«Potser vam alliberar tota la incontinència que portàvem dins», explica Paco Mir, que és director teatral, guionista, escriptor i un dels tres membres fundadors del Tricicle. I és que el primer que crida l’atenció de Dinamita! (2000-2004), Trilita (2005) o Més Dinamita (2010), sèries d’esquetxos del Tricicle per a TV3, és la seva incontinència verbal. Si es compara amb l’absència de diàlegs de Tres estrelles (1987) i Xoof! (1994), que en realitat seguien la característica personalitat de còmics del mim de la companyia, en aquestes sèries s’hi parla i molt. Això no significa que hagin renunciat a la seva identitat. Continua existint un procés burlesc que és fonamental: es mostra una situació des d’una perspectiva diferent respecte a la normalitat. Es tracta de desmuntar el recte sentit de les coses, perquè precisament, afegeix Mir, «això és l’humor, desmuntar-ho tot, treure allò superflu i quedar-se amb l’essència dels personatges. A mi em sembla que als dinamites hi ha molt de Tricicle que tothom coneix. Però l’ús de la paraula et permet ampliar els temes a tocar: aquells que ens encasellen com autors d’humor blanc (del difícil humor blanc) no han vist molts dinamites».
El procés del riure: esquetxos
A Dinamita! i les seves seqüeles, el Tricicle i l’equip de guionistes treballen amb i sobre la convenció: presenten una acció quotidiana (una parella que dina a un restaurant, algú que agafa un taxi, un casament, etc.), però sempre acaba amb un desenvolupament alterat. Per exemple, en el moviment s’introdueixen les premisses d’una altra acció i això revela la immensitat de la distància entre les dues situacions. Un home tira una carta a una bústia pública i acte seguit se sent la mateixa bústia mastegar, engolir i digerir la carta. O la imatge diària segueix i segueix d’una manera tan lògica i irrefutable que es desemboca en l’absurd més complet o provocador. Uns periodistes no tenen cap notícia a dir perquè aquell dia els polítics no han fet cap declaració i a sobre continuen les mateixes guerres de sempre; així doncs, els desesperats periodistes, en un acte de professionalisme exemplar, decideixen crear ells la notícia a partir de la mort d’un dels dos, jugada a pedra-paper-tisora. El mateix Mir confirma aquesta síntesi: «efectivament, són els recursos típics de l’humor: el primer, trencar amb la realitat per crear una nova situació que ningú s’espera; i el segon, portar la lògica un punt més enllà de la versemblança. Tot l’humor es basa en desmuntar el que coneixem com la normalitat».
Fotograma de la sèrie Dinamita
La clau d’aquest procés de desmuntatge consisteix a fer conèixer indicis que es troben amagats, aquells senyals i diferències que permeten el coneixement de la situació, però també travessar la distància entre allò normal i l’absurd. L’explosió de riure que segueix a aquest mecanisme ve donada pel trencament de la normalitat. La rialla, en un primer moment, és una resposta a l’absurd físic o verbal que produeix la distorsió sobre la imatge. Es tracta d’una rialla lliure, descontrolada i que rebenta el personal.
Però això no és tot. Després de la primera rialla, continua un somriure que respon a un segon procés: el pensament que va més enllà del xoc. Es tracta de la comprensió del funcionament de la convenció i del convenciment que l’absurd no ho és tant perquè sempre es troba implícit en la situació de partida. La distància és alhora infinita i pròxima. Fent gala de la seva experiència, Mir tradueix aquesta explicació teòrica en un exemple pràctic perfecte: «pots partir d’una anècdota (¡cielos, mi marido!), pots afegir-hi gags (que el fons de l’armari es trenqui amb l’entrada de l’amant) i un tema (que l’amant sigui un reconegut defensor de la moralitat)».
