «Venice-Venus?» encara s’assembla més fonèticament) o «París, Bar-Isis? Osiris?» aquest recurs ens remet a certes pràctiques ocultistes en què els noms o els desitjos s’amaguen en segells o sigils. Aquests segells tenen un símbol gràfic relacionat amb les lletres (i, per tant, amb els sons) de l’entitat que s’invoca. Així, durant l’apocalipsi bíblica, els segells es desclouen com es desclou la rosa del primer poema. Quan la fi s’apropa, s’obren els sentits amagats. La lucidesa precedeix els últims instants, abans de la destrucció.

L’hermetisme no només apareix en els primers poemes en llengua anglesa. També el trobem en els nostres trobadors i trobairitz: cal ocultar el nom de l’estimat, mantenir-lo en secret. En aquest cas, també la poeta emmascara alguns noms claus de la seva biografia. El més clar és Azrael, un dimoni que ens acompanya en el trànsit de la mort i que també es coneix amb el nom d’Ezra. És força evident que aquest Azrael és Ezra Pound, el seu amant i mentor que anys més tard es va aliar, com un àngel de la mort, amb les files propagandístiques de Benito Mussolini.

Imatge d’Imanol Buisan

D’aquests ponts entre l’ocultisme i la literatura que H. D. desenvolupa, un dels més importants del poemari és, com un animal totèmic, el del mussol. A través del duc blanc, el símbol d’Atena, deessa de la raó i la saviesa, però també de l’estratègia en la batalla, transitem entre aquesta primera part del llibre i la següent. Així com l’inici del llibre (dividit en tres parts) descriu els enigmes de l’individu enfront de l’Univers, a continuació ens duu a la destrucció, la guerra. A «Sagesse», amb un vers més llarg que ens remet al dístic elegíac clàssic, no només tracta la mort individual sinó la col·lectiva. Els ecos de la II Guerra Mundial porten la poeta a preguntar-se on han anat a parar les ànimes de totes aquelles morts innocents. Qui les ha acollides? De les experiències de la guerra, ens en parla, en la darrera part del llibre i en primera persona, Helena de Troia. Perquè la guerra de Troia sempre ha estat narrada des del punt de vista dels guerrers, però com és, per Helena, haver estat el motiu de tanta violència? L’amor, encara que provoqui la guerra, pot ser la resposta al misteri de la vida?

Hermètica definició és un llibre d’una complexitat apassionant i d’una força estremidora. Que convida a llegir i rellegir, a estudiar i reflexionar, meravellats per la seva bellesa. Impossible de condensar en els 4.000 caràcters d’aquest article.

Així doncs, que per fi puguem llegir-lo en català és motiu de celebració, com han expressat Sam Abrams i Mireia Casanyes, però que, a més, ho fem de la mà d’Odile Arqué, que l’ha traduïda en esperit i amb precisió, encara fa que aquest llibre sigui més especial, imprescindible.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Anna Pantinat

      Anna Pantinat (Barcelona, 1977) és artista escènica, poeta i canta, toca el teclat, el theremin i compon a Pentina’t Lula.