El Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya, és a dir, el Festival de Sitges de tota la vida, ha arribat a la 57a edició com un tren a punt de descarrilar. Es troba en el punt més àlgid pel que fa a l’èxit de públic però les limitacions d’espai que té l’encisadora localitat de Sitges fan dubtar que pugui créixer gaire més. Queden llunyanes les etapes anteriors a l’Àngel Sala, l’actual director, quan l’esdeveniment semblava reservat als fanàtics del terror i el fantàstic, als quals s’hi afegien alguns curiosos més el cap de setmana. El festival ha anat creixent de manera gradual, conservant els pioners de les primeres edicions i arrossegant una onada d’aficionats de generacions més joves, fins a convertir-lo en un esdeveniment de moda on aconseguir entrades és una tasca dantesca. La breu etapa de l’Àlex Gorina com a director ja buscava ampliar les fronteres del gènere i captar un públic més generalista, mentre que el Sala ha consolidat una selecció de pel·lícules molt transversal i esdeveniments festius com la Zombie Walk, que han arrelat en el públic.
Sitges s’ha convertit, doncs, en la referència dels festivals de cinema fantàstic d’arreu del món i reuneix el més destacable del panorama internacional que s’ha pogut veure als diferents certàmens cinematogràfics, a més de proposar algunes estrenes mundials, sobretot a nivell nacional.
Palmarès
Aquest any, un jurat format entre altres per Carlota Pereda, Christophe Gans i Fred Dekker, ha coronat a Des Teufels Bad (The Devil’s Bath) de Veronika Franz i Severin Fiala com a guanyadora de l’edició. L’elecció no ha generat polèmica i el sentiment d’indiferència ha sigut unànime entre els seguidors del festival. Aquest drama sobre la depressió femenina a l’Àustria rural de principis del segle XVIII, engalanat amb elements sobrenaturals, no apassiona ni ofereix res que no hàgim vist altres vegades com, per exemple, a The Witch, de Robert Eggers (2015). La protagonista, Anja Plaschg, i l’atmosfera fatalista són convincents, però la seva durada fatiga l’espectador una vegada ha entès per on anirà la cosa. El duet de directors ha estat fidel al festival des dels seus inicis i els vàrem descobrir el 2014 amb la sorprenent Good Night Mommy (Ich seh, ich seh) i més tard amb The Lodge (2019) que, tot i no ser rodona, destacava per la seva cuidada estètica.
De la resta de pel·lícules que van merèixer algun guardó cal destacar les propostes asiàtiques. Exhuma, de Jang Jae-hyun, amb el carismàtic Choi Min-sik, és un trepidant i divertit thriller sobrenatural, mentre que Twilight of the Warriors: Walled In, de Soy Cheang, recupera les arts marcials dels anys 1980 i les lluites de bandes, amb personatges caricaturescos i escenaris atrotinats i barrocs, característics del director de Limbo. Segurament, una de les millors cintes d’acció de l’any. La comedieta Dead Talents Society, de John Hanchiang Hsu, i la més fluixeta Handsome Guys de, Dong-Hyub Nam, remake de Tucker & Dale vs Evil, també van merèixer el seu reconeixement.
El cinema nord-americà va copar pràcticament tota la resta del palmarès: A Desert, de Joshua Erkman, A Diferent Man, d’Aaron Schimberg, Strange Darling, de J.T. Mollner, i Desert Road, de Shannon Triplett. La primera ens posa a la pell d’un fotògraf que busca perdre’s en els paratges més desolats de l’Amèrica profunda i acaba ben perdut. La seva parella i un detectiu, trets de la millor tradició de la novel·la negra, intentaran rescatar-lo: un film auster i desconcertant. A Diferent Man, avalada per la productora A24, és una sàtira deutora de Woody Allen que ens trasllada als teatres de segona fila i la seva fauna, vistos des de la perspectiva d’un actor fracassat de físic deformat.
