Corren bons temps per a la ficció televisiva. Les productores i les plataformes d’arreu produeixen a dojo sèries que aconsegueixen el reconeixement de públic i de crítica. S’ha dit, fins i tot, que actualment el millor cinema es troba a la petita pantalla, en una afirmació que podria confirmar el (particular) model cinematogràfic que segueixen algunes de les sèries, però que en cap cas no ha de servir per a confondre els dos mitjans, perquè són diferents tècnicament i dramàtica, i a sobre tenen espais propis de difusió i d’exhibició que no és necessari que s’encavalquen. A més a més, aquesta significativa «edat d’or» no ha d’amagar el fet que la ficció televisiva ve de lluny i sempre resulta molt interessant i instructiu veure que hi ha hagut grans obres del passat que han modelat el que tenim avui en dia. Significativament, els diferents formats i estructures que encara són vigents, com les comèdies de situació, les telenovel·les, les sèries dramàtiques, els esquetxos, les minisèries o els telefilms, són el resultat de grans obres del passat que van crear-ne la tendència.
A Catalunya, com no podia ser d’una altra manera, la ficció televisiva ha passat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és a dir, per TV3, creada l’any 1983. És en aquest canal on els telespectadors van descobrir mítiques sèries estrangeres doblades al català, com Dallas, Allo, Allo o Doctor Who. Però de seguida es va tenir clar que calia crear contingut propi. Malgrat les limitacions sociopolítiques o segurament per causa d’aquestes, a Catalunya es va apostar per un sector audiovisual fort i de qualitat. Ja es va saber veure que en les modernes societats de masses, la llengua catalana només pot sobreviure dins de la normalitat audiovisual. I s’ha de reconèixer que en el camp de la ficció televisiva això es va aconseguir des del moment en què el públic català va recolzar la ficció pròpia. La dada és doblement significativa perquè la ficció televisiva catalana va presentar al llarg de la dècada de 1990 i a començaments del segle XXI trets de la més absoluta normalitat. No debades, es van fer amb un gran suport de crítica i de públic comèdies de situació (Plats bruts), telenovel·les (El cor de la ciutat), sèries dramàtiques (Porca misèria), esquetxos (Dinamita), minisèries (Serrallonga) o telefilms (Les filles de Mohamed).
Plats Bruts
En aquesta col·lecció ens posem nostàlgics i recordem aquells programes televisius que formen part de l’imaginari col·lectiu d’un bon grapat de ciutadans del país, segurament fins a la generació millennial i, fins i tot, algun despistat de la Z. Al mateix temps, presentarem i analitzarem sèries actuals, per tractar d’identificar quines són les dinàmiques i les tendències a l’hora de crear nous continguts televisius. I com s’ha evolucionat, perquè si bé en el seu moment TV3 va donar l’oportunitat a companyies teatrals com Dagoll Dagom o El Tricicle per a desenvolupar una esbojarrada creativitat a través de la televisió, ara hem d’estar molt atents al treball de productores independents o a una plataforma com Filmin, que ja està finançant produccions pròpies. Ignorem si es pot traçar un fil conductor de tot plegat. El que tenim clar és que aquests productes televisius ens expliquen la societat que vam ser i la que som, cosa que és clau per a mirar el futur.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Fèlix Edo TenaFèlix Edo Tena (1981) prové de Vilafranca (Els Ports). Es guanya les garrofes fent de professor en un institut públic, on ensenya als adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Debats o Serra d’Or. De la vida a Internet [...]
