La relació del dramaturg valencià Rodolf Sirera amb la televisió permet l’estudi d’un gènere televisiu original de TV3: el melodrama amb context en la Guerra Civil i el franquisme, conformat a partir de les sèries que ha creat per a la Televisió de Catalunya: Temps de silenci (2001) (conjuntament amb Gisela Pou i Enric Gomà) i Mar de fons (2006) (amb col·laboració de David Castillo).
Rodolf Sirera
Primer de tot, per a comprendre aquest particular gènere cal tenir en compte la situació de Catalunya durant la segona meitat del segle XX: un país forçat a l’oblit històric. És evident que durant els anys del govern del general Franco poca cosa es podia fer per a reconstruir des del cinema la memòria de la Guerra Civil, si tenim en compte que la censura d’aquesta dictadura va ser una de les més terribles que han existit mai. Bona prova d’això són els problemes que va tenir un cineasta com Llorenç Llobet Gràcia, que no va poder muntar com volia la magnífica Vida en sombras (1949), en la qual un dels motius que va emprenyar els censors va ser mostrar combats molt durs de la Guerra Civil a Barcelona. En tot cas, el cinema va ser un mitjà d’expressió particularment sensible des del moment que costa molt aixecar una pel·lícula. Quant a això, la diferència amb la literatura és gran, perquè potser una novel·la crítica amb el sistema no passarà la censura i no es publicarà, però estarà escrita i alguna vegada es podrà conèixer. En canvi, en aquella època fer una pel·lícula amb llibertat era inviable perquè estem parlant d’un producte massa car i s’ha de comptar amb massa permisos oficials.
Per una altra banda, cal tenir en compte el cinema de l’Escola de Barcelona, desenvolupada durant els anys finals de la dictadura, els membres de la qual sí que van ser capaços de trobar alternatives independents de producció, moltes vegades amb l’objectiu de manifestar un innegable compromís polític antifranquista. Però també és veritat que el seu tarannà estava més aviat del costat de la transformació del present immediat que no d’una franca preocupació per a repensar les tragèdies de la història que ens havien afectat com a societat. Això justifica, per exemple, els experimentalismes i les narratives avantguardistes que presenten films com Dante no es únicamente severo (1967) de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, Cada vez que… (1967) de Carles Durán o Nocturn 29 (1968) de Pere Portabella.
Per si encara no fora prou complicada la cosa, el problema és que quan va tenir lloc la Transició tampoc no es va produir cap intent seriós de recuperar des del cinema la memòria històrica. Aquí, evidentment, cal tenir en compte de nou que Catalunya continuava sense tenir una indústria cinematogràfica, perquè no comptava amb estudis de gravació ni amb les infraestructures necessàries. Així i tot, va haver-hi algun exemple que tracta de mostrar la Guerra Civil des del bàndol català, com és el cas de l’adaptació de La plaça del diamant que va dur a terme Francesc Betriu el 1982. Ara bé, cal reconèixer que aquest film no és gens satisfactori perquè no respecta la visió tan dura, intimista i despullada de la literatura de Mercè Rodoreda, alhora que tampoc aconsegueix ser un producte cinematogràfic reeixit. A sobre, la manera de mostrar el context de la guerra és pobra i massa tòpica, de pa sucat amb oli.
La situació, pel que es veu, encara no estava prou madura: encara faltaven anys perquè un bon cineasta com Agustí Villaronga fes el seu díptic sobre la guerra: Pa Negre (2010) i Incerta Glòria (2017). Però, precisament, si al segle XXI ja s’han pogut fer productes audiovisuals més lliures i solvents sobre la memòria històrica de la Guerra Civil i del franquisme és perquè algú abans va obrir camí. I va ser des de la televisió, des de TV3. Des de Televisió de Catalunya es va recordar que era imprescindible tornar a la Guerra Civil. Això es va fer principalment des del documental, amb treballs com Els nens perduts del franquisme (2002) o Zona roja (2005). El primer és un documental signat per Montse Armengou i Ricard Belis, el qual, per primer cop en democràcia, recull les veus d’algunes víctimes del franquisme que alertaven sobre la mort de centenars de criatures a les presons o sobre la desaparició dels seus fills en els anys immediatament posteriors a quan va acabar la guerra. Molt conscient també que la generació que va viure la Guerra Civil s’estava extingint i que els vençuts encara no havien pogut donar la seua versió dels fets, Felip Solé i Sabaté va presentar Zona roja, una sèrie monumental en la qual es repassa la vida i l’experiència de la població dels Països Catalans durant el període de l’ocupació franquista.
