El 2008 naixia Filmin com a plataforma de streaming, tot i que no va ser fins dos anys més tard que es va donar a conèixer oficialment. La seva especialització en cinema fora del circuit comercial —tot i que amb el pas del temps cada vegada hi trobem més títols populars— l’ha convertit en una de les empreses més apreciades per la cinefília nacional. Si bé el seu propòsit inicial va ser portar a les nostres pantalles aquelles obres independents i d’autor que sovint trobàvem només a festivals, en els últims anys també s’ha llançat al món de la producció audiovisual. Barcelona, nit d’hivern (Dani de la Orden, 2015) va significar la primera coproducció de la plataforma, i Doctor Portuondo, la seva primera sèrie original, adaptació de la novel·la homònima de Carlo Padial (que també n’és el director), estrenada l’octubre del 2021. Des de llavors Filmin ha coproduït diverses pel·lícules i també s’ha obert camí en la distribució, sovint de la mà d’Elastica Films. De serials també n’ha seguit finançant, com ara Oswald. El falsificador: La serie (Kike Maíllo, 2022), ampliació de la pel·lícula del mateix director sobre un dels falsificadors d’art més famosos i perseguits de la història d’Espanya; selftape (Bàrbara Farré, 2023), autoficció sobre les germanes Mireia i Joana Vilapuig, que es van fer grans entre sets de rodatge; o Terenci: La fabulación infinita (Marta Lallana, 2023), documental que mostra la part més íntima d’una de les figures més emblemàtiques de la literatura catalana del segle XX. Però si hi ha una obra que va funcionar com a punt i a part en la història de les produccions de Filmin, en aquest cas coproduïda amb Boogaloo Films, aquesta és Autodefensa, prova irrefutable que l’audiovisual està més viu, creatiu i combatiu que mai. L’escriptora i dramaturga Berta Prieto i l’artista multidisciplinària Belén Barenys es van unir al cineasta i guionista sabadellenc Miguel Ángel Blanca (Magaluf Ghost Town, 2021) per mostrar-nos sense cap mena de vergonya com és tenir vint-i-pocs anys i viure a Barcelona.
Autodefensa – La Berta i la Belén
Autodefensa es compon de deu episodis autoconclusius de durada irregular (dels 4 als 23 minuts) presentats com petites píndoles de veritat on la ficció i la realitat es barregen sense saber ben bé on acaba una i on comença l’altra. Cada capítol compta amb uns crèdits inicials d’estètica molt diversa: en general trobem propostes sòbries i minimalistes, però també composicions nostàlgiques («Ansiedad»), kitsch («Ser un concepto») o modernes («Buscando after»). Formalment, la sèrie respon a unes exigències temporals i dramàtiques fortament lligades a la hiperactivitat de la generació actual, oferint inputs constants, siguin visuals o sonors, i un ritme d’acció desbordant: tota l’estona passa alguna cosa, mai ens avorrim, sinó que ens mantenim connectats a unes vivències alienes que, d’alguna manera, tampoc no ens són tan estranyes.
La Belén i la Berta són dues joves que mentre intenten fugir de la mediocritat amb la voluntat de convertir-se en persones amb cert reconeixement, ens conviden a acompanyar-les d’after, a teràpies col·lectives, cites o migdies de ressaca interminables. Davant la por de perdre’s qualsevol acte social, aquest tàndem d’energia incandescent no dubta a estirar al màxim el seu temps de lleure, per evitar que la tornada a casa sigui massa d’hora. Al·lèrgiques al descans, persegueixen el moviment constant, la interacció sense pausa, l’anar d’aquí cap allà amb l’únic objectiu d’allargar aquells moments en què se senten vives, actives, realitzades. La festa, les drogues i el sexe formen part del seu menú diari, i així ho mostren sense cap mena de pudor, a través d’uns personatges que comparteixen nom amb les actrius que els interpreten. Què és cert i què és mentida en la seva construcció? Mai ho sabrem, però tampoc no ens importa. L’interessant d’aquestes dues postadolescents amb zero ganes d’arribar a l’edat adulta és l’efecte que tenen sobre el públic, la seva capacitat de ser les putes ames per algunes i una pijes insuportables per altres. És cert que de treballar no se’n parla mai a Autodefensa, i una es pot preguntar: com paguen el lloguer? I les factures? I la quantitat de drogues que consumeixen dia sí dia també?
Autodefensa – La Belén i la Berta
Hi ha una indiferència volguda cap a l’estat de precarietat en què viu el jovent actual que pot allunyar-nos d’aquesta ficció-festa, que ens ofereix l’oportunitat de desconnectar momentàniament de la nostra misèria per viure la misèria dels altres. Una misèria que res té a veure amb problemàtiques socials, sinó més aviat amb afectacions personals (abraçant sempre la col·lectivitat), com ara la salut mental —en el tercer capítol assistim a una verbalització de l’ansietat que vol visibilitzar certes preocupacions dels joves— o la incertesa del futur en un món on sentir-se una impostora ja forma part del nostre ADN.
No crec que les produccions audiovisuals hagin de ser jutjades segons la seva (o la nostra) ideologia, i molt menys quan entra en joc la qüestió de l’entreteniment. La lectura moral és per als carques, i ni la Belén ni la Berta ni cap de nosaltres volem ser uns dits assenyaladors de discursos esbiaixats. És cert que molta gent no podrà sentir-se identificada amb cap dels personatges que van pul·lulant pels diferents capítols, però el cinema no es va inventar per fer-nos de mirall ni per parlar de nosaltres. El cinema pot ser una finestra per on tafanejar una vida que mai no hem tingut, però que d’alguna manera ens és familiar. Coneixem els carrers de Barcelona, les rajoles modernistes dels pisos de Gràcia, el llenguatge d’internet, la indumentària ravera i els McDonalds reparadors de després d’una ingesta d’alcohol abusiva. Identifiquem una urgència vital de cridar l’atenció, de destacar per sobre dels altres, d’esdevenir, al cap i a la fi, una persona adulta capaç de sobreviure dins una societat on la necessitat de ser productius i l’autoexigència acabarà abaixant l’esperança de vida en un parell de generacions. Fer-se gran és una trampa, i què passa si ens divertim una mica mentre hi arribem?
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Belit LagoBelit Lago (Alt Empordà, 1990) és crítica cinematogràfica i programadora del Most, Festival Internacional de Cinema del Vi. Ha cursat estudis de crítica i història del cinema a La Casa del Cine i l’ECIB. Col·labora en mitjans digitals com Núvol, Rubik Audiovisual o Miradas de cine i és la creadora [...]
