Yaco Lara va triomfar a València, però ni es deia Yaco ni era nascut allà. Luis Marín Lara, fill de Jabalquinto, Jaén, representa l’esperit del músic fet a si mateix. El cantant va passar de fer d’oficial de soldadura a ser una de les veus més populars del panorama espanyol
Penso en Joaquim Sorolla. Però ¿es pot parlar de Sorolla davant del Mar de Xeraco? ¿És suficient? Sí i no. Sí, per la llum, pel sol espurnejant sobre la superfície de l’aigua. No, perquè sota el mar hi ha la seva ombra abissal, sense la qual el paisatge no és
L’any 2007, Man of the Moon de Milos Forman va recuperar la figura d’Andy Kaufman (1949-1984), el showman que havia sacsejat el món de l’espectacle als Estats Units per la concepció experimental i conceptual que tenia de l’entreteniment. La pel·lícula és un homenatge sincer, que guanya molt per la magnètica
No es deixin enganyar pels seus preciosos retrats de grans i petits, d’àvies desconsolades, de joves soldats morts, de nens amb un somriure perdut, de paisatges a ple sol, fumejants de calor i pols, o blancs gelats, inhabitables, trufats de forats de bombes de morter o d’un imaginat soroll infernal
Se’l considera un dels grans escriptors de la novel·la negra, el gran mag del suspens. Va ser autor de vint-i-dues novel·les úniques, profusament reeditades i adaptades al cinema. Narracions elèctriques en les quals l’home i la dona normals i corrents es veuen exposats a situacions límit, obligats a lluitar per
La Barcelona de la primera setmana de desembre de 1977 acollia el primer Congrés Nacional d’Ufologia; Dolores Ibárruri, la Pasionaria, aterrava al Prat per intervenir en un míting de les Joventuts Comunistes, mentre Blas Piñar feia el mateix en un «acto de reafirmación nacional». I, com si la política no
«Més enllà de la percepció humana hi ha una cinquena dimensió, una dimensió vasta com l’espai i eterna com l’infinit. Just a mig camí entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició. Va des del més profund dels temors fins al límit dels nostres coneixements. És la
Cal llegir Ralf König, siguis o no gai, perquè tindràs l’oportunitat de riure’t de tu mateix/a i de comprovar de quina pasta estàs realment fet/a. König, alemany de seixanta-cinc anys —que no aparenta—, ha construït la seva carrera com un dels millors autors de còmics del món a força de
Sovint trobes el focus on menys t’ho esperes. Potser el trobes en un parc, en una església o en una casa abandonada. Llocs on, depenent de qui hi viu, les coses fan soroll. O algú que vol que facin soroll les fa sonar. Com, en aquella època, la jove promotora
Músiques descontrolades, que neixen i creixen sense demanar permís. Músiques que es desenvolupen des dels carrers, als pobles, a les cases, en els centres de culte o sota els fanals d’una gran ciutat. Músiques que pertanyen, abans que ningú, a la gent. Joves, adults, avis, nens. Tots a ballar, tots
Fa gairebé noranta anys una jove professora francesa de filosofia posava pels carrers de Sitges vestida de cap a peus amb l’uniforme de la CNT i un fusell penjant de l’espatlla. La fotografia resulta, si més no, una estampa curiosa. Simone Weil no tenia precisament l’aspecte d’un milicià ferotge. Extremadament
El 17 de setembre de 1966, a les 20.15 h, la sèrie alemanya Raumpatrouille – Die phantastischen Abenteuer des Raumschiffes Orion —coneguda habitualment com Raumpatrouille Orion (Patrulla espacial Orion)— entrava per primera vegada a les llars de la República Federal Alemanya. L’estrena marcaria època: la quota d’audiència es va situar
Zerocalcare és el pseudònim de Michele Rech, un dels autors de còmic més importants de l’actualitat i el més internacional d’Itàlia, amb milions de còpies venudes arreu del món i una popular sèrie a Netflix. Zerocalcare va néixer a Cortona, es crià a França, i s’establí al llarg de la
