Hi ha un episodi de Plats bruts titulat «Tinc castanyes» (T2xC8) especialment assenyalat per aquestes dates, que coincideixen amb la redacció d’aquest text —en plena Castanyada, o Halloween o, en la seva forma híbrida i mutant, Castaween, com alguns modernets radicals gosen dir-ne ara. En aquest capítol s’enfronten la identitat tradicional, simbolitzada per la ingesta de panellets, contra el folklore anglosaxó i la dictadura infantil del trick or treat invasor. Aquesta és només una petita mostra de moltíssimes que copsa la transcendència temàtica d’una sèrie elevada a paradigma, creada el 1999, amb la seva primera emissió a TV3 —amb coproducció, també, de Kràmpack i El Terrat. La ferma prova fefaent i irrefutable que un projecte petit, ideat per una colla de col·legues de l’Institut del Teatre, podia esclatar com la pólvora, esdevenir estructuralment modèlic i projectar una mitologia que s’enfonyés irremeiablement a través de les generacions, guimbant les dècades, resistint modes, convencions i quotes i, també, eludint hàbilment qualsevol mena de prejudici social que emergís amb el pas del temps.
La fórmula que explica el big-bang televisiu que va implicar Plats bruts és científicament contrastable: una sitcom catalanoparlant que combinava l’absurditat hilarant dels Monty Python amb la frescor de les grans comèdies de situació predecessores, com ara Seinfeld, Friends o Perfect Strangers. Alhora, però, Plats bruts oferia —i ofereix, encara— al públic catalanista, catalanòfil i general un clima que els anglesos descriuen com «feel good», és a dir, una zona de confort ambiental on es fa política sense entrebancs, sense embuts i sense moralismes ni posicionaments proselitistes. I és aquí on és important no obviar les principals claus del seu èxit, i que explicarien el seu caràcter inherentment universal: un humor fresc, orgànic i relligat per l’espontaneïtat d’un guió alhora incisiu, amb discurs social crític i autoparòdic; la modèstia de la narrativa, preocupada en tot moment pel benestar de l’audiència; la simplicitat dels diàlegs, pensats per divertir tothom, i sobretot, la química entre els intèrprets —amb un elenc prodigiós encapçalat per Joel Joan i Jordi Sànchez— i l’agilitat dels guions. Tots aquests ingredients, correctament agitats, propicien un còctel el gust del qual tothom vol compartir i repetir. Fins i tot els meus amics argentins han optat per seguir les desventures del Lopes, el Joel i companyia, no només per pur divertimento, sinó també per confiar-hi un rol formatiu: estan aprenent català en la seva companyia.
És, doncs, inevitable parlar de Plats bruts i no exaltar l’impacte que ha tingut el format en la societat, mitjançant un imaginari vast i llegendari: existeix fins i tot un capítol que va ser censurat i relegat al silenci durant anys: «Tinc una revelació» (T5xC10), on el David s’obsessionava en la figura de Jesucrist i seguia els seus passos, en un clar exercici d’homenatge a La vida de Brian pythoniana. Rere els riures —que no eren enllaunats, sinó que provenien d’espectadors reals que hi havia al plató— s’hi amagava una profunditat discursiva, un afany de relatar els anatemes de la civilització moderna. Rere el riff de guitarra que marcava l’opening —autoria de Quimi Portet, per cert— s’obria tot un món d’aventures domèstiques, discussions filosòfiques i morals que encara ressonen en la nostra actualitat, i problemàtiques mundanes de primer ordre que ressonen en el costumisme del nostre present. El Lopes, per exemple, com s’explica sibil·linament al primer capítol, és algú que s’ha quedat sense domicili familiar i es veu, amb 34 anys, en recerca de pis, preocupat per l’elevat cost del lloguer, de la llibertat individual i de la independència extrapaternal, tot buscant una vida digna. Us sona?
I si Godard deia que per fer una pel·lícula només feien falta un cotxe i una pistola, l’equip creatiu de Plats bruts va doblar l’aposta i devia pensar que per dissenyar una sèrie mereixedora de la posteritat només calien dos personatges antagonistes perfectament sincronitzats, evocant de la manera més esplendorosa les buddy movies entre dos companys de pis que no són prou conscients de fins a quin punt es necessiten, s’admiren i s’estimen. Així, des de la confrontació afectuosa es construïa la fraternització més acarnissada. Plats bruts era un Erasmus infinit, una metàfora de la convivència comunitària i de la confluència ètica.
Plats bruts integra la universalitat de les grans obres. Si ara per ara encara recordem Tolstoi i Shakespeare o, en un àmbit audiovisual, avui gaudim amb els relats de Billy Wilder i Vince Gilligan, és per la seva atemporalitat subversiva, revolucionària i indiscutiblement avançada. Un bon exemple podria ser que la sitcom és encara apel·lada pels joves, i si no, escoltin «La platja» de Figa Flawas i Stay Homas. O, com explicava Àlex Gutiérrez al Diari ARA, en un article amb motiu del vintè aniversari («20 anys de “Plats bruts”, el “Friends” català»), el serial incorporava també «personatges femenins —allunyats dels estereotips de l’època— que juguen un paper important a l’hora de poder revisitar la sèrie amb els ulls d’ara». S’han publicat, a més, euclidians estudis universitaris sobre l’ús d’un català que renuncia a l’acadèmia i a la normativitat puritana i, en canvi, baixa al carrer, propiciant una llengua fresca, divertida però també seriosa, mostrant que es pot erigir una ficció de televisió no només digna, sinó també rigorosa i, objectivament, rica i plena. L’atemporalitat universal és, doncs, el gran valor de Plats bruts, que a la vegada s’empala com a estendard ja no de la catalanitat —una catalanitat vista a través d’una lent paròdica i autocrítica, com bé demostra un dels episodis més icònics, el de «Tinc nació»(T3xC4)— sinó d’una Catalunya naturalment moderna i relativament —amb distància i limitacions— heterogènia, humil i revulsiva.
Amb tot, Plats bruts representa —i això ho ha legitimitat la història, no jo— la sitcom catalana per excel·lència. La més compartida i abanderada; la més celebrada i demandada; causant del terrible i immortal «Ball del tanga» —amb centenars de milers de reproduccions a YouTube—; inspiradora de mems a xarxes socials i stickers que circulen per xats d’arreu; precursora i profètica, sobretot per introduir seriosament un dels primers personatges okupes, si no el primer, a la graella del país: l’Emma. El gran artefacte d’entreteniment patriòtic, reincidentment reivindicat. L’exemple i la pedra angular de l’audiovisual a Catalunya: el gran motiu per treure pit. Això sí que és estructura d’estat, i no el govern de 2017. El sant grial que dignifica la nostra llengua des de l’humor més absurd i, alhora, intel·ligent. Perquè, de fet, només un humor intel·ligent pot ser absurd. Sí, senyores i senyors, és així: ha fet més Plats bruts per la immersió lingüística i la cultura catalana que probablement el compendi de dirigents que han passat, de tots colors i gustos, pel Palau de la Generalitat. De manera que, a les pròximes eleccions, vota Carbonell!
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Agus IzquierdoAgus Izquierdo (Buenos Aires, 1991) és llicenciat en Filosofia i Màster en Comunicació i Màster en Estudis Culturals per la Universitat de Girona. Cap de la secció de Cinema i Pantalles de Núvol, el digital de cultura, també codirigeix el pòdcast Cul de Sac i col·labora regularment en mitjans com [...]
