Imatge d’Imanol Buisan
La majoria de poetes tenen vida, ¡esclar!, la seva vida, però no pas món. Tenen vida i l’expressen, alguns fins i tot amb encert, amb veracitat; però, tot i així, no es paren a pensar-la ni a pensar-hi prou —massa distrets a exhibir-la— per treure’n conseqüències reflexives o, si es vol, teòriques —sovint sorgides de la literalitat dels versos més que no pas dels «fums poètics» de l’autor—; unes conseqüències que, ben meditades tant en la teoria com en la pràctica, haurien d’anar formant un corpus poètic, un món propi poeticolingüístic —una veu obsessiva, si es vol—, que passés del rosari d’anècdotes vitals —que podrien fer caure l’autor en l’infantilisme, ¡ai, la ja tan suada infància!, de creure-les úniques— a la categoria compartible de raó emocionada. ¿Què més trist que emparar-se en el camuflatge dels heterònims per justificar una obra sense moll de l’os, desgavellada?
El poema, doncs, no pas com a despullament, de vegades impostat i impostor, que busca resposta immediata, sinó com a substanciació de viure més que la vida subjectiva, sí, de viure fins allà on la memòria —arrelada— i el desig —ramificat— són de ningú. De tants. El poema no pas com a fenomen de fira que exhibeix la raresa, sinó com a proposta dialògica d’un món complex, el del poeta autèntic, però almenys sintàcticament intel·ligible. Codis compartits. El poema com allò que és dicible o indicible com a «tots». Perquè tot ens és extern per més que ho ofusquin les paraules i això ens faci pensar que tenim res d’únic reclòs en algun lloc nostre, endintre, fins al punt d’explicar com a insòlits els nostres trastorns. Però no. A dintre només hi tenim òrgans i alteracions orgàniques. Salut o malaltia. El nostre interior lingüístic és a l’exterior. L’imaginari no és més que la realitat figurada i desfigurada pel dir. I el trastorn de debò és no poder-la restaurar. No som capaços d’imaginar res que no parteixi del que existeix. Fins i tot el no-res és posterior a l’existència. No hi ha coneixement ni conflicte, ni desig ni record, que no tingui arrels sensibles compartides. En un haiku titulat precisament «Vida interior», hi dic:
Sortiu de dintre.
No som res més que vida
que espera a fora.
La necessitat d’alliberar-nos de la «subjecció» que ens té «subjectes» de nosaltres mateixos. Quan algú, capellanesc, et digui que miris en el teu interior, escampa la mirada tot al voltant i tan lluny com puguis. Allà és. Talment com l’afany «obert», expansiu, de Rilke, però sense els trucs efectistes de la credulitat visionària i mediúmnica. En un dels seus milers de versos, Pound diu d’un personatge: «…va volar per trobar el no-res». No calen levitacions de cap mena per anar a trobar cap límit. Totes acaben en no res. En aterratge de vol gallinaci. El no-res de debò és la mort de l’altre. El no-res de no poder-lo retrobar, d’haver-lo de viure en absència. Perquè el món del poeta, aquell món resultant de l’evolució de l’experiència lírica, que el va habitant, i de les semblances d’una llengua compartida més enllà de les diferències, són els altres. Allò comú, incardinat, que té amb els altres. Ell mateix no pas com a singularitat, com a fenomen, sinó tan sols com un altre.
Aquells altres que no són pas l’infern que deia Sartre, però tampoc cap cel. Aquells altres que són senzillament nos-altres.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores. [...]