Desert Road, que rescata la veterana Frances Fischela interpretant una dona que ha tingut un accident de cotxe al desert, és una proposta similar a Memento i se suma als fatigosos loops temporals. Strange Darling, de JT Mollner, per la seva banda, va ser una de les sorpreses del festival i de les que més van agradar al públic. El hype venia avalat per la recomanació de Stephen King. No descobreix res de nou però té un bon plantejament, un bon guió i s’hi nota l’entusiasme i la professionalitat de l’equip tècnic i dels actors, entre ells els veterans Ed Begley Jr i a Barbara Hersey, en papers secundaris. No em va sorprendre però s’ha de reconèixer que encaixa perfectament amb l’esperit que busca l’espectador de Sitges.
Entre els guardonats, també hi havia l’exasperant Else, una proposta belga de Thibault Emin, amb reminiscències de David Cronenberg (segurament el cineaste que més ha servit d’inspiració en aquesta edició). Aquesta història d’amor enmig d’una singular pandèmia que fa que els humans es fusionin amb les coses del seu entorn es va endur el guardó pels millors efectes especials. L’experiència comença de manera plausible però acaba sent esgotadora. Tot el contrari que la neozelandesa The rule of Jenny Penn, de James Ashcroft. Els veterans Geoffrey Rush i John Lightow formen una entranyable parella (van compartir el premi a millor actor) i s’ho passen d’allò més bé en una inquietant pel·lícula que transcorre en una residència. La irlandesa Fréwaka, d’Aislinn Clarke, s’enmarca en folk horor, i tot i les comparacions amb Midsommar, no li arriba ni a la sola de la sabata. Zero, de Jean Luc Herbulot, qui fa uns anys va presentar Saloum (una meitat fantàstica i una meitat desastre) és un film d’acció correcte, però que hauria pogut ser molt millor si no hagués escollit camins convencionals.
Pel que fa al cinema d’animació, The Wild Robot de Chris Sanders, juga en una altra divisió. L’aposta de Dreamworks brilla a nivell tècnic però també a nivell de guió, tot i certa dosi de bonisme. L’altre film d’animació que es va endur un premi, des d’una perspectiva més adulta, va ser l’estimable Memoir of a Snail, d’Adam Elliot.
La reina del festival
Com ja va sent habitual, les millors obres es troben fora de concurs. El rebombori i les expectatives estaven centrades en The Substance. Igual que l’any passat amb Poor Things, l’organització l’ha encertada escollint un film potent que es menja amb patates tota la resta de la selecció oficial. Quin personatge, la Coralie Fargeat… Si repesqueu la crònica del festival del 2017, un servidor ja destacava una òpera prima que m’havia corprès, Revenge, un rape and revenge visualment molt potent i que ja deixava entreveure el talent de la directora. Però havien passat els anys i anava adquirint números per entrar a la llarga llista de directors prometedors perduts en els llimbs. Afortunadament, no ha estat així i ha sorprès el món sencer amb una proposta arriscada, desmesurada i sense por al ridícul.
El brillant duet format per Margaret Qualley i la repescada Demi Moore, juntament amb un groller Dennis Quaid, condueixen una caricaturesca sàtira social que beu de fonts tan dispars com el cinema de Billy Wilder, Stanley Kubrick, David Cronenberg o Frank Henenlotter, entre molts altres. El bon gust de Fargeat per la posada en escena i el seu refregit d’influències quallen perfectament en una cinta que esdevindrà de culte. L’èxit és ben capritxós i no se sap com, de tant en tant, una cinta destinada a un públic minoritari esdevé gairebé un film mainstream. Però benvingut sigui aquest fenomen si permet a la seva directora tenir recorregut.
Els castanyots
L’edició d’enguany ha estat farcida de produccions regulars, sense gaire personalitat, entre la mediocritat i l’aprovat justet, com ara House of Spoils, de B. Savage i D. Krudy, Mr. Crocket, de Brandon Espy, la divertida i poc més Get Away, de Steffen Haars, el retorn de Barbara Crampton amb Little Bites, de Spider One (quin nom més catxondo), Ick, de Joseph Kahn, o Azrael, de E.L. Katz, que es va desinflant fins a esdevenir ben poqueta cosa.
El brasiler Marco Dutra ens va sorprendre fa uns anys amb As boas maneiras i enguany ha presentat Bury Your Dead. Igual que Fargeat, no ha tingut vertigen a l’hora de presentar una proposta arriscada. Però malgrat alguns moments visualment molt potents, acaba amb un galimaties de proporcions èpiques.
