Veu la llum el diari inèdit del viatge a Nova York que, el 1964, va fer el que acabaria sent cineasta de culte amb els films Un, dos tres… al escondite inglés i, sobretot, Arrebato. Es tracta d’un document del qual aflora un Iván Zulueta allunyat del mite del director maleït que ha acompanyat la llegenda, i ens permet conèixer com era aquest etern adolescent en un moment fonamental del seu desenvolupament artístic i humà.
Nascut en el si d’una família acomodada donostiarra, Iván Zulueta (1943-2009) semblava haver vingut al món per trencar esquemes. Amb una extraordinària sensibilitat artística, excel·lent dibuixant, i el caràcter obsessiu dels millors creadors, el seu pas pel setè art va contribuir a portar la modernitat a una Espanya en la contracultura de la qual la seva cinematografia i el seu domini de les arts gràfiques han deixat una petjada profunda i indeleble.
Director de diversos curtmetratges i dels llargmetratges Un, dos, tres… al escondite inglés, de 1969, i Arrebato, deu anys després, la seva és una llegenda negra, de cineasta maleït vampiritzat per les seves obsessions i la seva addicció a l’heroïna. Un mite que la publicació del seu Diario de Nueva York (Pepitas de Calabaza i Filmoteca Española) contribueix a desmuntar. O com a mínim a matisar.
Entres els incalculables valors d’aquest document, fins ara inèdit, destaca que «ens mostra un artista en formació, que d’altra banda va ser un etern adolescent. Les entrades d’aquest dietari ens ajuden a veure un personatge molt més ric, divers i complex que les interpretacions que s’han construït a posteriori. Els mites, començant pels clàssics, són figures monumentals i estàtiques, que no tenen gaire a veure amb la realitat del transcórrer de les vides, tant dels artistes com de les persones, diguem-ne, normals», expliquen Miguel Fernández Labayen i Josetxo Cerdán, professors de Comunicació Audiovisual i membres de l’Institut Universitari del Cinema Espanyol de la Universitat Carlos III de Madrid, curadors de l’edició.
Un viatge mític, desmitificat
Ja des de nen, Iván Zulueta apuntava maneres. «És normal que un nen de 10 anys s’obsessioni dibuixant només sabates de taló i escots?», es pregunta el músic i agitador cultural Fito Lapuente. «Com a mínim, ens dona a entendre la fascinació fetitxista del personatge sobre l’estètica, entre altres coses, des d’una edat molt primerenca», continua. El showman barceloní recorda el documental Iván Z (Andrés Duque, 2004), «on es parla de la seva obsessió per les formes i els colors per sobre del significat: l’objecte sobre la imatge». Així neix i es forja un artista.
Iván Zulueta a Nova York (1964) – Font: Filmoteca Española
Després de completar els seus estudis en el col·legi dels Pares Marianistes de Sant Sebastià, Iván Zulueta es va traslladar el 1960 a Madrid, on es va matricular en estudis de Decoració en el Centre Espanyol de Noves Professions, que s’acabava d’inaugurar. Uns estudis que completaria en els tres anys següents mentre ja intentava ingressar a l’Escola Oficial de Cinematografia, «però per entrar-hi calia tenir 21 anys, i ell només en tenia 17», detalla Lapuente.
De sobte, el Nadal de 1963, i tot i que en aquell moment la seva família experimentava algunes complicacions financeres, va sorgir la possibilitat d’embarcar-se en un mercant que, sortint del port de Bilbao, el portaria a Nova York, on per obtenir el visat es matriculà a la prestigiosa Arts Students League sota la batuta de Robert Beak. Un viatge que la posterior llegenda del cineasta alimentarà d’un romanticisme que, ara queda demostrat llegint-ne les entrades del diari que li va dedicar, no es corresponen amb una realitat alhora més complexa i senzilla. Molt més humana que no pas mítica.
