Virginia Wolf. Font: La wikipedia
Virginia Woolf va viure les dues guerres mundials. Durant la primera, la població va patir atacs aeris mai vistos. L’arribada dels zepelins alemanys carregats de bombes era un espectacle terrible. Les bombes explotaven de nit, les sirenes donaven l’alarma, la gent cridava. En alguna ocasió l’escriptora va preferir caminar a refugiar-se. Ho anota al diari: «Molts atacs aeris. Un d’ells mentre passejava. A prop tenia un paller. Però vaig seguir caminant, i així vaig tornar a casa. Final de l’alarma. Les sirenes una altra vegada», es llegeix a Diari d’una escriptora.
Quan sonaven les sirenes, els civils havien de córrer a refugi. Tant s’hi valia si estava escrivint o sopant amb els amics: Virginia s’hi havia de passar la tarda o la nit sencera, tancada al soterrani, asseguda sobre un matalàs vell. Al trasbals domèstic s’hi afegia el trastorn clínic: els metges li van limitar el temps que podia dedicar-se a escriure. Els preocupava la seva estabilitat mental. Aquest era l’altre gran front que l’autora tenia obert.
A Leonard Woolf, el seu marit, el van declarar exempt pel tremolor de mans que patia. Tot i així, la guerra estava sempre present, a casa i als llibres. El matrimoni era pacifista: «El patriotisme és verí per a la Literatura», recull Hermione Lee a la biografia que va escriure sobre Virginia Woolf el 1997. La seva posició comportava l’exclusió social i la censura. Van reaccionar fundant la seva pròpia editorial, perquè, malgrat les bombes i els metges, Virginia escrivia. El 1915, en plena guerra i després de moltes revisions, va publicar Fi de viatge. La crítica no va fer massa cas d’aquella primera novel·la, però ella va continuar escrivint. Aprofitava la tranquil·litat expectant del període d’entreguerres. Tothom s’ensumava un nou conflicte i va arribar: la Guerra Civil espanyola, en la qual va morir el seu nebot Julien.
Enganxada a la ràdio, Virginia va escoltar com la BBC anunciava que Anglaterra entrava de nou en guerra contra Alemanya. El seu marit era jueu i s’arriscava a ser víctima de la política nazi d’extermini. El matrimoni va decidir que, si la invasió es produïa, se suïcidarien tots dos. Es van traslladar de Londres a Monk’s House, pensant que al camp estarien més segurs. El gran atac aeri sobre Londres el 1940 els va donar la raó. La Luftwaffe va destruir la casa on hi tenien la impremta, tal com reflecteix l’article Virginia Woolf reflecting on peace during an air raid publicat a The Guardian el 2009:
Els alemanys van sobrevolar casa meva abans d’ahir a la nit i la nit anterior. Hi han tornat. Quina sensació més estranya, la d’estar estirada en la foscor escoltant el brunzit d’una vespa que en qualsevol moment et pica i et mata. Aquest so interromp la reflexió lúcida sobre la pau. I tanmateix és precisament aquest so, més que les oracions i els himnes, el que ens hauria de fer pensar en la pau.
A l’obra de Virginia Woolf sovintegen les referències a la guerra. A La senyora Dalloway, la trama succeeix el 1923: feia cinc anys que la Primera Guerra Mundial havia acabat. L’autora plasma la manera com el dolor, l’angoixa i les privacions els havien canviat a tots. Septimus, el soldat que torna a casa, no és tractat adequadament pel seu metge, no aconsegueix reintegrar-se i se suïcida. A L’habitació d’en Jacob, en canvi, en Jacob mai no torna perquè mor al front. A les noies que van escoltar el seu discurs sobre l’habitació pròpia els va deixar clar que la guerra era cosa d’homes i a la novel·la Els anys, publicada el 1937, Woolf al·ludeix, en les imatges i en els pensaments dels personatges, a l’angoixa que genera una possible invasió nazi.
