Animation is not the art of drawings that move, but the art of movements-that-are-drawn.
(L’animació no és l’art dels dibuixos que es mouen, sinó l’art dels moviments que són dibuixats.)
Norman McLaren1
Està clar que tinc poders, però en la meva puta contra…, joder!
Xavi Masdéu
En una època (la de fa quinze anys, però encara més l’actual) de dessacralització, embelliment i estandardització de la imatge —imposada pel tractament visual homogeneïtzador de determinats imperis del vídeo sota demanda— i davant un paisatge orfe de referents històrics en animació per a adults, l’aparició d’una sèrie animada com Arròs covat (2009-2012) va suposar una oxigenació refrescant i renovadora de la ficció catalana. Un univers creatiu, el de Juanjo Sáez i companyia, que celebra la imperfecció sense témer el lletgisme, i que, a més, s’ha continuat transformant i expandint gràcies a la minisèrie autobiogràfica Heavies tendres (2018) i la seva recent adaptació cinematogràfica (2023), i gràcies a la minisèrie satírica sobre el món de l’art Roni (2023).
El terreny sobre el qual Sáez deixà lliscar una de les primeres pedres de l’animació serial catalana era pràcticament un sequeral, monopolitzat per l’entreteniment infantil en general i pel segell D’Ocon Films en particular. Resultaria difícil conèixer gent nascuda entre els anys 80 i els 90 que hagués pogut escapar a la tirania d’obres certament mortificants com els Fruitis (1990), Delfy i els seus amics (1992), Bojos pel bàsquet (1993), Sylvan (1993) o el gos Rovelló (2000). No obstant això, qualitats qüestionables a banda, es tractava d’exhibir la saludable situació de la indústria audiovisual catalana, capaç de competir de tu a tu amb l’imperi dels anys 80 de la totpoderosa productora BRB Internacional (D’Artacán y los tres mosqueperros, La vuelta al mundo de Willy Fog, David el gnomo), també catalana però menys afí a l’ús popular de la llengua nacional. El naixement d’Arròs covat a finals de la dècada dels 2000 coincideix, a més, amb —o més aviat, esperonat per— l’exagerada expansió estatal del format websèrie, que trobava en Cálico electrónico (2004), Qué vida más triste (2008) o Malviviendo (2008) els exemples paradigmàtics en què emmirallar-se a l’hora de realitzar produccions allunyades de les grans corporacions.
L’obra que proposen el dibuixant Juanjo Saéz i el seu equip (seria injust obviar tota la gent que hi ha al darrere de la sèrie, començant per la rítmica direcció de Kike Maíllo i companyia) constitueix una experiència audiovisual que es desvincula dels postulats estètics de l’animació serial catalana precedent i que en renova els codis narratius. Fet i fet, es tracta d’abordar la irritant modernitat en què vivim des de la pròpia (i novament irritant) modernitat. Arròs covat opera des d’allò particular a allò universal, i encarna tota una generació marcada pel desencís i la desorientació en la figura de Xavi Masdéu, un dissenyador gràfic modernet i insegur del barri de Gràcia que veu com tot allò en què creia (estabilitat econòmica i sentimental, orgull i creixement professional, propòsits vitals) s’esfondra quan tomba la trentena. A través de tres temporades de dotze capítols, l’itinerari personal del Xavi és incert, i la cursa perquè no se li covi l’arròs (amorós, però també existencial) l’aproxima a les grans qüestions filosòfiques sobre el sentit i els propòsits de la vida. I, com que la naturalesa de la sèrie creada per Sáez abraça obertament la intertextualitat, m’agrada entendre l’odissea del Xavi com un revers paròdic i postmodern de la trilogia de l’amor de Linklater, en què cada temporada s’emparenta amb els incidents sentimentals de cada una de les pel·lícules —a la primera l’amor és fràgil i vacil·lant; a la segona intuïm una evolució madurativa sense que s’arribi a consolidar cap relació; i a la tercera es pot entreveure l’estabilitat i la ma(pa)eternitat com a puntals i punts de fricció de la relació amorosa. Ja em perdonareu la imprudència.
El diàleg i el joc entre textures visuals, un dels grans senyals d’identitat de la sèrie.