El procés del riure: l’estructura
Dinamita una sèrie de El Tricicle
Un altre aspecte d’aquesta intel·ligència és l’organització dels esquetxos. «No volíem fer un programa d’esquetxos convencional i ningú no pot dir que hàgim sigut convencionals en el format», sentencia Mir. Cada capítol està format per una sèrie d’esquetxos curts i breus, aparentment sense cap relació entre ells —i tots protagonitzats pels mateixos actors, que fan diferents papers, també amb intervencions dels integrants del Tricicle i amb alguna col·laboració especial. Els esquetxos són especialment significatius si estan rodats en estudi. Quan és així, el decorat val per si mateix per la intensificació de les formes, colors i sons. I això fa que siguin espais on ressonen els gestos i les paraules dels diferents personatges. Són també espais que es poden canviar o derruir si la convenció dinamitada ho requereix. Quan els esquetxos estan rodats en exteriors, també s’aconsegueix que els personatges desencadenin un moviment de món que acaba en un ensorrament. Doncs bé, en l’acumulació de gag sobre gag, d’esquetx sobre esquetx, es va comprenent a poc a poc una temàtica, un fil comú. No es tracta d’un desenvolupament dramàtic convencional, sinó d’un procés per acumulació. Per si fora poc, a cada capítol hi ha un personatge o una situació que apareix de manera periòdica o repetida. La seva funció és clau pel que fa al significat però també a la forma, perquè és un gag que actua com a centre neuràlgic, l’efecte del qual sobta més quan torna a sortir una altra vegada. Respecte a la fundacional Dinamita!, cal esmentar que a Trilita es maquilla aquesta narrativa seriada que no té cap contemplació amb les normes i s’introdueix un fil narratiu diferent: cadascun dels seus tretze capítols estan ambientats en llocs diferents i tenen característiques pròpies; al mateix temps, cada capítol es troba connectat pel personatge femení mut, que actua com una espècie de fil conductor. Segons Mir, el que realment van voler fer a Trilita és «una mena de comèdia de situació, és a dir, adaptar els esquetxos a les necessitats del plantejament». D’altra banda, Més dinamita va significar un retorn als orígens.
En definitiva, si destaquem l’estructura i l’organització d’aquestes sèries és perquè per al Tricicle també és molt important «la reflexió sobre tot el que hem dit i com ho hem fet». Aquesta referència d’en Mir es comprèn de seguida si pensem en les preguntes del Doctor Perquè, figura repetida al final de cada capítol de Dinamita!; si recordem aquells epílegs de Trilita on tots els personatges es troben casualment a un bar per reflexionar sobre el que ha passat en el capítol; o si tenim en compte aquelles rodes de premsa de Més dinamita on suposats crítics qüestionen el que s’ha vist. «Tot, sempre, amb la intenció de riure’ns de nosaltres mateixos», descobreix el mateix Mir.
El procés del riure: el pensament
El Tricicle observa la societat i els seus teixits com un gran escenari sobre el qual experimentar les seves costures i els seus descosits. En aquest sentit, Dinamita! s’assembla a l’humor dels germans Marx per l’esmentada loquacitat, però també i sobretot per la construcció impecable d’aquells arguments i situacions absurds que Groucho Marx creava i explicava. El procés també és eminentment visual, i, seguint amb el símil, això ens retrotrau als genis del cinema còmic mut, com Charles Chaplin, Buster Keaton o Harold Lloyd, l’humor dels quals ja es caracteritzava per l’ús d’objectes en funcions oposades a la normalitat. D’aquest conflicte en sorgeix tant la font del riure com de l’emoció, les rialles i les llàgrimes. Preguntat per aquestes referències, Mir matisa i esmenta nous noms: «Groucho Marx sempre estarà a les nostres oracions de la mateixa manera que es troben al nostre imaginari gent com els Luthiers, els Monty Pyhthon, Not the Night O’Clock News… L’art sempre es nodreix de si mateix. Nosaltres som més de Keaton que de Chaplin, i, per descomptat, d’en Jacques Tati».
Un dels personatges de la sèrie Dinamita
Per al Tricicle, el gag és l’eina per desmuntar el recte sentit de les coses. Cada gag denuncia una convenció, els rols que cadascú ha d’interpretar, aquella metàfora que hem oblidat que ho era. Mai una metàfora bèl·lica, la dinamita que fa explotar les convencions, havia sigut tan ben utilitzada. O el que és el mateix: el procés burlesc té unes connotacions poderosíssimes. De fet, riem perquè no hi ha conseqüències, però no pensem ni un moment que el Tricicle i el seu equip no les hagin copsat, moralment i filosòficament. Per això, per fer-nos-ho més clar als espectadors, trobem el personatge del filòsof, el Doctor Perquè. Lògicament, aquesta figura acaba dins la xarxa del procés humorístic, perquè les seves argumentacions, sempre impecables, condueixen a resultats contradictoris i paradoxals. Tot i això, la seva presència és l’indicador perfecte d’un humor capaç de situar-se sobre allò ínfim però també sobre allò absolut (l’amor, la solitud, el fracàs). En un episodi, un pagès demana reiteradament a Déu una prova de la seva existència, i com a resultat rep respostes banals però directes: un senyal de trànsit, un llamp, la marca del Zorro, etc. Finalment, davant el silenci, el pagès reconeix que Déu no l’escolta perquè segurament és sord: el misteri del sagrat i del terrenal continua; el geni del Tricicle aconsegueix al mateix temps el riure planer i l’emoció profunda.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Fèlix Edo TenaFèlix Edo Tena (1981) prové de Vilafranca (Els Ports). Es guanya les garrofes fent de professor en un institut públic, on ensenya als adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Debats o Serra d’Or. De la vida a Internet [...]
