Un dia gris de novembre vaig decidir sortir a passejar pel passeig de Gràcia de Barcelona vestit amb un llarg abric, guants de vellut verd i un bastó amb empunyadura de plata. Corria l’any 85 d’una Barcelona preolímpica on els nois anaven amb bambes Paredes o mocassins o botes Gorila. Jo, en canvi, influenciat per les sèries i pel·lícules britàniques, vaig comprar-me les meves primeres sabates Oxford amb cordons i foradets a la puntera. Sí, era un bitxo raro. Només tenia 16 anys. Tot havia començat quatre o cinc anys abans, quan el meu pare em va acompanyar a un dels desapareguts cinemes Publi, al mateix passeig de Gràcia, a veure una adaptació cinematogràfica d’un conte britànic del segle XIX: El fantasma de Canterville. Jo aleshores no coneixia a qui s’hauria de convertir en uns dels meus autors preferits: el meu, des d’aleshores estimat per sempre, Oscar Wilde.
Quan vam sortir del cinema el meu pare em va dir: «el que acabem de veure està inspirat en un conte d’Oscar Wilde». Davant el meu interès per l’autor d’una història tan original i divertida però alhora tan màgica i poètica, el meu pare va seguir instruint-me: «sí, era anglès, o més ben dit, era irlandès, però va viure i va desenvolupar la seva carrera a Anglaterra; era un excèntric». Des d’aquell moment, la paraula excèntric va adquirir per mi una aura màgica: «és que, a més de ser un dandi i un excel·lent escriptor, era catòlic en un país anglicà i, a més, era homosexual, cosa que li va costar molt cara». Era molta informació condensada per a mi, però uns anys després, em sentia tan embegut de la figura i obra d’en Wilde, que fins i tot em vaig atrevir a dirigir a la facultat de Dret on estudiava aleshores, amb 19 anys, La importància de ser Frank, la seva obra de teatre més coneguda.
En aquesta obra, i en general en la seva producció teatral, l’autor deixa constància del puritanisme hipòcrita del moment, que conduirà els seus personatges a mantenir una doble vida. Wilde critica amb aguda ironia i precisió de cirurgià els ambients més elitistes i aristocràtics del Londres del seu moment. I serà aquesta societat, que el portarà fins el cim de la glòria i per la qual sent una atracció irresistible, i fins i tot fatal, la mateixa que s’encarregarà de destruir-lo sense pietat.
Oscar Wilde – Per Napoleon Sarony / Adam Cuerden – Aquesta imatge està disponible a la Divisió d’Impressions i Fotografies de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units sota el codi digital ppmsca.07757.
Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde va néixer a Dublín el 16 d’octubre de 1854 en el si d’una família acomodada. El seu pare era un metge famós i la seva mare, una intel·lectual de prestigi favorable a la causa nacionalista irlandesa. Quan tenia 20 anys va traslladar-se a Londres, on va graduar-se l’any 1878 amb un excel·lent com a Bachelor of Arts. Allà començarà a cultivar l’esteticisme, influenciat per Ruskin. Segons aquest corrent, l’Estètica és l’objectiu principal de la creació artística, per sobre de qualsevol consideració de tipus moral i per sobre, fins i tot, de la fidelitat a la veritat, desafiant així el naturalisme zolià imperant. Per Wilde, l’Art és creació i per tant artifici: no és l’art que ha de imitar la vida sinó a l’inrevés. Aquest credo estètic queda perfectament reflectit a La decadència de la mentida, el seu assaig més notable, que publicaria anys més tard, el 1898.
Hi ha moltes formes conegudes d’autodestrucció, sent les més habituals l’abús de tot tipus de drogues, però n’hi ha una que, per mi, inaugura Oscar Wilde: el dandisme portat al límit. Seguint el corrent esteticista fins a l’extrem, Wilde vol que la seva vida mateixa sigui una obra d’art. Mes enllà de la seva imatge d’esteta (pantalons bombatxos, el gira-sol al trau del vestit), cultiva l’arrogància i altivesa pròpia del dandisme més radical, d’aquell qui aspira a sorprendre a tothom i mai ser sorprès per ningú. I si bé aquest és un dels motius del seu èxit i ascensió fins al cim de la fama, serà també la causa de la seva desgràcia.