 Careta de Temps de Silenci |
 Careta de Mar de fons |
En aquest ordre de coses, coneixedors que en les modernes societats de masses resulta fonamental la difusió de la informació i dels continguts a través de productes audiovisuals, des de Televisió de Catalunya també es va apostar fort per una ficció televisiva compromesa amb la memòria històrica. I és en aquest context en què cal situar les telenovel·les Temps de silenci i Mar de fons, totes dues impulsades pel dramaturg Rodolf Sirera. Dues sèries que presenten característiques del gènere del melodrama, és a dir, se centren en els sentiments dels personatges a través d’un període de temps determinat, en aquest cas les tribulacions ambientades en la Guerra Civil i el franquisme. I que busquen precisament una connexió emocional amb el públic, per la qual cosa resulta molt important centrar-se en homes i dones propers amb els quals siga possible establir uns vincles d’identificació. Així mateix, l’important en el melodrama, en la composició (musical) del drama, és com la història, el tema i els noms es dilaten i es contrauen, i també com es projecta un poderós grau d’autoconsciència que obliga l’espectador a atendre com s’estan coneixent els fets. No per casualitat, el tractament del temps és el principal tema del melodrama com a gènere, que també s’ha d’entendre en un sentit literal, és a dir, musical, des del moment en què tot gira al voltant de la possibilitat de convertir el passat i el record en realitat, en present. I d’aquí també la importància literal de la música a l’hora de fer comentaris sobre els sentiments dels personatges i causar un efecte empàtic en l’espectador.
Per a comprendre millor aquesta filiació de Sirera amb el melodrama, resulta clau referir-se a la seua faceta com a dramaturg, perquè els guions que ha treballat per a la televisió tenen moltes connotacions literàries. Cal destacar que Sirera és la gran figura del teatre en català al País Valencià en la segona meitat del segle XX, una realitat encara més disfuncional que la catalana. De la seua autoria, destaquen obres com Homenatge a Florentí Montfort (1972), El brunzir de les abelles (1977), El verí del teatre (1978) o Cavalls de mar (1988), alguna de les quals, escrita a quatre mans amb el seu germà Josep Lluís. La seua poètica està caracteritzada per un clar compromís polític, però també destaquen l’excel·lència i l’atreviment formals. Es tracta d’una parella de conceptes, el de la política i l’estètica, que en els seus treballs televisius no costa gaire d’identificar. Doncs bé, a partir d’aquest bagatge teatral, Sirera ja va treballar per a Canal 9, la ràdio i televisió valencianes, quan aquesta corporació es va assemblar a quelcom pròxim a una entitat compromesa i pública. Per a Canal 9 va proposar el guió d’Herència de sang (1995), una telenovel·la que seguia el model català de Poble Nou (1994). Posteriorment, per a TV3 Sirera va participar en l’escriptura de Nissaga de poder (1996), però és en la proposta de dues sèries dramàtiques, Temps de silenci i Mar de fons, des d’on aconseguirà la fita més significativa.
TEMPS DE SILENCI: TOT ALLÒ QUE ES VA ESTRONCAR AMB LA GUERRA I LA INVASIÓ
Temps de silenci
Temps de silenci presenta la història de dues famílies de diferent classe social, una de rica i franquista, i l’altra, pobra i republicana, durant més de cinquanta anys d’història catalana, des dels temps immediatament anteriors a la Guerra Civil fins a la democràcia, passant pels temps tan foscos del franquisme. El vincle d’unió entre les dues famílies és la difícil història d’amor que viuen dos dels seus membres, la Isabel (Cristina Dilla) i el Ramon (Àlex Casanovas). La sèrie té una clara voluntat històrica i en cada capítol són presentades imatges d’arxiu de l’època, tot fent de l’equilibri entre la «Història» i la «història» el seu tret definitori. Per a això resulta fonamental la narració en primera persona, primer de la Isabel i després de la seua filla. Es tracta d’un ordenament d’imatges significatives, que atorga un caràcter subjectiu al relat històric i que és el responsable de l’alt grau emocional a la sèrie, del seu to melodramàtic. No debades, en molts capítols són importants els moments catàrtics com a resultat d’un procés de consciència o de redempció, o també la presentació de situacions límit que busquen el màxim impacte. Com ja s’ha apuntat, el que es busca és que el públic plore i riga amb els personatges, per a la qual cosa es recorre a un ús emocional de la música. I tot plegat ha de quedar conformat en un relat, d’aquí que el melodrama presente una fonda voluntat estètica. Des d’aquest punt de vista, cal anotar que en la narrativa seriada capítol rere capítol, aquest gènere troba el seu mitjà ideal per a desenvolupar-se.
