Malgrat encaminar-me més ràpid que lent cap als trenta, soc i seré sempre una nena dels 90, amb tot el que això comporta. Vaig créixer a cavall entre moltes coses: les pessetes i els euros, els cassets i els CD, els VHS i els DVD… Vaig viure l’explosió d’Internet als 2000, l’aparició de diferents generacions de mòbils i telèfons intel·ligents, i tots els seus derivats. Això no obstant, si hi ha alguna cosa que ha definit molts aspectes de la meva vida des de la més tendra infància, és la televisió. Hores i hores endollada a l’aparell, des dels matins dels caps de setmana a les tardes de berenars al sofà mentre a la pantalla hi passava de tot. Les pel·lícules en vídeo que vèiem i tornàvem a veure amb el meu cosí o els concursos i documentals d’animals amb els meus avis van tenir un paper molt important, però els absoluts protagonistes van ser, sobretot, els dibuixos animats del Club Super 3. I no soc un cas aïllat: si preguntem a qualsevol persona de la meva generació quina és la seva possessió més preuada de la infància, la probabilitat que responguin «el carnet dels súpers» és altíssima. Tan alta com la probabilitat que si algun col·lega punxa, més seriosament que de broma, el remix electrònic del tema del Rovelló, pugi a una cadira fent karaoke mentre el cor em fa un tomb. Podríem dir que es tracta de la meva magdalena proustiana.
Amb tot això en ment, em pregunto per l’estat actual de les sèries d’animació, les que veuen els nens i nenes d’avui en dia1. Soc incapaç de pensar en una de sola que sigui originalment catalana. Em venen al cap les pantalles de mòbil que poblen dinars familiars en mans del meu nebot de quatre anys o al portàtil de la meva afillada de nou anys, amb La Patrulla Canina o Las aventuras de Ladybug a les seves pantalles, en un estil d’animació 3D que fa bandera de la impersonalitat més profunda…, i trobo a faltar icones com les Tres Bessones o la Bruixa Avorrida cantant en la meva llengua una cançó dedicada a les verdures o les entremaliadures d’un número zero amb mans, peus i barretet a 10+2. Són aquestes les imatges que recordo amb més estima de la meva infància, i comparteixen la característica d’estar produïdes localment, malgrat que en aquell moment jo no era conscient d’aquest aspecte. És clar que també consumia altres tipus de ficcions televisives que no eren catalanes o d’animació, però totes convivien en el meu imaginari i en el de diverses generacions contigües a la meva de forma molt democràtica i sense envejar absolutament res de continguts estrangers. Penso que això, tal com estan les coses avui en dia, resulta impensable. Però com hem arribat fins aquí?
Remuntem-nos als inicis de les sèries de televisió catalanes d’animació per entendre-ho una mica millor. Després de l’èxit a Televisió Espanyola (TVE) de productes audiovisuals com D’Artacán y los tres mosqueperros (1981-1982) o David el Gnomo (1985-1986), la productora i distribuïdora BRB Internacional, amb seu a Barcelona, posa en marxa els primers projectes d’animació infantil originàriament en idioma català. Així, només quatre anys després de la creació de la primera cadena catalana de l’estat espanyol, Televisió de Catalunya, apareixen les dues primeres obres de ficció televisiva d’animació: Els bobobobs (1988) i Història de Catalunya (1988-1989). A partir d’aquests dos casos que arriben a les pantalles de tot el país durant els primers anys d’instauració de TVC com a institució cultural, política i social, trobem una llista molt reeixida de noms ben reconeguts que els van seguir. Aquí hi consta, a principis dels anys 90, la sèrie anteriorment mencionada 10+2, emesa a TVC fins ben entrats els 2000, que aprofitant el caràcter numèric dels seus personatges, té una clara funció didàctica. El seu creador, Miquel Pujol, és el fundador de la productora catalana Acció, dedicada a l’animació. L’any 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona, TVE programa una sèrie d’animació centrada en el personatge de Cobi, creat pel també català Estudi Mariscal, La Troupe del Cobi. A mitjan dècada dels 90, la productora independent Cromosoma presenta Les Magilletres (1995, TVC), que comparteix amb 10+2 aquesta vocació didàctica, però aquest cop amb l’abecedari. La mateixa productora, nascuda a Barcelona, és la responsable del gran èxit Les tres bessones (1995-2004), que es podria considerar com el gran boom de ficció televisiva d’animació en català. A l’informe de política lingüística elaborat l’any 2000 per la Generalitat de Catalunya, hi surt mencionada la sèrie, equiparada amb altres grans casos d’èxit, no necessàriament infantils ni d’animació, i es menciona la importància de produir i emetre aquests projectes en l’àmbit català:
«La televisió catalana, a més de la seva influència directa sobre els espectadors, exerceix un efecte positiu sobre la producció audiovisual, la interpretació artística, o la disponibilitat en català de pel·lícules de producció estrangera, i també en la creació d’un marc de referència col·lectiu català. D’una banda, TV3 fomenta la producció pròpia amb programes que sovint assoleixen els primers llocs de l’audiència, com van ser, l’any 2000, Plats bruts del 6 de novembre, el setè programa més vist a Catalunya al llarg de l’any amb 1.231.000 persones espectadores, Veterinaris del dia 10 d’abril, l’onzè més vist, amb 1.076.000 espectadors. També es pot recordar la seva influència decisiva en el llançament de les telesèries, com ha estat el cas de Les tres bessones i, el 2000, del Rovelló.» (Generalitat de Catalunya)2