S’ha parlat molt de l’homosexualitat de Wilde, i en algunes pel·lícules sobre la seva figura s’ha posat al centre de la narració, per sobre de la seva obra. Malgrat això, els biògrafs més seriosos solen estar d’acord que l’escriptor va professar un amor autèntic per Florence Balcombe, la qual després s’acabarà casant amb Bram Stoker, amic de joventut de Wilde, com també per la seva esposa, Constance Lloyd, filla d’un prestigiós jurista. Amb ella tindrà dos fills: en Cyril i en Vyvyan, a qui dedicarà els seu primer volum de contes, agrupats amb el nom d’El príncep feliç i altres contes. Això no impedirà que es deixi portar per les seves preferències eròtiques. Els seus biògrafs consideren Robert Ross com el primer dels seus amants, però també com un autèntic amic que li va fer costat fins al final dels seus dies, després de caure en desgràcia.
A la societat victoriana de l’època, malgrat ser constitutives de delicte, les relacions homosexuals entre homes podien ser tolerades si eren discretes. Sembla ser que Wilde va fer ús d’aquesta discreció en un principi, fent compatible les seves relacions «prohibides» amb el seu contacte constant amb els millors salons d’aquella societat que el reclamava i on ell es trobava com peix a l’aigua, fent gala del seu enginy enlluernador, amb el qual escandalitzava i divertia a parts iguals els seu distingits amfitrions. Aquesta fina ironia wildiana revestida d’aparent superficialitat queda molt ben reflectida a obres com El ventall de lady Windermere (1892), Una dona sense importància (1893), Un marit ideal o l’esmentada La importància de ser Frank (1895), on els dos protagonistes s’inventen personalitats fictícies per eludir les seves obligacions. Totes elles, juntament amb Salomé, l’única obra de teatre inspirada en una tragèdia històrica, van ser escrites mentre mantenia una relació sentimental amb el causant de la seva desgràcia: lord Alfred Douglas, més conegut com «Bosie».
Wilde el va conèixer l’any 1891 i, malgrat ser, segons testimonis de l’època, una persona superbiosa, malcriada, malcarada i despòtica, va caure rendit a la seva bellesa, als seus dots d’artista i, probablement, a una circumstància que de ben segur que va enlluernar-lo: el fet que en Bosie era fill del novè marqués de Queensberry. Això volia dir que el seu estimat pertanyia a una de les famílies de més antic i ranci llinatge del Regne Unit, un reclam irresistible per a l’escriptor. Però el pare d’en Bosie, a més de pel contenciós que va acabar amb Wilde, ha passat a la història com a creador de les normes de la boxa moderna. Un còctel Molotov que anunciava la tragèdia.
Curiosament, el mateix any es publicava la seva única novel·la, escrita abans de conèixer en Bosie, El retrat d’en Dorian Grey. I dic curiosament perquè la famosa obra parla de la fascinació d’un artista, en aquest cas pintor, per un jove i bell aristòcrata, a qui immortalitza en un quadre. A les sessions on Dorian posa per al pintor Basil Hallward hi ha present lord Henry, un aristòcrata cínic i hedonista que bombardeja el model amb incessants missatges sobre el valor i la benaurança de la joventut en oposició a la decrepitud i desgràcies de l’envelliment: «La bellesa és una forma de genialitat, més alta encara que la genialitat. No necessita explicació», «La millor forma d’evitar la temptació es caure-hi»… Amb aquestes i moltes altres frases que han passat a la història, l’aristòcrata de la novel·la influeix en el jove Dorian fins al punt que aquest expressarà el seu desig de mantenir-se jove a qualsevol preu i que sigui el seu retrat el que envelleixi. Amb aquesta premissa faustiana, Wilde porta el seu protagonista, a través d’un hedonisme exacerbat on el plaer personal ho justifica tot, a una espiral d’autodestrucció i decadència que faran que acabi abjurant del seu pacte i apunyalant el retrat, on la seva imatge de jove bell, innocent i pur, ha acabat convertint-se en un vell monstruós. Quan els criats pugen en sentir un crit esgarrifós, troben el cadàver d’un vell d’aparença malvada i monstruosa a terra, mentre que al retrat es veu la imatge del Dorian original. Wilde va dir d’aquesta novel·la: «Basil Hallward és com crec que jo soc; lord Henry és com el món pensa que soc, i Dorian és com m’agradaria ser, potser, en un altre temps».
L’obra va tenir molt d’èxit, però alhora va servir com a prova inculpatòria en el seu judici per la seva «immoralitat». Resulta si més no curiosa aquesta qualificació, ja que tant aquesta novel·la com la majoria de les seves obres de teatre tenen un final exemplar o moralista. Wilde havia deixat ben clar el que pensava: «no hi ha obres morals o immorals sinó ben o mal escrites». Al meu parer, més que la seva obra, que no dubto que pogués ser xocant per a la societat del moment, el que més va ofendre la hipocresia victoriana va ser el seu comportament, el que apuntava abans com una forma clara d’autodestrucció, un dandisme desafiant i portat a l’extrem.