Rich Flu, de Galder Gaztelu-Urrutia va ser una altra de les grans decepcions. El director que va sorprendre a tothom amb El hoyo, ja va decebre amb la seva innecessària continuació i s’enfonsa amb una pel·lícula simplista i manipuladora. I és una llàstima, perquè sens dubte té talent per la direcció. La primera mitja hora és brillant, però el problema són l’infantilisme i el maniqueisme irritants. Veurem si és capaç d’aixecar el vol després de tants d’aquests sotracs.
Les que no fallen
Cada any Sitges té més cura a l’hora de recuperar clàssics, films de culte o oblidats, i és un privilegi poder-los veure en pantalla gran. Aquest any, però, la secció s’ha vist penalitzada per les obres del Casino Prado, la sala amb més solera del festival, el lloc ideal per gaudir d’aquesta mena de films. Tot i que l’Escorxador és un espai que s’assembla més al menjador de casa que a una sala de cinema, poder gaudir-hi obres com Freaks, Malpertuis, Revólver, Stone o la més recent House of The 1000 Corpses no té preu. Aquest any Sitges també va recuperar filmografia nacional com l’episòdica Pastel de sangre, Exorcismo, Último deseo o Balada triste de trompeta.
El carro del peix
Tot i no constar en el palmarès, cal destacar altres propostes com Terrifier 3, de Damien Leone i David Howard Thornton, una nova entrega de les aventures d’Art el pallasso. Unes caretes de cartró repartides entre els assistents van fer explotar la platea de l’Audtiori amb un públic entregat a la causa. La tercera entrega manté la franquícia a un bon nivell tot i els signes d’esgotament. Frankie Freako, de Steven Kostanski, director de The Void , ens ofereix una bretolada a l’estil de Psycho Goreman, la seva obra precedent. Gazer, de Ryan J. Sloan, és una bona mostra de cinema negre amb pressupost molt ajustat però amb molts encerts. Dead Mail, de Joe DeBoer i Kyle McConaghy, és bon cinema independent, amb un retrat precís de personatges i una acurada recreació dels anys 1980, una de les sorpreses de l’edició. La suïssa Sew Torn, de Freddy Macdonald, recorda al fenomen Strange Darling però sense l’altaveu del hype. Una proposta modesta i un producte més que digne.
El cinema coreà continua sent el millor exponent del cinema d’acció d’Àsia i aquest any ha tornat a triomfar amb la nova entrega de la nissaga The Roundup, amb Ma Dong-seok, el ‘Bud Spencer coreà’. Sense oferir res de nou, aquesta quarta entrega de les peripècies d’aquest grup de policies amb mètodes poc ortodoxes garanteixen una estona d’entreteniment de qualitat. I, The Executioner, de Ryoo Seung-wan, que l’any passat ja ens va portar Smugglers, és un altre blockbuster d’acció coreà centrat en la persecució d’un ben definit assassí en sèrie.
França acostuma a portar propostes interessants a cada edició. Enguany ha sorprès i ha dividit opinions MadS, de David Moreau. Le Royaume, de Julien Colonna, és un excel·lent thriller dramàtic sobre un miserable clan de Còrsega i una de les millors obres del festival, mentre que La nuit se traîne, de Michiel Blanchart (coproducció amb Bèlgica) és un thriller elegant sobre les peripècies d’un serraller que té una nit desafortunada a Brussel·les, un personatge més. Fabrice du Welz també va presentar Maldoror (una altra coproducció francobelga) que recrea un esgarrifós cas verídic d’abusos sexuals a menors.
De les propostes espanyoles, cal destacar l’esforçada Apocalipsis Z: el principio del fin, de Carles Torrens, adaptació correcta i poc més del ja esgotat cinema de zombies. Però el plaer més gran de Sitges és quan descobreixes aquella pel·liculeta que difícilment tindrà transcendència i saps que ets un dels pocs afortunats que l’estàs gaudint. L’any passat (aprofito per reivindicar-la) va ser Mimí il principi delle tenebre. Enguany ha estat Bodegón con fantasmas (Espanya i Sèrbia) , primera obra de Enrique Buleo. És un compendi de cinc històries petites amb perspectiva costumista, embolcallades amb un humor absurd i esperpèntic. Sense cap dubte, una proposta plena d’enginy que mereixeria tenir una estrena comercial.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
