Si no conegués la Cèlia potser no podria llegir els seus poemes de la manera que ara us explicaré. Potser els llegiria admirant l’equidistància amb els temes, el respecte envers l’idioma, la humanitat de les situacions triades per la seva mirada de poeta, la ironia que salva del vertigen, l’humor sovint seriós d’un distanciament suficient per a aconseguir la perspectiva correcta i colpidora: la sorpresa.
Portada del llibre Si creus que hi soc
Però, després d’almenys vint anys d’amistat amb la Cèlia, allò que m’arriba de sota dels versos d’aquest llibre antològic de la poesia de la Cèlia (una edició magnífica de Pagès Editors que, val a dir-ho, ha esdevingut l’editorial puntal d’aquest país —per damunt d’edicions 62 i el grup d’Enciclopèdia Catalana—, tant per les temàtiques valentes com pel rigor amb què publica, per la manera com ho fa tant en l’aspecte físic —el paper, la lletra, les portades— com pel que fa a la coherència en agrupar uns autors amb uns altres, separant i vinculant les col·leccions per crear un reflex del contingut semàntic del país, del que som i del que volem ser), allò que m’arriba de les planes del llibre de la Cèlia, dic, és una lloança del proïsme amic.
La Cèlia és, per a mi, una persona que escolta. I és en la manera que ella escolta on rau un respecte profund envers la idiosincràsia humana, les paradoxes del destí de cadascú, el riure amagat dins del dolor i el dolor amagat dins de l’esforç de la convivència i la connivència. Cèlia és una persona valenta que salva els altres del judici adotzenat del cànon, de la beateria acrítica, de certa covardia amagada en l’expressió críptica, i permet superar la por de ser diferent, de ficar la pota, de dir veritats que no són les oficials i per les quals ens han de jutjar.
Així és com, de la mateixa manera que l’autora sap fer amb les altres persones, en escriure poesia Cèlia Sànchez-Mústich s’escolta a ella mateixa d’una manera honesta i activa. I això em sembla una actitud crucial del que ha de ser un escriptor i ha de ser una persona i ha de ser un país. En el trànsit que va del cor al paper, la Cèlia practica, no una autocompassió expiatòria, sinó una compassió humaníssima envers una persona que és ella mateixa i que estima, que plany, que es sorprèn, que riu, que admira, que és conscient de la paradoxa de viure: “Tan feliç com era, el cos incaut, sense tu que el fas feliç” (p. 118), diu, i és una celebració ben divertida de l’amor. Com aquella frase d’aquella pel·lícula: «si no et truca ningú, soc jo».
Diem autoestima però hauríem de dir autoescolta: què vull i què puc dir, què és allò que de veritat desitjo, dolc, i quin és el forat en què em perdo quan dic les coses? “Poder plorar sense mentida” (p. 125), afegeix, i aquí es mostra tal com és, fa de la vulnerabilitat una veritat i una força.
Com podríem ser útils, ser fidels, ser generosos, si pel que fa al nostre propi ésser menyspreéssim allò que som en pro d’un benefici possible, de la por imaginada, de l’afany de preeminència sobre aquells que ens envolten? Cal valentia, perquè si ens atrevim a ser com som, potser hi haurà persones que s’apartaran de nosaltres, que ens rebutjaran pel tal de seguir en la ceguesa còmoda de la farsa social. “En veure’m, tots es despullen de la seva disfressa o bé es disfressen de les seves despulles” (p. 115), diu a «Carnestoltes». “La llum menteix, però la veritat / s’hi emmiralla i persevero en la farsa” (p. 113). La farsa de la veritat, perquè res no sembla mentida tant com la veritat.
La màscara (el mot persona en grec volia dir ‘màscara’) és el tema del llibre des del seu pròleg, en la conversa amb Joan Raven, el pintor que fa les il·lustracions: “Veig la màscara endins de la ferralla. / Algú se n’ha escapat per l’alè groc / i vol anar al daurat, després al foc / i esdevenir foguera que amortalla” (p. 17). Molt ben rimat, Cèlia. I alhora, tots aquests versos freguen per marcar una línia divisòria entre la màscara pèrfida, interessada i la beutat de la «màscara desemmascarada» que brega per conservar els amics, l’afecte, la rialla.
Tots els bons escriptors són conscients de les paradoxes amb què viuen. Un dia Eduard Sanahuja va dir al públic del bar Horiginal: «tots els èxits que he aconseguit com a poeta han estat gràcies als amics», i ho va dir amb orgull. Tot i que això podria haver sembrat el dubte sobre la seva habilitat com a escriptor i despertat sospites de nepotisme, la consciència del fet el consagrava com un poeta veritable, un ésser humà honrat que escriu.
Després de lleu suspir Pintura de Joan Raven
Per a mi, i diria que també per a la Cèlia, l’amistat és, juntament amb la llibertat, un imponderable. L’amistat rau en el respecte, i el respecte envers un mateix ha de ser, per força, inclòs en l’equació.
Hi ha éssers que venen al món amb grans missions humanitàries, polítiques, científiques. N’hi ha que venen a mostrar qui i com són, després d’anys de buscar-se, i tant si ho aconsegueixen com si no, no són menys importants que els primers. La variable més imponderable de l’artista és l’honestedat, l’autenticitat. Cal alliberar-se tant de la pressió social com de l’egotisme que se’n deriva. Cal ser un porus obert en el pneumàtic dels interessos desorbitats i megalòmans.
Vivim a un país petit però magnífic que treu força de l’associacionisme, de la unió «castellera» que fa torres humanes; però calen també veus que expressin el subtil autoritarisme d’haver de ser conxorxat. El domini envers els altres d’un individu o d’una classe social o política el considerem feixisme; quin fora el mot que descriuria la pressió del «sentit comú», del «pensar comú», del «mercat comú» del qual no podem desviar-nos sense conseqüències?
Quant a les pintures de Joan Raven que acompanyen aquests versos de CSM, són afectades d’una paradoxa similar: la tensió entre allò que veu l’ull i allò que encara no veu o veu de més, entre allò racional i allò instintiu, animal. Clars i foscos, realisme i distorsió, espai i antiespai, temps i antitemps, llum i antillum, traç i antitraç…
Des de l’inici dels temps, l’art s’origina en aquesta tensió. En la mitologia mesopotàmica Gilgamesh és un dèspota, el rei de la lògica; mentre que l’adversari que li envien els déus, Enkidu, és una bèstia peluda que només pot ser amansida per la fornicació. Gilgamesh i Enkidu s’enfronten en lluita acarnissada i, en acabat, després de derrotar junts el brau que els envia la capritxosa Inanna, es fan amics. Com Sherlock Holmes i Watson, com el Quixot i Sancho, com Dr. Jekill i Mr. Hyde (que surt també al llibre de la Cèlia), una mateixa persona pot tenir dues o més identitats amb característiques úniques. De la conversa amb un mateix surten les grans obres i les converses dilatades.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Anna Aguilar-AmatAnna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962), doctora en Lingüística, ha exercit com a professora titular a la FTI-UAB. Amb vuit llibres de poesia publicats, ha rebut guardons com ara el Carles Riba, el Màrius Torres i els Jocs Florals de Barcelona. Ha participat en nombrosos festivals internacionals. Com a acadèmica ha publicat [...]
