“Extreure sang dels propis poemes”, la poesia en català d’Angela Marinescu

Temps de lectura: 3 minuts

M. Antònia Massanet

 

 

Imatge d’Imanol Buisan

El 3 de novembre d’aquest any moria Angela Marinescu, una de les poetes romaneses amb una veu més particular de quantes ha donat l’abundant tradició poètica del país dels Carpats. En català disposem d’una antologia del 2022 a Godall Edicions, Em menjo els versos. Un recull que aplega una selecció dels seus llibres publicats entre els anys 2000 i 2021. La tria i la traducció van a càrrec de Corina Oproae, poeta, al seu torn, i gran divulgadora de la poesia romanesa.  

La malaltia ha anat generalment lligada a la passivitat i al silenci i el subjecte malalt s’ha associat amb els conceptes de submissió —a l’estament mèdic, als familiars, als cuidadors…— i mudesa. Un malalt està sotmès a les decisions dels altres i rarament pren la paraula. Per això l’aparició d’una veu poètica estripada i empoderada com la d’Angela Marinescu resulta en aquest sentit tan revolucionària.

La seva és una poesia del dolor, de la malaltia —va rebre l’assot de la tuberculosi de molt joveneta i un càncer de pit de més gran—, de la precarietat i de la vulnerabilitat, fins i tot de la bogeria, a la qual porta la desesperació pel malestar constant, la clausura imposada i l’avenc de solitud al qual inevitablement és abocada. Però tot això no és expressat de manera que convidi a la compassió, sinó des de la revolta i la subversió, de forma contundent, agressiva. 

La condició de malalta crònica de Marinescu —«no pateixo de res més que d’una malaltia de la carn / que mai no s’acaba»— i d’outsider de la poesia romanesa coetània —en diversos poemes esmenta la falta de connexió amb la crítica o amb altres poetes— fa que només pugui fer «subtext, subliteratura, subvida». Ella, al principi, ni tan sols creia que allò que escrivia fos poesia, perquè ni es podia inscriure en cap corrent, ni resultava accessible. Per això fa una poesia de la transsubstanciació, que en diu Oproae, assumint la pròpia experiència, per dolorosa que sigui, per alimentar l’escriptura poètica i, així, la vida. Perquè un cos malalt viu una vida a mitges —«(jo) mai no he estat de debò dins la vida»—, la qual cosa provoca que estigui àvid de viure.

Marinescu juga, per tant, al tot o al res en els seus poemes i es compromet a ultrança amb la revolta que encarna a l’hora d’escriure. El reconeixement li arribarà tardanament i per part dels poetes més joves, que troben en la seva poesia estripada una veta poètica on embrancar-se.

L’estil de la poeta ve marcat per un llenguatge dur, sense concessions, ple d’escenes d’agressivitat i abjecció, lluny de la passivitat, la mansuetud i l’obediència a la qual sovint s’ha lligat les dones. No resulta una poesia còmoda, sinó que t’increpa i escandalitza, tant per la seva violència com per una sexualitat vivíssima, que ultrapassa els cànons de la decència i traspassa les fronteres del sexe i del gènere.

Imatge d’Imanol Buisan

L’autoagressió esdevé una forma d’apropiar-se de la vulnerabilitat i la violència a les quals està exposada pel fet de ser una dona, per estar malalta, per escriure… Tot plegat travessat, de més a més en el seu cas, per la culpa cristiana i l’herència comunista. Per això la poeta es flagel·la amb imatges d’addiccions, maltractament, visions de sang, mutilacions, orgies violentes, suïcidi… Les seves pròpies malalties també hi són convocades, així com la SIDA, ja que desenvolupa una gran empatia pels que la pateixen.

Es tracta d’una poesia que convoca l’abjecció, com una arma per a la supervivència, i la mort, per exorcitzar-la, però amb la finalitat de fer triomfar així la vida. Per això també hi ha imatges d’una profunda bellesa i a la vegada apareix l’amor com a redempció, a més d’una sexualitat alliberada i plena de gaudi que ens mostra que els vulnerables i dependents també tenen dret a ser impacients, cridaners, juganers, sexuals i violents. Marinescu ho escriu perquè els lectors puguem sentir el que és encarnar una alteritat radical, i ho fa des de la profunda humilitat que confereix partir «des d’una vitalitat disminuïda fins al grau zero de l’escriptura».

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Maria Antònia Massanet

      M. Antònia Massanet (Artà, Mallorca, 1980). És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. Ha publicat cinc poemaris, els darrers batec (Curbet, 2014), Kiribati (AdiA, 2015, Vakxikon, 2020) i Aus de ramat (AdiA, 2019), i publicat les antologies Amb [...]