Tremola’ns de Xevi Pujol i Molist. Entre el glaç i la cendra

Temps de lectura: 5 minuts

SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

 

Imatge d’Imanol Buissan.

«Vola ni massa a prop de l’aigua ni massa a prop del sol», Dèdal aconsellà al seu fill Ícar, «només així podràs escapar del laberint». Però tremolava el desig a les ales d’Ícar, tremolava en el cos vulnerable i en l’alè que sortia dels seus llavis. En el delit del vol, Ícar es va sentir atret pel sol. Cada cop s’enlairava un poc més, s’hi acostava sense adonar-se’n, fins que se li van fer malbé les ales i va caure al mar, on morí ofegat. Aquest podria ser l’escenari que emmarca el darrer poemari de Xevi Pujol i Molist, Tremola’ns, publicat enguany per l’editorial 3i4.

El món és un lloc inhòspit, per la seva inabastabilitat i per la seva pregonesa. Està fet d’una matèria opaca, fons que enterboleix i encotilla el pensament, i té una magnitud i una força que ens depassa. El desig de llum empeny i en traspassar els límits, es fa conscient de la fredor del glaç i la sequedat de la cendra. Ícar és un àngel caigut, enmig de la devastació. Ícar és el cos del món, i la paraula.

Spinoza reivindicà el paradigma que va permetre negar la idea d’un Déu que actua a voluntat. Tot està sotmès a la necessitat, Déu és la substància infinita i eterna, i en ell tot és segons la llei de la seva naturalesa. Déu ni vol ni sent. Tot ésser persevera per salvaguardar la seva existència i actua d’acord amb la seva essència. A l’horitzó no hi ha ningú que vetlli ni escolti. Som part d’un cos immens que persevera en la seva perpetuació.

Més tard, vindrà la pèrdua de confiança en la raó, el coneixement ja no serà una via de salvació, ni l’esperit hi trobarà consol. Cos i pensament són les dues cares d’una mateixa moneda, complex embalum que, com el glaç, sura damunt les aigües i manté gran part de la seva massa submergida. Potser la sortida està en el llenguatge i la possibilitat de generar sentit, o potser no en el llenguatge, potser només queda el cant, lloança sense subjecte ni objecte ni sentit.

La poesia de Xevi Pujol té trets expressionistes, fa ús d’una simbologia que se sosté en la inconsistència del referent. Significants que concentren un pòsit de significat, com forats negres que atrauen l’energia. Així l’ocell, les ales, la llavor, el glaç i la cendra. El vers llarg, en alguna ocasió tallat en decasíl·labs amb cadència rítmica. El llenguatge curós, ric, es recrea en imatges i metàfores, sense caure en l’excés. El llibre es divideix en cinc seccions: «Relíquia», «Plom», «Ploma», «Prodigi» i «Voliaina».

«Relíquia», l’enceta amb dos versos d’una gran força expressiva: «La fruita inabastable del teu viure s’esmicola / entre les dents verdoses del miracle». Floridura i llavor, eclosió del fruit, fruit i floridura, un cercle. Veiem el metabolisme d’un rumiant gegantesc que es devora a si mateix. Què representa, llavors, el passat en la impossibilitat d’impedir la seva metamorfosi, renaixement d’un altre temps que prové de la podridura? De quina manera podríem consagrar allò que s’ha marcit? «¿Veus els llimacs del fat / com atresoren la nostra fretura / i com el temps es llaga dins la veu dels morts?».

Allà on ens delíem per la comunió, hi ha una distància que s’incendia deixant un polsim de cendra. «Perquè vas fer-te un jaç entre els tendrums dels cels / ara tragines la impostura de la flama que s’adorm / a dins la boca del silenci». On no n’hi ha, la paraula s’endinsa en un cau badat i humit. «Has deixat una estesa de parracs / xops de basarda». Les plomes socarrades o molles i feixugues, el vol impossible d’Ícar. «De cop, tot parla en la llengua del glaç. / Les ales se sadollen amoixant l’oblit».

Deixarem, de bat a bat, obertes les finestres de la nit i que la veu dins el reialme ocult s’alci com un cant. Aquest serà l’únic vol possible.

A «Plom», el poema davalla penetrant el llot, la carn, el pou, l’espai enrarit on tot es confon, el lloc de la inflexió, l’origen i el final. La narrativitat queda estroncada i el vers atordit participa d’una dansa insensata: «Tot era / una celebració en la pura solitud de les escletxes». Proliferació cega i anonimat. Si les ales no assoleixen la fita, exhortarà inútilment el cos: «Medita, sang, medita».

Imatge d’Imanol Buissan.

A «Ploma», la impossibilitat de traspassar la llum sense cremar-se no fa defallir la voluntat de saber. Reflexiona sobre la paraula sempre renovada, i cerca les restes d’un llegat, «gemmes colgades a la cendra». El poeta es demana si tot allò cremat podria bescanviar-se per saviesa. «Si una aigua commoguda encara et pensa, / no es refondria, l’or retut del cant?». L’ocell tremola i en el seu desemparament sorgeix el cant més bell. Hi ha una intuïció que penetra, un besllum momentani abans de perdre’s, que defuig quedar fixat en la paraula, la seva «llavor i estigma». El poeta juga amb l’alternança de la vehemència i la tendresa en un vers llarg i melòdic. La pesantor i la lleugeresa, l’ossada i el pensament «salpant com duts entre betums i brees / vora l’arrel quieta d’un riu mort?».

Entre el cel i la terra, vivim en el llenguatge, però «Tot ha quedat a la intempèrie, tot / ara que has aixecat parets dins la basarda». El cel és rúfol i els elements tenen aquella infinitud i aquella fondària terrorífica de què ens parlava G. Bachelard. A penes llevem el vol per uns instants, el nostre temps, i la derrota deixa fòssils bellíssims. Som travessats per l’esperit mitjançant les paraules. «L’ocell, amb tot, transita pel teu fer, / hi neix i hi espetega, i s’hi commou, / sadoll d’irrealitat, / com un pessic a la memòria». I així anem de «Prodigi» a «Voliaina», de la paraula al cant.

Davant la incertesa ens temptaran paraules ensinistrades. No podem recuperar el passat, i el futur s’incendia, albirat per uns ulls encegats per la cendra. Conviuen cant i crit. I en el moll del cant, sense la pretensió del sentit, el poeta trobarà una certa pau.

 

T’han injectat el brot de les absències
i el món s’ha inflamat d’una exactitud incomprensible.
Les pedres blaves
es barrejaven amb el groc del sofre
dins la consciència
tot just quan l’instant començava a treure’s la camisa.
I has ben tastat el gust salat de la tempesta
a dins dels caus dels gossos,
en rònegues tavernes,
entre arrels d’arbres morts.
L’aigua dels rius no para de baixar
i udolen els taüts a sota terra.
Les ales són per tu una cova
on hi ha totes les veus ressonant en silenci.
De cap a cap de l’ara
no hi ha aixopluc possible.
Tot el que toques és trajecte.

SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Susanna González Turigas

      Susanna González Turigas (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1963). Llicenciada en Filosofia per la UB. Ha publicat Foranies (Témenos, 2017) i Totes les veus (Témenos, 2019). Ha participat en els llibres col·lectius La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes (Albí, 2018), Xarxa de versos. El paraigua de Joan Brossa (Papers de [...]