Les sèries de gènere com a espai de coneixement i revelació La ficció televisiva del segle XXI s’ha vist afectada pel prejudici, heretat del teatre vuitcentista i mai erradicat del tot pel cinema, que considera el realisme dramàtic com el marc per excel·lència de representació de la veritat humana, mentre
Quan a Leni Riefenstahl se li acudí adaptar l’obra més famosa d’Àngel Guimerà En un article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre de 2003, Àngel Quintana refutava una informació apareguda a l’informatiu La nit al dia de Canal 33 arran de la mort de Leni Riefenstahl, cineasta estretament vinculada
Un avís, un simple recordatori: el dibuix és la primera expressió humana —molt anterior a l’escriptura— per a totes les edats i condicions, genuïnament universal. A partir d’aquí, parlem. Amb il·lustracions es pot explicar tot, també qüestions tan alambinades com els significants quotidians dels més salvatges trasbalsos polítics, les enigmàtiques
Un tro que anticipa la tempesta imminent. Una carretera i, de fons, trompetes i un bongo. Un Lotus Seven recorrent-la a tota velocitat. La música de Don Grainer arrenca del tot. Primer pla del conductor: cara seriosa, com de revenja, com dient «ara veureu». El vehicle entra en el centre
Durant l’última meitat del segle passat, els fúnebres acords de l’Adagio per a orquestra de corda i orgue en sol menor, o Adagio d’Albinoni, els trobàvem fins a la sopa. Se sentien a pel·lícules tan dispars com L’année dernière à Marienbad, L’enigma de Gaspar Hauser o Flashdance, entre moltes altres,
Amb els autors d’èxit acostumem a tenir un problema: sovint els valorem només pel seus triomfs i no acabem d’analitzar-los prou bé com a artistes. Talment sembla que tenir èxit sigui incompatible amb la possibilitat de fer una obra plàsticament valuosa o narrativament admirable. Si, a més a més, l’obra
La sàtira és aquell ús de l’humor que serveix per a criticar els vicis de les persones, els defectes de les institucions o les incongruències dels costums. Se’n fot del capellà que predica una vida recta i austera mentre de portes endins gaudeix de manera obscena de sexe, beure i
Abans que la indústria pesant i poligonal i el creixement immobiliari accelerats per la corrupció franquista i neofeixista assaltessin definitivament, implacablement, l’Horta de València —l’Horta de l’autor de L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner Editor)—, la vida potser era allí més pobra, més humil, però de ben segur que humanament més
«Tinc molt més a dir que Hemingway i Déu sap que ho he dit millor que Faulkner.» Aquesta frase s’atribueix a Carson McCullers, l’anomenada per alguns l’enfant terrible de les lletres nord-americanes. I és que des de la seva concepció, Carson estava predestinada a grans coses. La seva mare,
Barcelona a finals dels anys quaranta era una ciutat encara marcada per la postguerra. Els tramvies grinyolaven sobre les vies, el fum dels cotxes es barrejava amb l’olor de menjar dels restaurants i les cartilles de racionament vivien els seus últims dies d’esplendor decadent. La gent caminava pel carrer amb
Aproximar-se a la Xina, Hong Kong i el Japó exigeix un reconeixement de la continuïtat històrica i les disjuntives contemporànies que defineixen aquestes regions. La Xina continental, amb la seva extensió geogràfica i més de mil quatre-cents milions d’habitants, és un territori on els models polítics i organitzatius han variat
Ens trobem a la filmació del primer capítol d’un nou programa de la televisió britànica. El públic assistent, format en gran part per persones d’edat avançada, no sap ben bé què està a punt de presenciar, però a jutjar pel títol (que es traduiria com «El circ ambulant de Monty
