L’any 2007, Man of the Moon de Milos Forman va recuperar la figura d’Andy Kaufman (1949-1984), el showman que havia sacsejat el món de l’espectacle als Estats Units per la concepció experimental i conceptual que tenia de l’entreteniment. La pel·lícula és un homenatge sincer, que guanya molt per la magnètica interpretació de Jim Carrey, que aconsegueix realment una mimesi metòdica, espaterrant i, sobretot, molt emotiva de Kaufman. Tanmateix, és veritat que Man of the Moon funciona molt bé per l’abassegadora personalitat d’aquest geni contracultural, però, un cop vista, l’espectador té la sensació que no se l’acaba de conèixer i que hi ha un misteri que encara continua viu. L’enigma és clar i ajuda molt enunciar-lo de manera diàfana: qui va ser realment Andy Kaufman? De fet, és la mateixa pregunta que es planteja el documental Thank you very much (2024). En aquesta ocasió ens trobem davant d’una recerca dirigida per Alex Braverman, el qual s’aproxima al protagonista a partir dels qui el van conèixer i van treballar amb ell. El que sobta és que són els mateixos companys els qui encara continuen perplexos davant d’un artista que va confondre a propòsit els límits que separen la realitat de la ficció, amb un compromís impressionant pel seu art que fa inútil tota mena de distinció entre els personatges que interpretava i la vida real.
Artista de varietats. Qualificar d’humorista Andy Kaufman és el primer error que es comet quan s’intenta qualsevol mena d’aproximació a la seua figura. Ell no contava acudits, sinó que era un artista de varietats en el sentit més ampli del terme. Podia basar el seu espectacle en cantar cançons infantils, llegir en veu alta El gran Gatsby complet durant hores o fer-se passar per un estranger que no parla bé l’idioma i, de sobte, començar a ploriquejar. Ben mirat, el seu esquetx de debut al xou televisiu Saturday Night Live, el 1975, va consistir a esperar en silenci al costat d’una gramola que reproduïa la sintonia de la sèrie d’animació Migthy Mouse, fins que, de sobte, quan el públic ja començava a posar-se nerviós, cantava una única frase de la cançó i tornava a emmudir. És a través d’aquesta provocació que Kaufman aconseguia atraure l’atenció de la gent, que no podia evitar petar-se de riure al mateix temps que se sentia atrapada per una energia estranya. En tot cas, s’aconseguia un efecte potentíssim, que ja havia assajat anteriorment en els espectacles de monòlegs que feia en viu en clubs nocturns, per exemple quan es feia passar per un passavolant tímid fins que, després de portar la paciència dels espectadors al límit, rebentava el xou transformant-se en un Elvis Presley divertidíssim i passadíssim de rosca.
L’èxit aconseguit en els espais de monologuistes i en el debut catòdic el va portar a participar en la sitcom Taxi (1978). Tenir contracte en un programa televisiu d’àmbit nacional als Estats Units era una oportunitat magnífica, tot i que ell la va acceptar de mala gana perquè no es trobava còmode en la fórmula repetida ni en el guió tancat. És per això que, d’entrada, es va preocupar per crear el personatge de Latka de la manera més estrambòtica possible, tant pel que fa a la dicció verbal com als gestos. Curiosament, de nou, a la gent li va encantar i es va convertir en el centre d’atenció de la sèrie. Però ell, malgrat tot, continuava avorrit. És aquí on entra en escena Tony Clifton, que ja era popular en l’escena de monologuistes de Las Vegas i amb qui deia que mantenia una rivalitat professional. Clifton era una mena de crooner decadent passat de pes, amb ulleres negres, bigoti i una pròtesi a la barbeta, que sempre interrompia les actuacions barallant-se i comportant-se de manera grollera amb el públic, sobretot amb les dones. Doncs bé, Kaufman va demanar que Clifton tinguera una aparició estel·lar a Taxi, petició que els productors van acceptar perquè s’havia convertit en el principal reclam de la sèrie. El que no se sabia aleshores és que Clifton era en realitat un avatar encarnat de manera alternada pel mateix Kaufman i pel seu soci Bob Zmuda, el qual es va presentar al rodatge de Taxi caracteritzat, on va ser acomiadat de seguida pels insults i les greus provocacions als companys de repartiment.