MAR DE FONS: LA MEMÒRIA DAMNADA
Mar de fons
La reconstrucció històrica de Temps de silenci actua de memòria de tot un poble, al mateix temps que les narradores escriuen els seus records. En canvi, la imbricació memòria-història en Mar de fons es presenta d’una manera molt més complexa. En principi, perquè la sèrie està ambientada en ple segle XXI. Cal explicar, per tant, com s’insereixen i es presenten les imatges del passat ambientades en la guerra i en la dictadura. De nou, la sèrie presenta la història de dues famílies de diferent classe social, també marcades a foc pel trauma de la guerra i en concret pel robatori d’una impremta per part d’una d’elles, la del bàndol dels vencedors. Però el relat històric aquesta vegada no és lineal ni ve d’una subjectivitat atenta que escodrinya i treballa sobre els records. La memòria històrica ara actua a través de desviacions i trastorns que formen a poc a poc un circuit mental de significat. En realitat, Mar de fons és la història d’una obsessió, de l’obsessió venjativa de la Judit Blanchard (Irene Montalà), que és la descendent de la família vençuda, propietària legítima de la impremta, que ara busca venjança i recuperar el seu patrimoni. Tot l’eix dramàtic gira al voltant de les seues accions i investigacions per fer justícia, també al voltant de la memòria i de la ment, encara ferides pel trauma històric. Les imatges purament històriques del robatori de la impremta i de les humiliacions dels vençuts es presenten en forma de flashback. La particularitat rau en el fet que ja no queda ningú d’aquella època en vida. En la sèrie es coneixen els fets del passat a partir dels records de la Judit, però són fets que ella no va viure, sinó que li han sigut transmesos, d’aquí que siguen uns records i una memòria maltractada de més d’un personatge. En la mateixa línia, són significatives les escenes en què la mare de la Judit, ja morta, se li apareix en forma de fantasma per recordar-li la seua missió. Aquesta càrrega atorga el caràcter obsessiu i ferit, i també la necessitat de passar comptes. En el teatre, Sirera ja havia treballat amb la possibilitat de plantejar el temps com un fet discontinu i totalment subjectiu, mitjançant l’assistència a pensaments, somnis i records dels personatges. La televisió li permet cristal·litzar aquestes troballes, i el resultat és un caràcter que inclou elements tant teatrals (el diàleg dels personatges del passat) com novel·lístics (què va passar?), la fusió dels quals recrea una plena especificitat audiovisual.
CODA
Un altre tret definitori del treball televisiu és la seua immediatesa, que afecta el concepte d’autor. Si bé és cert que una persona, en aquest cas Rodolf Sirera, és el creador o el que proposa la sèrie, la clau es troba en el desenvolupament de tot plegat a càrrec d’un equip de guionistes, directors i altres tècnics. Això sí, tots han de treballar sota una marca d’estil, el responsable de la qual n’és el creador. Però també han de treballar sota la marca de l’èxit. Segons les audiències, que es coneixen mentre s’està treballant en un nou capítol de la sèrie, es continuarà o no endavant. En el cas de Temps de silenci, el seu bon recorregut va fer que no només s’allargués d’una manera molt coherent, dels anys de la Transició amb què s’havia de concloure fins al moment de la democràcia restaurada, sinó que a més va donar peu a una espècie de seqüela, 16 dobles (2006), que utilitza els mateixos espais. Pel que fa a Mar de fons, la seua temàtica era molt més tancada i rodona, i llàstima que el seu final va ser en part esborronat per alguna mostra d’efectisme. Malgrat tot, aquests treballs de Sirera són molt valuosos perquè des dels mecanismes específics de la ficció televisiva ha investigat sobre qüestions relatives al desenvolupament del relat i dels gèneres dramàtics. A tot això cal sumar-hi les aportacions contra l’oblit històric, en un model que fins i tot ha fet fortuna a l’Estat espanyol, encara més desmemoriat. Però, malgrat els possibles vincles de plantejament, l’herència no s’ha de buscar en la nostàlgica i lamentable Cuéntame cómo pasó (2001). El mateix Sirera va crear per a TVE el melodrama històric Amar en tiempos revueltos (2005). Un altre tema és la possibilitat d’abordar la història des d’un altre punt de vista, no melodramàtic. I això li correspon tant a la televisió com al cinema. Si en el passat el cinema català no va saber trobar un model adequat a les seves possibilitats, el nou cinema d’autor ja ha mostrat que es poden fer les coses d’una altra manera. Isaki Lacuesta (Los condenados), Albert Serra (El cant dels ocells) o Lluís Galter (Caracremada) han obert vies molt interessants i alternatives.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Fèlix Edo TenaFèlix Edo Tena (1981) prové de Vilafranca (Els Ports). Es guanya les garrofes fent de professor en un institut públic, on ensenya als adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Debats o Serra d’Or. De la vida a Internet [...]