*
Entre els 13 i els 33 anys Virginia Woolf va patir quatre grans crisis mentals. Quan patia el brot, s’agitava i no parava de parlar; en la subsegüent fase depressiva ni menjava ni parlava. El trastorn era sever, les temptatives de suïcidi van ser diverses i la malaltia la va acompanyar tota la vida. Llegint els símptomes que el seu marit anotava minuciosament per tal que els metges fessin un diagnòstic acurat, un neuròleg avui parlaria de trastorn bipolar.
Virginia Wolf (1927). Font: La wikipedia
Virginia no amagava la malaltia, ans el contrari. Escrivia malgrat que els metges li desaconsellaven, malgrat les migranyes, malgrat tot. Es veia a ella mateixa com una escriptora que patia una malaltia i no com una víctima. Fins i tot va poder escriure que la bogeria l’havia salvada.
Fins i tot superades les crisis, el dia a dia era difícil: tasques bàsiques com ara alimentar-se requerien un esforç extraordinari. Les cartilles de racionament restringien el menjar i els britànics cuinaven el que podien amb el que tenien, com ara pastís de prunes sense prunes. Aquesta era una altra preocupació de l’escriptora. Virginia Woolf reivindicava que en primer lloc calia alimentar-se bé: «No es pot pensar bé, estimar bé, dormir bé si no s’ha sopat bé.», diu a Una habitació pròpia.
Li agradava molt cuinar. En una carta adreçada a la seva amiga i amant Vita Sackville-West, recollida a Pepper And Salt el 2013, li explica: «A la vida només m’importa una cosa: cuinar. Tot just he comprat una cuina de querosè extraordinària. Hi puc cuinar de tot… Et ben asseguro que és millor que escriure aquests llibres més que idiotes».
El 1953, Leonard Woolf va compilar i publicar extractes del diari que l’escriptora havia escrit al llarg de vint-i-sis anys. Per les seves pàgines coneixem qui eren els amics i veiem amb quina disciplina s’aplica a l’escriptura, seguint sempre un calendari marcat per la impremta i per l’editorial pròpia. Escoltem les seves queixes perquè no té temps. Virginia es lamenta que projecta més llibres dels que podrà escriure. Declara que la fama «no significa res, però roba temps».
El temps, sempre el temps, que minva a mesura que la seva condició empitjora. Troba remei a la seva migranya en la lectura. Llegeix el poeta Byron i l’Electra de Sòfocles; llegeix El Quixot i l’Ulisses; Flaubert i Dickens.
Al diari hi anota els alts i baixos del procés creatiu —«La veritat és que no es pot escriure directament sobre l’ànima. Tan bon punt la mires, s’esvaeix». Sent alleujament en acabar un llibre, una mena d’alliberament barrejat amb la tristesa de qui deixa un món enrere. Les crítiques l’angoixen i s’esforça perquè no afectin les seves decisions artístiques. Virginia es reivindica sense pudor quan escriu, en acabar Els anys: «I m’importa molt poc el que la gent digui. En realitat, felicito aquesta dona terriblement deprimida, jo, a qui el cap li feia mal tan sovint; que estava tan totalment convençuda que havia fracassat; ja que, malgrat tot, crec que va reeixir i que ha de ser felicitada».
L’entrada que correspon al diumenge 8 de març de 1941 és de caire domèstic i entranyable. Virginia Woolf anota al seu diari que a casa soparan peix i salsitxes:
I ara, no sense un cert plaer, m’adono que són les set; i que he de cuinar el sopar. Llobarro i carn de salsitxa. Crec que realment és veritat que una adquireix un cert domini sobre la carn de salsitxa i sobre el llobarro per mitjà de fer-los constar per escrit.
Aquesta entrada és commovedora perquè és l’última. Quatre dies més tard, l’escriptora es va suïcidar.
Virginia Woolf, que havia sobreviscut a les bombes i el racionament, va encarar tota la seva vida una batalla mental poderosa i aclaparadora i ho va fer escrivint fins al final.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Neus ArquésNeus Arqués és escriptora, traductora i professora. És autora de setze títols de ficció i no ficció, entre ells Virginia en su habitación, una biografia ficcionalitzada que presenta en primera persona la vida de l’escriptora. És professora de l’Escola de Llibreria (UB – Gremi de Llibreters) i col·labora amb la [...]