Aquest escàndol va suposar un punt d’inflexió en la carrera d’Andy Kaufman. És ara quan adopta un paper de dolent que desafia les dones en un ring de lluita lliure. En plena segona onada del feminisme, les imatges de l’artista guanyant de manera grollera xiques de diferents edats en un quadrilàter van causar una commoció nacional. A més a més, es notava molt que els combats estaven falsejats amb tota mena de trampes ridícules, perquè Zmuda n’era l’àrbitre. Així mateix, la cosa va anar a més amb l’enfrontament amb el lluitador professional Jerry Lawler, que es va erigir en defensor de l’esport que practicava davant de l’ofensa feta per Kaufman. A banda de diversos enfrontaments en un quadrilàter, la polèmica entre tots dos es va convertir en viral després que arribaren a les mans en un episodi de Late Night with David Letterman, el 1982, un programa televisiu que, cal recordar-ho, era de màxima audiència als Estats Units. I aquell mateix any va protagonitzar un enfrontament amb l’elenc de la telecomèdia Fridays, que s’enregistrava en directe, després de negar-se a recitar un acudit sobre drogues i impedir la rèplica dels altres actors.
Què pretenia Kaufman amb aquestes provocacions que li arruïnaven la reputació? Ningú no el comprenia; de tota manera, ningú no podia deixar de veure l’espectacle. El cas és que els incidents van ser molt polèmics i van aconseguir un ressò importantíssim pel fet que interpel·laven directament l’audiència i la mateixa ciutadania. Però tothom estava perplex. Literalment, Kaufman va tornar boja la gent fins al punt que moltíssims el van rebutjar i el van odiar. Doncs bé, provocar aquestes reaccions era precisament l’objectiu principal, perquè el que sabem avui és que Kaufman i Lawler eren amics i totes les baralles que van protagonitzar formaven part d’un muntatge. Igualment estava acordat l’altercat de Fridays. En canvi, el que no va ser cap broma va ser l’acomiadament de Kaufman del Saturday Night Live, sotmès a plebiscit entre els espectadors. Ara bé, cal recordar que el plebiscit va ser promogut per ell mateix i l’extinció de la col·laboració era precisament el que volia aconseguir.
Jo vull ser ficció. Potser ara és un bon moment per a tenir en compte les dades biogràfiques que coneixem d’Andy Kaufman. Tant Man of the Moon com Thank you very much apunten al fet que va ser un xiquet especial, possiblement amb certs trets autistes, sobretot en relació amb la literalitat del llenguatge, la rigidesa conceptual o la dificultat deliberada d’encaixar en les expectatives socials. Pel que fa a la primera característica, moltes persones autistes tendeixen a entendre les paraules i les expressions tal com són, sense buscar dobles sentits o implicacions socials. Per exemple, en la frase «Tinc un nus a l’estómac» entenen que hi ha un nus literal en la zona indicada. Doncs bé, l’humor de Kaufman es basa de vegades en aquesta peculiaritat. A tall d’il·lustració, a Taxi, el personatge de Latka fa servir un anglès molt literal, cosa que li serveix per a arribar a malentesos absurds. Al mateix temps, en altres espectacles jugava constantment amb la ruptura d’expectatives i amb la manera «correcta» d’interpretar el que diu algú, en una estratègia que sovint es percebia com a literalitat extrema o com a manca intencionada d’ironia convencional.
Relacionada amb aquesta dada del llenguatge també tenim la rigidesa conceptual. Kaufman solia actuar com si no entenguera les normes socials implícites del món de l’espectacle, com quan va llegir durant hores senceres El gran Gatsby perquè algú del públic li havia demanat que els entretinguera amb qualsevol cosa. En general, els humoristes indiquen al públic quan faran un acudit, però Kaufman no. Això feia que la gent interpretara al peu de la lletra les seues afirmacions o comportaments, i ell jugava amb aquesta confusió. En aquest cas, com una persona tímida s’exposa damunt d’un escenari, o els silencis llargs que practicava, les pauses incomodíssimes que feia o com repetia una frase fins al ridícul. Precisament, observava les convencions socials com si foren estranyes, i les portava al límit fins que resultaven absurdes. Per contra, aquesta timidesa contrastava de manera molt poderosa amb els moments en què es convertia en un escandalós monstre catòdic que es barallava amb dones i malparlava de tothom.
D’altra banda, si seguim centrant-nos en alguna dada biogràfica més, podem destacar que va tenir una relació convulsa amb el pare, que el veia efeminat, i que a l’adolescència va tenir problemes d’addicció fins que la pràctica de la meditació transcendental el va ajudar a deixar les drogues. Així mateix, cal tenir en compte la figura de l’avi i el trauma que li va suposar la gestió de la notícia de la seva mort. Com que era un xiquet, els pares van evitar durant anys relatar a Andy que havia traspassat, i el van sumir en un sentiment de desolació i d’incomprensió profunda: què fa el iaio que no torna del seu viatge? Allò va derivar en el fet que començara a aïllar-se a la seua habitació, on simulava programes de televisió amb peluixos, fins al punt que mantenia una idea o un joc durant molt de temps, amb una fidelitat gairebé impertorbable. Això explicaria com, anys després, es convertia en un personatge i no el deixava anar ni quan el públic se li girava en contra o en la vida privada, cosa que causava una gran alteració als amics i parelles.