Oscar Wilde – Per Napoleon Sarony – http://hdl.loc.gov/loc.pnp/ppmsca.07756, Domini públic, Enllaç
A partir del seu enamorament per en Bosie, Wilde deixa de ser discret i cada vegada dissimula menys les seves preferències sexuals. Fins i tot, segons expliquen amics de l’escriptor, la parella va començar a parlar-se en femení en públic. Això va provocar la ira del marquès de Queensberry, que va deixar-li una nota en un club on deia alguna cosa així: «Per a l’Oscar Wilde, que presumeix de sodomita». Davant d’això, i per sorpresa d’amics i coneguts, Wilde decideix interposar una demanda contra el marqués per difamació. El final era previsible, tenint en compte el context històric i social: el marquès queda absolt i Wilde és condemnat a dos anys de treballs forçats. Però és que si bé la denúncia es podia considerar una temeritat, no ho va ser menys l’actitud de l’artista durant el judici. Quan l’acusació es va dirigir a ell llegint-li una carta d’amor enviada a en Bosie i preguntant-li si reconeixia que estava escrita del seu puny i lletra, va contestar: «Pitjor que això, reconec que està mal escrita». Wilde continuava fent gala del mateix enginy que li havia permès crear una obra meravellosa, però s’estava equivocant en els destinataris. La seva actitud altiva i desafiant era una ofensa per a uns professionals de la judicatura preocupats per mantenir l’ordre social i moral de l’època, i més aviat poc sensibles a qüestions artístiques.
Les seves millors amistats, conscients de la tragèdia que li venia a sobre, li van aconsellar que fugís del país però l’artista, aferrat a la gallardia de qui està convençut de que no té res de què amagar-se, no va fer cas dels consells. Dos anys de presó i treballs forçats deixaran la salut de l’artista tan malmesa que ja no se’n recuperarà. L’any 1897 surt de la presó i emigra a França sota el pseudònim de Sebastian Melmoth. Després d’un intent de recuperar la seva relació amb en Bosie, que fracassa, la seva dona, que fins aleshores li havia enviat diners, deixa de fer-ho i canvia els cognoms dels seus fills perquè no pateixin el vilipendi en què va caure el seu pare entre la societat que l’adorava pocs anys enrere. El 30 de novembre de 1900, greument alcoholitzat i víctima d’una meningitis, Wilde moria i era enterrat acompanyat de quatre escassos amics.
Malgrat aquest trist declivi final, la força i el geni creatiu de l’artista es van mantenir intactes fins a l’últim moment. Estant a la presó va escriure De profundis, una llarga carta al seu amant Bosie on no s’estalvia retrets però que és també una oda a la bellesa del dolor i una exaltació de la figura de Jesucrist com a màxim heroi romàntic. De fet, Wilde es converteix oficialment al catolicisme els seus últims dies. També escriu La balada de la presó de Reading, un llarg poema on l’autor exposa la crueltat de la presó i reflexiona sobre el dolor i el patiment.
Si be és evident que la tragèdia de Wilde va tenir a veure amb la hipòcrita i puritana societat que li va tocar viure, no es pot obviar el caràcter autodestructiu de la seva actitud desafiant. Conscientment o inconscientment, seguint la idea esteticista de convertir la vida en obra d’art, l’artista va fer bona una mena de profecia autocomplerta, convertint la seva vida en material per a futures pel·lícules, biografies i assajos. Però el que més ha transcendit de Wilde és la ironia i agudesa de les seves frases, i ha acabat sent un dels autors més citats de la història. «Hi ha només dues tragèdies a la vida: una és no aconseguir el que es desitja i l’altra és aconseguir-ho», «La vida imita l’art molt més que l’art imita la vida», «Mai l’home és menys ell mateix que quan parla des de la seva pròpia persona; dona-li una màscara i et dirà la veritat»…, són només alguns exemples de frases que, més enllà del seu caràcter provocador i brillant, acostumen a dir grans veritats. I és que, com va dir Borges: «Wilde, casi siempre, tiene razón».
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Toni PrianteDiletant vocacional, la seva inquietud curiosa l’ha convertit amb el pas dels anys en un autèntic aprenent de gairebé tot però mestre de res. Llicenciat en Dret per inèrcia i en Periodisme per passió, entremig va cursar quatre anys d’art dramàtic. La cultura, l’entreteniment, la comunicació, la literatura i les [...]
