La sèrie Merlí i l’spin off Sapere aude han suposat una popularitat per a la Filosofia que, amb totes les limitacions que hom vulga, no hauríem de sobrevalorar, però tampoc de menystindre. La meua proposta pretén aprofitar els personatges i situacions per preguntar fins a quin punt representen una actualització de l’esbossat per l’últim Foucault, el de la Història de la sexualitat, però també el de molts textos en què dissenyà una ètica de l’amistat i dels plaers, tant de la necessitat de desexualitzar el nostre comportament, com de l’oposició a allò que anomenà «sexe rei». Resulta especialment atractiu pensar en l’ús d’aquests materials com a destinats a unes classes d’ètica que impediren d’una vegada per sempre que, a l’inrevés del que fan alguns personatges del relat, ningú no es plantejara mai més si els filòsofs parlem o no de sexe. Li diguem «sexualitat» o —tal com prefereixen gent com Marguerite Yourcenar o Antimo Negri— «sensualitat», és imperdonable que el nostre sistema educatiu passe de puntetes, o directament no se n’ocupe, del que té una posició central en la vida de qualsevol ésser humà, per no dir res de quan s’és jove i es viuen aquestes experiències per primera vegada i, dissortadament, àdhuc en els casos més convencionals i ortodoxos sense referents, de vegades des de la més absoluta solitud o —el que seria igual de dolorós— tenint com a únic referent els patrons propis d’una societat hipersexualitzada i desentimentalitzada, alguns cops no sols degut a la collita del propi present, sinó pressionats per la pròpia tradició, malsana en ocasions.
Del relat es desprèn que són moltes les coses que han canviat… per a bé. Ara, això ens obliga —és la nostra responsabilitat— a reivindicar el paper de la Filosofia, inclosos les seues insuficiències i els seus errors, i també allò altre que encara no s’ha fet o a penes s’ha projectat, en aquest procés, tal com, en canvi, començà a fer el pensador francès. Si, malgrat excepcions com la de Schiller, no sempre podem acudir als grans textos, paga la pena fer-ho amb altres de més petits, descuidats durant molt temps. És el cas del que centra l’atenció en aquest escrit i que, aparentment, només és una anècdota en la trajectòria imponent d’un pensador que ha marcat una època. Vingt ans et après1 és una llarga conversa de Foucault amb un jove dels anys setanta, Thierry Voeltzel, en absolut representant d’una majoria, sinó d’una minoria exigua dotada de la capacitat d’allunyar-se sistemàticament de tot allò que poguera reportar-li avantatges i estabilitat en sentit immediat. Tot i acabar —accidentadament, això sí!— el batxillerat, es preocupa poc per la seua formació acadèmica, per bé que no deixa mai de ser un lector, espectador, oïdor espavilat i crític, a anys llum, en qualsevol cas, dels «peripatètics» de Merlí. Malgrat la seua joventut —adolescent, gairebé— ha figurat en la fundació de moviments destinats a deixar una forta empremta ben visible en el present més de quaranta anys posterior, com el de l’alliberament gai i el seu òrgan, Le Gai Pied; ha tingut una perspectiva diferent del conflicte araboisraelià, treballant com a estibador amb membres de les dues comunitats, i de l’estat de la sanitat, treballant en els serveis de neteja d’un hospital. Des de ben prompte ha gaudit d’independència, a tots els nivells, respecte a una família profundament conservadora i catòlica, ha aconseguit, fins i tot, transformar el sentit del que li ha estat imposat —l’internat, per exemple— en lloc d’exploració sexual. Com he insinuat, però, la seua capacitat crítica no queda per darrere del seu compromís i el fa abandonar aviat causes en què podria haver excel·lit i… fer carrera.
A Foucault la seua amabilitat el sedueix; se sorprèn, amb tota probabilitat, de les posicions del jove, políticament gens correctes, i en l’època encara menys usuals, sobre el treball d’ensenyant funcionari, l´ús de les drogues, la mort i la pena de mort, la inevitable «guerra» continguda en la molt difosa «lluita de classes»; les distàncies respecte a l’apologia de l’orgasme i la necessitat d’ejaculació dels «reichians», o la solitud de qui ha decidit acarar la vida de forma tan personal. De fet, Voeltzel conclou l’epíleg per a la segona edició del llibret el 2014, molts anys després de la primera, i ara sí, hi figura el nom del filòsof, que no hi havia volgut figurar el 1978 per por de desviar l’atenció de qui considerava l’autèntic protagonista: «Supose que s’alegrava de veure que em dedicava a allò per al qual tenia cert talent: viure».
Ara, són els aspectes afectivosexuals els que, amb tota probabilitat, van centrar l’atenció del filòsof: l’ètica derivada de la confluència entre amistat i homosexualitat, l’exclusió de «descobrir-se» homosexual perquè des de sempre un ha volgut gitar-se amb xics, amb la mateixa facilitat com, a l’igual que Pol amb Míriam al relat, ho ha fet amb una dona més gran que ell. És, sobretot, el rescat, jo diria, de qualsevol sexualitat —per bé que ací, per evidents raons històriques, corresponga el protagonisme a una de determinada— de les cadenes pròpies dels «fets» i de la biologia. El que fa dir al filòsof: «l’homosexualitat no és una forma de desig, sinó quelcom desitjable. (…) el problema de l’homosexualitat és el problema de l’amistat». Al capdavall, tenim el delicat problema que suposa la defensa del plaer —que és «un comportament altament realista»— contra totes les forces que s’hi oposen, interessadament solidàries en ocasions amb causes progressistes, però puritanes i autoritàries en essència. L’ensenyament, també el fictici del relat, em sembla que arreplega i continua, encertadament, tota aquesta problemàtica.
Veinte años y después, conversaciones con Michel Foucault, traducció i pròleg d’Alfredo Sánchez Santiago, La Cebra, 2019. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Francesc MoratóDoctor en Filosofia i ensenyant durant quasi quaranta anys. Convençut de poder formular les preguntes més radicals, tant com de la necessitat de fer-ho només des del creixement constant dels coneixements rebuts de les ciències i les arts, sense perdre mai la vida com a horitzó i un diàleg infinit [...]