Sáez, que en el moment de crear Arròs covat portava quinze anys «viviendo del cuento»2 de ser il·lustrador i dibuixant d’historietes, reprèn a la sèrie animada molts dels gestos visuals del còmic, especialment pel que fa al treball amb els límits de l’enquadrament. Es tracta d’acotar l’espai funcional del quadre per multiplicar-ne les possibilitats expressives. La vinyeta, com la vida del Xavi, és inestable i orgànica, i la seva variada successió (des del clàssic quadrat fins a l’absència de vinyeta passant per la vinyeta rectangular, partida en dos o tres blocs, etc.) permet una expressivitat narrativa quasi il·limitada, emfatitzada amb la simplicitat del traç i l’aparent impassibilitat emocional dels personatges, condemnats a vagar la major part de metratge sense ulls, nassos ni boques que delatin les seves expressions. Aquesta subversió formal de l’horror vacui, al contrari del que podria semblar, accentua les facultats expressives de la ficció i permet construir personatges d’una calidesa i d’una humanitat fàcilment assimilables. A l’obra de Sáez, la sedimentació de diversos punts de vista i la juxtaposició constant de situacions provoquen també que la imatge es fragmenti, recurs força recurrent de l’estètica del còmic. I, malgrat que l’estil de l’il·lustrador s’adhereix millor al mainstream que al treball experimental, la seva proposta plàstica (penso) dialoga netament amb les inquietuds formals d’animadors com Norman McLaren o Don Hertzfeldt, més interessats en l’expressivitat del mitjà que en la seva vessant purament narrativa. Els paral·lelismes amb el cineasta nord-americà podrien anar més enllà encara: Arròs covat, com tota l’obra de l’autor d’It’s such a beautiful day (2012), pot llegir-se com una al·legoria filosòfica i autoparòdica de l’existencialisme absurdista (i Sáez es descollonaria segur amb aquesta comparació). Una altra correspondència més popular i assenyada seria relacionar aquesta ficció animada amb Manos de Topo: modernets, paròdics, lletjos i orgullosament irritants. No és d’estranyar que Miguel Àngel Blanca interpreti el tema d’obertura de la sèrie!
Un dels recursos més significatius de la sèrie, que entronca directament amb l’experiència vital del creador —no oblidem que Arròs covat, en la seva naturalesa d’artefacte de modernets que es burlen dels modernets, és pura autoreferencialitat—, és el seu treball sonor. En primer lloc, Sáez ha estat lligat, des dels seus inicis professionals, al circuit musical barceloní, des del festival BAM al Sónar, espais que li han permès no només afinar l’oïda, sinó rodejar-se de la flor i nata del món de l’espectacle. La seva visió del «famoseo» (no només musical) és eminentment bel·ligerant i sarcàstica, i la quantitat de personatges que travessen les desventures del Xavi Masdéu són incomptables, des dels Manel al Ruiz Zafón, passant pel Punset, Joe Crepúsculo o el paròdic líder d’Héroes del Silencio, aquí anomenats Herois del Cementiri, que toquen el seu hit estrella Entre dos peras. La funció d’aquest grupuscle de personatges és principalment caricaturesca, però n’hi ha com a mínim tres que, sense defugir la faceta satírica, acompanyen les decisions vitals del protagonista: Lou Reed, un divertidíssim Alejandro Jodorowsky invocant tota l’estona la dansa de la realitat, i el sempre moquejant Marc Piñol, més conegut a la sèrie com a DJ de Mierda. D’altra banda, si la sèrie assoleix cotes tan elevades d’hilaritat és per la seva mescla d’intel·ligència, referencialitat i humor groller, però molt especialment pel brillant disseny sonor (que inunda tota la ficció, des dels diàlegs fins al soroll d’objectes inanimats com els telèfons, les portes, els vehicles o el mobiliari) i de doblatge, gràcies a uns actors desbordants d’inventiva, expressivitat i excel·lència vocal.
Lou Reed i Herois del Cementiri, la punta de l’iceberg de la sàtira de les celebritats d’Arròs covat.
I, resseguint aquell antic clixé que assegurava que «entre broma i broma, la verdad asoma», Arròs covat realitza un autèntic tractat crític del que suposa ser jove en el segle XXI, sense esquivar pràcticament cap problemàtica existencial i amb una vigència profètica quinze anys després de la seva estrena: la crisi habitacional, les dificultats afectives, les frustracions i precarietats del món laboral, el gresol de cultures de la metròpoli (expats inclosos), la bretxa de classe i de gènere, les ínfimes perspectives de futur, la qüestió de la identitat catalana, l’aventura d’envellir (la tia Paquita i el Serafí, ancians però molt més moderns i juvenils que la majoria de personatges de la sèrie), etc. Al final, l’interrogant que oneja l’autor durant les tres temporades d’Arròs covat és el mateix que ha preocupat al gremi filosofal des de fa milers d’anys: quin putu sentit té la vida? L’única resposta clara que obtindrem de la sèrie és que qualsevol poder celestial que intervingui en el destí de la nostra existència jugarà en la nostra puta contra.
Hoffer, Thomas (1981). Animation, a reference guide. Bloomsbury Academic, p. 5. ↩
Reservoir Books, 2004. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Maties TugoresPalma, 1990. Estudis en treball social, comunicació, disseny gràfic i cinema. Interessat en el poder evocador, estètic i narratiu del llenguatge cinematogràfic gràcies a un remot visionat —quinze anys ençà— d’El gabinet del doctor Caligari. Ha col·laborat en mitjans en línia de divulgació fílmica com la desapareguda Críticas en 8mm [...]