«El viatge a Nova York de 1964 suposa el punt de partida del relat que coneixem de Zulueta, el que ens ha arribat fins avui. En aquest relat es prioritza el seu contacte, gairebé miraculós, amb l’avantguarda cinematogràfica i pictòrica i, com diem, sembla que tot arrenca amb aquests sis mesos que va passar a Nova York. Ara bé, la lectura del diari demostra que no és pas així i el seu contacte amb l’avantguarda artística novaiorquesa en aquest viatge és puntual i secundària respecte a altres estímuls, des de la seva predilecció pel cinema de Hollywood i algunes pel·lícules de Truffaut i altres autors fins a les seves visites al Metropolitan Museum of Art, per posar dos exemples», expliquen Fernández Labayen i Cerdán. «Per això vam creure que, si volíem fer emergir una imatge d’Iván Zulueta que superés aquesta idea generalitzada, i molt plana, de l’artista maleït, el diari era un bon lloc des d’on començar», afegeixen.
De fet, a les línies d’aquest escrit queda clar que aquell noi aficionat al cine, l’art i la il·lustració té més interès a escoltar discs d’Oscar Peterson que no pas de les novetats del pop, que prefereix el Metropolitan al MoMA, i que algunes de les pel·lícules que més li agraden, d’entre les moltíssimes que va a veure, són Paris When It Sizzles (Encuentro en París), Lolita, Jules et Jim o East of Eden. D’altra banda, en vida, Zulueta mai no va compartir amb ningú aquest escrit i, de fet, no va ni parlar-ne, tot i que van ser nombroses les ocasions en què li van preguntar sobre el seu viatge a Nova York.
En aquest sentit, que hagi pogut veure la llum ha sigut gràcies al fet que la Filmoteca Espanyola va adquirir el 2021 tot el llegat de l’artista. A més d’aquest dietari i altres documents i fotografies, aquesta operació va fer possible descobrir «al voltant de deu hores de material cinematogràfic inèdit, molt divers, i gairebé tot rodat als anys 70, que es va poder veure en uns programes que vam elaborar per a la Filmoteca amb el títol d’A/Z: Zulueta Inédito i que es va projectar en diversos llocs», expliquen Cerdán y Fernández Labayen.
Primera página de Diario de Nueva York – Font:Filmoteca Española
Abans de res, cineasta
L’octubre de 1964, pocs mesos després del seu retorn de Nova York, Iván Zulueta va ingressar a l’Escola Oficial de Cinematografia (EOC). «En el diari deixa clar que aquest és el seu destí a la seva tornada a Espanya. En aquest sentit, el pas per Nova York no va alterar els seus plans. Ell va anar-hi amb la idea d’avançar en el terreny de la il·lustració, cosa que ja havia estudiat a Madrid, però com la seva biografia demostra a posteriori, mai no va renunciar ni a la il·lustració ni al cinema. Es va dedicar a ambdues coses, encara que a ell sempre li va agradar identificar-se com a cineasta més que com a il·lustrador», expliquen els experts de la Carlos III.
«Tot i que cal destacar que, més enllà de la seva producció cinematogràfica, Zulueta va fer molts treballs de disseny, cartells, anagrames, portades de discos, cartells publicitaris, polaroids, pintura o decoració, com és el cas d’una mítica botiga de discos al carrer Fuencarral. Tot això imprimint un estil que el fa sempre recognoscible», apunta Lapuente.
A l’EOC, va coincidir amb altres estudiants com Pilar Miró, Jaime Chávarri o Juan Tébar, amb els quals faria transcendents amistats, i amb el seu professor de guió, José Luis Borau, que es va convertir en el seu mentor i que, per començar, el va contractar com a il·lustrador per a la seva empresa de publicitat, El Imán. Durant els seus estudis, va dirigir dos curtmetratges en 35 mm com a pràctiques: Ágata (1966) i Ida y vuelta (1967). Encara que el tribunal no va aprovar aquest últim, inspirat en un relat de William Jenkins, i per aquest motiu, i coincidint amb la clausura de l’escola arran d’una sèrie de disturbis, Zulueta no va obtenir el carnet del sindicat, que a l’època era essencial perquè el règim donés autorització per signar una pel·lícula de manera oficial. Això no va impedir que ell, cineasta de cor i ànima, seguís fent el que més li agradava.