No obstant això, a partir de l’any 2000 i de forma exponencial fins avui en dia, el volum de sèries d’animació catalanes es redueix fins a ser pràcticament inexistents, i juntament amb la quantitat, també la seva rellevància i permeabilitat culturals. Als primers anys del nou mil·lenni, seguint aquest informe tan esperançador, encara podem trobar icones com Capelito. El bolet màgic (1999-2005), el ja mencionat Rovelló (2000-2004) o inclús La vaca Connie (2003-2007). Lamentablement, després de l’any 2010 l’únic que queda és algun intent tímid i benintencionat de llançar un salvavides lingüísticocultural adreçat als més petits de la casa. Amb el tancament i reordenació de canals de Televisió de Catalunya que s’ha anat vivint al llarg del segle XXI (l’aparició de la TDT, principalment, marca un abans i un després), els canals dedicats a continguts infantils han anat perdent hores i, en certa manera, importància. Evidentment, a aquests factors hi hem de sumar l’aparició d’una miríada de plataformes i la globalització dels seus ideals, sempre afavorint les cultures hegemòniques a les quals pertanyen. Mentrestant, aquelles regions o indústries amb menys potència —ja sigui per la seva dimensió geogràfica, una llengua minoritària o un historial de repressió identitària (Catalunya compliria tots aquests requisits)— acaben perdent visibilitat del contingut creat des de l’àmbit local. Ja no s’està competint només amb la resta de cadenes públiques i privades que s’emeten de forma tradicional directament al televisor, sinó també amb una amplíssima oferta audiovisual a la carta, sigui en format serial d’animació o microvídeos de consum instantani. I aquí podem entrar en l’etern debat de si des de les institucions públiques com Televisió de Catalunya s’ha de competir en números i estadístiques amb la resta de l’oferta, o bé si s’hauria de centrar en tasques de consolidar, justament, indústries locals més vulnerables.
La meva opinió és que, si no s’assegura poder oferir el contingut (tal com s’oferia als anys 90 i 2000), tampoc hi ha noves audiències que puguin créixer amb el panorama divers i culturalment ric amb què vaig créixer jo. Però després d’aquest temps d’empobriment cultural, com podríem començar a aixecar el cap? Per aportar una nota positiva a la reflexió, que admetré que ha sorgit d’un lloc més aviat pessimista, cal considerar el que va succeir l’any 2023 amb la renovació de marca de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la consolidació de la plataforma en línia 3Cat, així com el nou canal dedicat a contingut infantil SX3. D’entre les seves primeres accions reeixides trobem la recuperació de l’anime doblat al català que, durant tota la dècada dels 90, va poblar les emissions i els cors de criatures de tot Catalunya. Amb aquesta acció es pretén recuperar l’interès d’una generació indiferent a aquesta sensació de pertinença a una comunitat que generava el fet de consumir uns mateixos continguts en la llengua pròpia. Tanmateix, únicament amb el suport institucional (subvencions) al contingut original produït al país es pot arribar a aspirar a una recuperació d’aquest teixit cultural.
Com a nota final, cal apuntar que en molts dels casos d’èxit que he mencionat al llarg del text, trobem que el material de base parteix de propietats intel·lectuals preexistents, tant en el món del còmic com en el de la literatura, sovint també d’àmbit català. No podem dir que no hi hagi talent jove i preparat a la nostra terra, tal com ho demostren exposicions com la que el CCCB va realitzar l’any 2023 sota el nom Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda. Per què no apostar per elles, per nous noms que puguin apel·lar a noves generacions? Només queda esperar que hi hagi algú a l’altra banda que pugui escoltar aquest clam.
M’agradaria agrair la col·laboració del Marc Molina, amic, podcaster de confiança (Can’t Play Kanter), realitzador audiovisual i animador (en els dos sentits de la paraula), que em va donar un cop de mà ordenant la història i l’estat de l’animació des de la vessant més professional. D’una amant de l’animació a un altre, gràcies un cop més!
Malgrat que he de dir que soc ferma defensora de poder gaudir de l’animació a qualsevol edat, ja que es tracta d’un recurs estilístic, d’una eina o tipus de paleta amb la qual explicar una història, i no té per què ser sinònim de contingut infantil, en aquest cas sí que parlo d’un contingut específicament creat i plantejat per ser vist per criatures. ↩
«Informe de política lingüística», llengua.gencat.cat, Generalitat de Catalunya, 2000, https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/informepl/arxius/ipl_2000.pdf. Accés: 7 gener 2025. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.
-
Júlia GaitanoJúlia Gaitano (Barcelona, 1997) és muntadora i crítica audiovisual. Graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i en Música pel Conservatori de Barcelona. Col·labora en distintes revistes online de crítica cinematogràfica com El Antepenúltimo Mohicano, Otros Cines Europa i Revista Mutaciones. També la podeu llegir al Diari de
