Imatge d’Imanol Buissan.
L’any 1910 Lou Andreas-Salomé (Sant Petersburg, 1861 – Göttingen, 1937) va publicar l’assaig L’erotisme, una fita en la bibliografia de la filòsofa que ha costat molt que aquí el públic hagi pogut llegir si no era en alemany, o en la traducció en castellà, força tardana, que l’any 2014 va publicar José J. de Olañeta. Ara ens podem regalar la lectura en català, obra de la filòsofa Anna Punsoda, publicada a Edicions de la Ela Geminada (2021). Potser aquesta demora és deguda al que Punsoda diu al seu pròleg: «A Lou Andreas-Salomé li ha passat el que els sol passar als autors amb caràcter i una vida extravagants, i és que el mite n’ha enterrat els textos».
També podria ser, en el cas de L’erotisme, per la mateixa naturalesa de l’estudi. Lou Andreas-Salomé tenia caràcter i una gran intel·ligència, va ser sempre molt seva, i, pel que sabem a partir de la biografia il·lustrada que la Universitat de València va publicar l’any 2007 (les autores, Ursula Welsch i Dorothee Pfeiffer, l’havien publicat a Leipzig l’any 2006), en qüestions afectives i sexuals va sortir dels marges establerts per a les dones del seu temps. Això es veu més en el seu capteniment de dona lliure que no pas en la seva escriptura assagística, que és minuciosa i tan analítica com li és possible, si bé també és prou agosarada en els plantejaments.
En el seu treball sobre l’erotisme, aquesta força de la natura que tant ens omple com ens buida, que tant ens rebaixa com ens eleva, Andreas-Salomé vincula els aspectes biològics de la sexualitat, que, és clar, està sotmesa a les lleis de l’evolució de l’espècie, amb els aspectes culturals, ja que en tant que éssers culturals, els humans podem anar més enllà, tant en el comportament com en la reflexió sobre el comportament, ben pròpia de la filosofia, però, més modernament, també de la psicologia de les profunditats.
És per aquest interès pels envitricolls de la naturalesa humana, en tota la seva complexitat i tremolor interior de l’ànima, que Andreas-Salomé va entrar al món de la psicoanàlisi, que acabaria sent la seva professió. Lou Andreas-Salomé finalment va trobar el que va anomenar la seva «pàtria intel·lectual». Andreas-Salomé va escriure un bon grapat de novel·les, però la psicoanàlisi va ser el seu ofici més estimat, fins al punt que s’explica que una vegada, estant a l’hospital, va voler rebre-hi una pacient.
Però d’on venia l’interès d’Andreas-Salomé per la psique humana tant en la salut com en la malaltia? Procedint la seva formació del camp de la filosofia, l’assagista sempre va mostrar curiositat per l’ànima humana, un interès, una inclinació, que es va reforçar amb la seva estreta amistat, tan controvertida com fascinant, amb Rainer Maria Rilke.
Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 – Montreaux, 1926) va ser l’amor de la seva vida. La convivència va durar tres anys, però les visites posteriors i la correspondència que van mantenir es van perllongar fins a la mort de Rilke. De la correspondència, i de Mirada retrospectiva, les memòries de Lou, es dedueix la preocupació de la filòsofa per la salut mental arran de l’escruixidora experiència dels trastorns psíquics del poeta, la qual cosa va empènyer-la a immergir-se en el que acabaria sent la seva vocació: la psicoanàlisi.
Lou Andreas-Salomé va ser l’alumna més estimada de Sigmund Freud, a qui va conèixer en el Tercer Congrés de la Psicoanàlisi, que va tenir lloc a Weimar el setembre de 1911. Lou ja feia un any que havia publicat L’erotisme, i les seves observacions sobre aquest aspecte nuclear de la vida humana ja havien estat objecte dels seus estudis. Al capítol «La vivència de Freud», escriu Andreas-Salomé, i tradueixo, ja que aquest compendi de memòries va ser publicat en castellà per Alianza Editorial l’any 2018: «Van ser dues impressions vitals molt oposades entre si les que em van fer especialment receptiva a la trobada amb la psicologia profunda de Freud: haver tingut l’experiència de l’excepcionalitat del destí anímic de l’individu i haver crescut en un poble [el poble rus] la intimitat del qual es dona sense embuts».
A la vista del que de forma potser reductiva se’n diu «l’ànima russa», els contrastos i esgarips anímics de la qual tan bé han descrit escriptors com Tolstoi i Dostoievski i, més ençà, Dovlàtov, la intuïció de Lou anava ben encaminada al costat de la seva experiència amb Rilke, però també amb Nietzsche: es diu, potser exagerant per crear més dramatisme, que el filòsof va embogir quan l’aleshores jove Lou va refusar per dues vegades la seva petició de matrimoni.
Imatge d’Imanol Buissan.
Lou Andreas-Salomé va romandre sempre unida espiritualment, si es pot dir així, al seu marit Friedrich Carl Andreas, de qui va adoptar el nom. De manera que potser la seva relació més carnal va ser la que va mantenir amb el que era el seu metge de capçalera: Friedrich Pineles. Van ser amants durant més de dotze anys. A l’inici de la seva relació íntima, entre 1901 i 1902, Lou va quedar embarassada, però va perdre la criatura. En aquest moment tenia 40 anys i no va poder acceptar la petició de matrimoni de Pineles: Andreas no estava disposat a deixar-la lliure. Sens dubte, Lou Andreas-Salomé va viure una vida sentimental tan poc convencional com agitada, la qual cosa potser la va fer apta per comprendre des de dins les complexitats d’una força tan poderosa com és l’erotisme, de fet, la força de la vida.
L’erotisme de Lou Andreas-Salomé és un treball intel·lectual de calat que combina plantejaments tan científics (en aquells anys s’estaven fent moltes descobertes en aquest camp) com filosòfics i humanístics en els quals l’autora no només reflexiona sobre la força física i espiritual d’Eros, sinó també sobre la condició social de la dona, la maternitat, la identitat sexual, i, encara, sobre la fidelitat i la infidelitat, en aquest cas sobre la premissa que, en la vida natural, amb la repetició disminueix l’interès, i els estímuls sexuals cada vegada han de ser més grans per obtenir el mateix resultat, una cosa així com passa amb la droga. És, doncs, a través de la transformació de la força eròtica que podem mantenir una relació estable. I més enllà de la lectura dels interessantíssims capítols sobre l’erotisme i la maternitat, l’erotisme i l’art i l’erotisme i la religió, al seu assaig Andreas-Salomé reflexiona sobre l’alteritat des del moment en què «si l’amor té realment la capacitat de fer-nos experimentar les coses des de la perspectiva de l’altre, i si en les seves manifestacions més intenses podem dir que els dos amants viuen experiències idèntiques, aleshores l’amor conté una faceta humana doble: cada sexe abraça la sensibilitat de l’altre sexe, més o menys com passa físicament en el moment de la concepció».
És evident que en l’amor comprès en sentit ampli procura aquesta doble visió, la pròpia i la de l’altre, la qual cosa ens fa més capaços per entendre la vida en el seu sentit més enllà de la biologia, en el seu sentit relacional i, per tant, humà.
Teresa Costa-Gramunt
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Teresa Costa-GramuntEscriptora. De formació humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat més de quaranta llibres entre assaigs, narracions, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles literaris i d’opinió en diversos mitjans. Premiada en [...]