Cada cop que et deixen sola et poses a fer psicodèlia
El 1968 Iván Zulueta esdevé el director del programa televisiu Último grito, presentat per José María Iñigo i Judy Stephen. «En aquell primer magazine juvenil de la televisió pública, aleshores l’única que hi havia, hi tenia cabuda tot allò que es coïa de contracultural: música, còmics, pel·lícules. Amb molt d’humor i amb perles tan extraordinàries com el treball que va realitzar per a la cançó Get Back de The Beatles, emprant pintura directa sobre cel·luloide. Una feina minuciosa d’animació que compon sobre els retrats dels quatre, pintats al carbonet», rememora Fito Lapuente.
Un, dos, tres… al escondite inglés (1969)
Aquesta experiència va plantar la llavor del primer llargmetratge de Zulueta, que el 1969 va signar la que possiblement sigui la pel·lícula més rodona d’aquell cine pop d’estrelles musicals tan en voga a l’època. Però en comptes de rodar el típic film sobre amors i desamors dels membres d’una banda, amb Un, dos, tres… al escondite inglés va fer una moderníssima paròdia del festival Eurovisión que compta amb moments estel·lars com els protegits de Billy Wyman, The End, passejant per la Gran Vía madrilenya, Los Buenos amb Rod Mayall (germanastre de John) fent ballar els parroquians d’una església o Los Íberos fent-la grossa en un terrat amb vistes al centre de Madrid. O frases mítiques com «¿No te da vergüenza, mamá? En cuanto te dejan sola te pones a hacer psicodelia», que són pur pop art.
La pel·lícula es va estrenar el 1970 després de tenir problemes amb la censura —un dels títols provisionals que va tenir el projecte era Caca, culo, pedo, pis— i, com que el director no tenia el carnet sindical, es va posar al seu lloc el nom de José Luis Borau. «Encara que era un projecte seu, tampoc sembla que li importés gaire que no l’hi deixessin signar. Sempre va considerar que aquest film es va fer a partir d’uns condicionaments que no li permetrien fer la pel·lícula que a ell li hagués agradat que fos la seva òpera prima al cinema comercial. Per tant, no creiem que per a Zulueta aquest primer llargmetratge fos un títol important en el seu desenvolupament artístic», observen Miguel Fernández Labayen i Josetxo Cerdán.
Per altra banda, Lapuente reivindica enèrgicament aquesta cinta. «No és només la pel·lícula pop més esbojarrada de la seva època, per sobre de les que va rodar Richard Lester; és que si ens centrem en les aportacions tècniques i narratives que ofereix en aquell moment aquí, ens trobem amb un muntatge atípic, experimentació amb colors i textures, associacions d’idees, referències i un coneixement iconogràfic totalment en sintonia amb el que s’estava fent en el món anglosaxó. La duplicitat dels personatges, interpretats per José María Iñigo i per ell mateix, ens porten a l’ús del metallenguatge i l’autoparòdia, que tot i que no ho inventa, sí que és el primer que ho fa a Espanya. I no estem parlant de l’Espanya d’avui, sinó d’aquella Espanya. Ja m’entens…».
No és a mi a qui li agrada el cinema, és al cinema a qui li agrado jo
Durant els anys 70, Iván Zulueta va combinar la il·lustració amb altres projectes, amb molta producció de curts en súper-8 com King Kong, A malgam A o Mi ego está en babia. El 1975 es creua en el seu camí amb Pedro Almodóvar, amb qui col·labora en el curtmetratge El sueño (o la estrella). «En aquell Madrid dels 70, Zulueta va actuar com a referència de modernitat i avantguarda respecte a gent com Almodóvar, que era sis anys més jove i d’una procedència més humil», expliquen els dos experts, que tot i l’especulació que s’ha fet sovint, no volen fer càbales sobre com hauria sigut el futur del director manxec si no s’hagués trobat amb Zulueta. «Ara bé, cal fer notar que bona part del primer cinema d’Almodóvar està, si més no, molt inspirat en l’obra de Zulueta», observa Lapuente.