Reservoir Books edita en un únic volum integral la sèrie sencera de Paracuellos, el còmic amb el qual Carlos Giménez passava comptes amb el seu passat en les terribles llars de l’Auxilio Social franquista, i que projectava al seu autor com un dels grans inductors de la modernitat en la
Ei, Nell: Riuries si sabessis l’estona que he trigat a decidir com dirigir-me a tu en l’encapçalament. «Benvolguda»? Un pèl forçat. «Estimada»? Podria ser, però, com deia Marty Wilde (en una d’aquelles cançons pop que les jukebox vomiten a tot volum a les festes dels teus llibres): «Why must I
L’antologia La casa sota la lluna és un recorregut a través de la poesia de Maria Josep Escrivà a la recerca del sentit d’una realitat en què sovint la fosca enlluerna el buit, una llum que la poeta ha sabut aprofitar per no caure a l’esvoranc. «Tan cert com
«Tothom ha estat menyspreant les pel·lícules com si fossin quelcom de tercera categoria, fins a, gràcies a Déu, la invenció de la televisió. Ara per fi hi ha alguna cosa, per sota nostre, per menysprear!» Billy Wilder Joseph Francis «Buster» Keaton (1895-1966) és de les figures que generen més
Poètic, musical, afilat, entusiasta, agredolç, festiu, pròxim i curull d’una humanitat càlida que era capaç de plasmar a través d’una narrativa vibrant i exacta, Fernando Mansilla és un d’aquells autors afortunadament arrabassats a l’oblit i la desmemòria. El cronista d’una Sevilla subterrània i marginal, on l’autor parla del pitjor i
La Wikipèdia defineix així la Nova Escola Valenciana: «Nova Escola Valenciana és el nom amb què es designa una generació d’autors de còmic valencians sorgida als anys vuitanta del segle XX, per comparació amb l’escola valenciana clàssica dels anys quaranta a setanta. […] Els seus màxims exponents són Mique Beltrán,
L’any 2003 dues pel·lícules van donar la volta al món i van cridar l’atenció sobre el fet que alguna cosa s’estava coent en la cinematografia de Corea del Sud: Oldboy de Park Chan-wook i Memories of Murder de Bong Joon-ho. Totes dues van captivar milions d’espectadors arreu del planeta, van
Qui fou Léon Bloy? Per què va acabar amb si mateix? Fins al punt que no hi ha cap llibreria de Barcelona que tingui un llibre seu. Quan l’Alberto Valle em va proposar escriure un article per a aquesta col·lecció sobre escriptors maleïts, ara fa un mes, no vaig dubtar
Aquest any 2025, la casa de xampany Piper-Heidsieck ha volgut retre homenatge a l’actriu que, a la dècada dels cinquanta, va afirmar: «Cada nit dormo amb una gota de Chanel Nº5 i em llevo amb una copa de Piper-Heidsieck». Amb aquesta frase icònica, Marilyn Monroe ja donava indicis del que
Fins i tot aquells que no són lectors habituals d’historieta il·lustrada coneixen el còmic francobelga. Coneixen Tintín, Astèrix, i alguns, fins i tot, els barrufets, Sergi Grapes o Lucky Luke. Darrere d’aquestes sèries hi ha uns grandíssims autors: Hergé, Goscinny i Uderzo, Peyo, André Franquin i Morris. Lamentablement, els seus
Un poeta que escriu un poema en la seva contra i el titula amb el seu nom i cognom. No em ve al cap una expressió més clara, però alhora artística, del temperament autodestructiu d’un creador: De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, dejar atrás un sótano
Encetem a Quadern de les idees un nou cicle temàtic dedicat al còmic europeu: la seva història, la seva transcendència, i alguns dels seus artistes, títols, personatges i escoles més singulars. També la seva actualitat. Un recorregut pel novè art concebut i plasmat en el Vell Continent que ens ajuda