Comptat i debatut, Kaufman feia humor creant desconcert. Es distingia per una mena d’innocència subversiva a través de la qual utilitzava la incomoditat com a element humorístic. Dissolia la frontera entre actor i persona real, especialment a través de personatges com Tony Clifton, que presentava com a figura independent. Aquesta ambigüitat no només servia per a la comèdia, sinó que actuava com un experiment sobre la percepció del públic i la credibilitat en l’entreteniment. A banda, cal afegir que no buscava ridiculitzar individus o col·lectius; el seu humor era un joc amb les convencions, una invitació a mirar la realitat des d’una òptica menys rígida. En conjunt, la seua obra desplaça la comèdia cap a l’experiència desconcertant i profundament memorable, com quan feia lectures senceres i literals o quan presentava gags que no es resolien mai. La gràcia, efectivament, es trobava en la insistència, la literalitat, l’absurd i la desconnexió amb l’estructura humorística convencional. I per això necessitava la participació del públic, que no sabia si allò anava de debò o no. La confusió era, precisament, el punt buscat. En lloc de buscar la rialla directa, Kaufman utilitzava la incomoditat per a provocar reaccions més complexes: confusió, perplexitat, fascinació. Ell creava situacions en què la gent ha de decidir si allò que passa és humorístic o simplement estrany. I ho feia com si volguera observar la reacció social dels qui el miraven. Aquest és l’element que fa del seu periple artístic una cosa realment remarcable i inoblidable: practicava l’humor com un experiment social. És per això que va arribar un punt en què va prescindir dels escenaris convencionals i va convertir la realitat en una complexa ficció.
Gràcies i el misteri. Andy Kaufman va abandonar aquest món el 1984, als 35 anys. Era vegetarià, abstemi i no fumador; malgrat tot un càncer de pulmó va posar fi a la seua vida pocs mesos després de ser diagnosticat, de manera tan sobtada com, per a alguns, inversemblant. De fet, la seua obsessió per la ficció i per les bromes elaborades ha alimentat rumors persistents que podria haver falsificat la seua mort. Aquesta idea s’ha convertit en un mite cultural que encara persisteix, una creença que suposa l’èxit suprem de Kaufman. Poc abans de morir, va fer un últim espectacle al Carnegie Hall. Hi va fer bromes molt pesades, com simular la mort d’una espectadora, tot i que també va fer emocionar els espectadors, els quals després van ser tots convidats a menjar llet amb galetes. Ben mirat, l’humor de Kaufman ha estat descrit com a desconcertant i absurd, fins i tot agressiu. A pesar de tot, al darrere hi havia una capa emotiva molt singular, que és el que fa de la seua obra una mena d’art emocional disfressat d’humor. Des de la innocència i inseguretat dels personatges que interpretava, fins a la relació emocional que teixia amb el públic, tot el converteix en una figura única i molt especial.
Per això, arribats aquí, de nou ens hem de preguntar: qui va ser realment Andy Kaufman, que encara ens continua emocionant i fent riure? Hem destacat tres aspectes de la seva biografia que potser ens serviran per a comprendre el seu humor: els trets autístics, el trauma amb el iaio i l’extrema timidesa. En tenim prou? Doncs, probablement, no. Ara bé, si Kaufman va basar els seus espectacles en un humor que es fonamenta en la subversió deliberada de les expectatives, potser és un error plantejar-se aquesta qüestió. A banda, falten arguments per a explicar-lo perquè, possiblement, la seua figura siga un reflex molt pertinent de l’època en què vivim, obsedida a convertir la realitat en un espectacle permanent i amb una profunda angoixa convertida en arquitectura emocional. Fet i fet, les claus dels seus espectacles són tan obliqües que no s’aspira a resoldre-les, sinó que preferim que l’estranyesa s’expandisca i puguem continuar gaudint-lo més i millor. És per tot plegat que Andy Kaufman, siga on siga, m’ha obligat a escriure aquest article. I jo només puc dir-li una cosa: gràcies per tant!
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Fèlix Edo TenaFèlix Edo Tena (1981) prové de Vilafranca (Els Ports). Es guanya les garrofes fent de professor en un institut públic, on ensenya als adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Mètode o Serra d’Or. De la vida a Internet