El que sí que va fer l’artista donostiarra va ser involucrar Almodóvar i uns quants amics més en el que avui es considera una de les peces capdavanteres de la modernitat cinematogràfica espanyola, Arrebato, que gairebé ja comença amb el seu protagonista, el cineasta José Sirgado interpretat per Eusebio Poncela, dient-li a José Antonio Gasset: «No es a mí a quien le gusta el cine, sino al cine a quien le gusto yo».
El Arrebato
Estrenada el 1980, Arrebato s’ho va carregar tot. La pel·lícula explica a fons el caràcter obsessiu i addictiu del seu director, vampiritzat pel cinema i l’heroïna, les seves drogues, la seva condemna a la vida i a la mort. El martirologi de qui se sent cridat per un cinema que li dona i li treu l’oxigen. Esclau d’unes obsessions que el fan lliure i alhora el dominen. «La primera vegada que la vaig veure, vaig estar dos dies amb una sensació estranya, com commocionat pel que havia vist, i amb la necessitat imperiosa de tornar-la a veure», recorda Lapuente.
Allà va néixer la llegenda del Zulueta donant-ho tot amb aquella cinta. Com si després d’aquell arravatament, ja no li quedés ni una gota de sang ni d’ànima. Víctima d’haver aconseguit donar una forma definitiva a la seva Gran Obsessió. Aquesta idea va anar creixent en la mesura que el cineasta semblava haver-se sumit en una llarga letargia a base d’heroïna, curts experimentals —com els que el personatge de Will More mostra a la pel·lícula—, i un parell d’obres per a TVE a finals dels 80 i primers 90, abans de decretar un lacònic «m’he retirat» i viure amb la seva mare a la casa familiar de Donosti dissenyant cartells ocasionals per a pel·lícules fins al 2009, any de la seva mort. Una visió amb la qual Fernández Labayen i Cerdán no hi estan gens d’acord.
«Ens sembla que és una projecció romàntica —en el sentit del Romanticisme del segle XIX— de l’artista maleït que no es correspon amb la realitat. Qui decreta que Iván Zulueta ho va donar tot amb Arrebato? Ell no. Va seguir intentant aixecar projectes igual de personals durant molt de temps. El van vèncer les circumstàncies, sens dubte, però això que la pel·lícula el va deixar buit per a la resta de la seva carrera és una falsedat», afirmen.
Ànima pionera
Iván Zulueta ja no hi és, però segueix present gràcies a un llegat de modernitat que en el seu moment va ser pionera en explicar algunes de les coses excitants que van passar aquí a la segona meitat del segle passat.
«Jo el veig com una rara avis, com una excepció, més vital que intel·lectual. Com el primer explorador que va venir a explicar-nos les meravelles que havia descobert en els seus viatges per terres desconegudes i estranyes, tan desconegudes i estranyes com la seva pròpia imaginació, i que per a això va fer servir tots els llenguatges expressius al seu abast davant una indústria i un públic als quals els faltaven 20 anys per entendre allò que els estava explicant», conclou Lapuente.
«El seu llegat és important perquè mostra un artista bastant més prolix i complex del que fins ara havíem pensat. Però també perquè ens parla d’un temps i d’una classe social, en una Espanya en ple procés de canvi», afegeixen Cerdán i Fernández Labayen.
Amb la recuperació i publicació del seu dietari novaiorquès de 1964, tenim l’oportunitat d’apropar-nos a la seva persona, l’ànima adolescent, artística i entusiasta del noi, de l’home, més enllà de la seva llegenda gairebé vampírica. Més enllà del constructe de director maleït que tan poca justícia li fa, com a persona i com a creador.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Alberto ValleBarceloní collita de 1977, Alberto Valle és escriptor i periodista. A més de per a Quadern de les idees…, escriu per a altres capçaleres com The New Barcelona Post o Ruta66 sobre temes de literatura i música, i està ficat en l’organització i dinamització d’esdeveniments i actes culturals: xerrades, taules [...]