El 1948 es va realitzar la primera programació d’una xarxa comercial de televisió. Va ser als Estats Units i la novetat havia de provocar, en la dècada següent, una crisi enorme a qui tenia, fins aleshores, el monopoli del llenguatge audiovisual: el cinema, projectat en la gran pantalla. Des d’aleshores
Hi ha 32 maneres de narrar una història, i jo les he fet servir totes. Tot i això, la trama sempre és la mateixa: les coses NO són com semblen. Jim Thompson Grum d’hotel als anys 20, operari de pous de petroli, sindicalista i periodista als 30, obrer en
Mortel, ange et démon, autant dire Rimbaud… El vers és de Paul Verlaine, amic, company de lletres, amant i enemic a parts iguals, prologuista de les Poésies complètes d’Arthur Rimbaud publicades el 1895, recull que va tornar a agafar volada als anys trenta, amb dues edicions de les seves
En accedir a un grup d’Alcohòlics Anònims, el nou membre s’enfronta als anomenats «dotze passos» cap a la rehabilitació; el primer dels quals diu: «Admetem que érem impotents davant de l’alcohol, que les nostres vides s’havien tornat ingovernables». Ramon Draper va recitar moltes vegades aquest catàleg de principis rectors. Amb
Tots embogim de tant en tant i després hi ha els qui guanyen diners convertint l’incendi en un poema. Henry Charles Bukowski (Andernach, Alemanya, 1929 – San Pedro, Los Angeles, 1994) és la icona de l’autocombustió lenta. Com que segurament uns quants escriptors llegiran això, crec que els interessarà saber
L’editorial Efe Eme recupera l’obra i el llegat de Raúl Núñez: l’argentí que va arribar a Barcelona en plena eclosió contracultural per esdevenir el gran narrador dels seus marges amb novel·les com Sinatra o Derrama whisky sobre tu amigo muerto, i poemes que remetien a la seva estimada Beat Generation.
Si no conegués la Cèlia potser no podria llegir els seus poemes de la manera que ara us explicaré. Potser els llegiria admirant l’equidistància amb els temes, el respecte envers l’idioma, la humanitat de les situacions triades per la seva mirada de poeta, la ironia que salva del vertigen, l’humor
Veu la llum el diari inèdit del viatge a Nova York que, el 1964, va fer el que acabaria sent cineasta de culte amb els films Un, dos tres… al escondite inglés i, sobretot, Arrebato. Es tracta d’un document del qual aflora un Iván Zulueta allunyat del mite del director
El que es veu no és tot el que és. El que s’oculta també existeix. Les persones no emergeixen del no-res, estan cosides les unes amb les altres. I hi ha llaços que uneixen fins a l’ofec. És el cas de la figura de mamà Kerouac. Un assumpte inquietant. El
Un dia gris de novembre vaig decidir sortir a passejar pel passeig de Gràcia de Barcelona vestit amb un llarg abric, guants de vellut verd i un bastó amb empunyadura de plata. Corria l’any 85 d’una Barcelona preolímpica on els nois anaven amb bambes Paredes o mocassins o botes Gorila.
El món de literatura actual, sobretot a les àrees culturals a què pertanyem, el podríem batejar ben bé amb el nom propi d’Egoland, un món on el coneixement ha sigut abandonat en benefici de les coneixences i el reconeixement. Un món on l’escriptor (dit amb tots els «sics» que facin
Era estrany, inescrutable. En això s’assemblava a la majoria de les persones. Però a més era un lector i un escriptor sense fi, dens, d’una curiositat intel·lectual insondable, un «savi radical, irreductible, una mica al·lucinat», segons José Maria Gabriel y Galán. Era un tipus que anava per lliure, sense programa,
Virginia Woolf va viure les dues guerres mundials. Durant la primera, la població va patir atacs aeris mai vistos. L’arribada dels zepelins alemanys carregats de bombes era un espectacle terrible. Les bombes explotaven de nit, les sirenes donaven l’alarma, la gent cridava. En alguna ocasió l’escriptora va preferir caminar a
