No es deixin enganyar pels seus preciosos retrats de grans i petits, d’àvies desconsolades, de joves soldats morts, de nens amb un somriure perdut, de paisatges a ple sol, fumejants de calor i pols, o blancs gelats, inhabitables, trufats de forats de bombes de morter o d’un imaginat soroll infernal de metralletes. Joe Sacco no té ni un pèl d’esteta. És un reporter rigorós, d’aquells que qüestionen la realitat oficial. Per testimoniar el que li passa a la gent que viu sota l’estat excepció de la guerra viatja, treballa i viu un temps a ciutats com ara Gaza, Sarajevo, Grozni o Bagdad.
Nascut a Kirkop (Malta) el 1960 i criat a Austràlia, de petit el va impressionar que en llocs tan diferents, tan llunyans i aparentment tan poc relacionats expliquessin, cada dia i a totes hores, històries sobre la Segona Guerra Mundial. En maltès o en anglès, quan el petit Sacco llegia en diaris vells o es parava a escoltar els desastres de la guerra, el que més l’interessava no eren mai els relats inflats de generals, els moviments de tropes o les acadèmiques lectures geopolítiques, sinó les desventures de persones com ara el seu avi, la seva veïna o els pares desapareguts —qui sap si per sempre— d’algun dels seus companys de classe a Melbourne, molts dels quals, com ell mateix, tenien família a la vella Europa.
L’embrió de la guerra va créixer dins seu, i d’adolescent va decidir que seria un d’aquells periodistes amb influència en el curs de la història. I no és una hipèrbole. Sacco sap que són molt pocs, però existeixen. Són persones com ara Ida Tarbell, George Orwell, Seymour M. Hersh o Ryszard Kapuściński. Com a ells, a Sacco li interessen molt els múltiples significants de paraules com llibertat o democràcia. D’una manera molt particular, el seu treball periodístic, fet de vinyetes, diàlegs i cursos comprimits d’història contemporània, també té un impacte en el coneixement de la realitat. «Cal cavar per arribar a la veritat, a la superfície només hi ha les mentides», li va dir en una entrevista a Barcelona al periodista Jacinto Antón.
Abans d’arribar a descobrir el seu camí, Sacco va esquivar corbes i va anar tirant cap al dret, en una ruta invisible que el va dirigir, inescrutablement, cap a la tinta xinesa. En paral·lel a les històries de guerra, abans dels deu anys Sacco feia competicions amb la seva mare i la seva germana, a veure qui dibuixava millor (probablement va guanyar ell, però no n’estem del tot segurs).
Sense saber-ho, va ensopegar amb el seu destí el dia que va caure a les seves mans un exemplar de la revista MAD. Entre aquelles pàgines de colors li va esclatar el cap amb Robert Crumb el qual, mitjançant les seves meravelloses històries i les seves hipnòtiques bestieses, li va fer entendre que el còmic era un espai fresc i lliure, d’infinites possibilitats.
Des d’Austràlia va marxar als Estats Units, on es va acabar d’enamorar de la visió més romàntica de la professió periodística, aquella en què l’enviat especial viu envoltat d’aventures i de moments lluents i tèrbols, lluitant contra les injustícies.
Va estudiar la carrera de periodisme a la Universitat d’Oregon, però el desencís va arribar molt aviat: en els seus primers encàrrecs va entendre que, en realitat, gran part dels diaris no tenien cap tipus d’interès per les persones i les seves cuites quotidianes, i que, a més, treballaven segons acords i deals publicitaris.
Música garage i polítics mentiders
Va deixar estar allò dels diaris i va decidir marxar a Berlín. Allà es va fer amic d’una colla de dibuixants, com ell, que malgrat els cants de sirena del periodisme, mai va oblidar-se del tot de la tinta ni dels colors. En els seus anys berlinesos, Sacco —llavors amb llarga cabellera— es va guanyar la vida il·lustrant portades de discos, samarretes i pòsters de concerts de bandes de rock’n’roll. Després va anar a viure a Portland i va ser roadie de la meravellosa banda de The Miracle Workers, els capos del garage rock de la ciutat. Sacco va viatjar amb ells de tornada a Europa, on va constatar que el públic dels clubs de rock més petits i foscos del Vell Continent es tornava boig cada vegada que versionaven I Got A Right, d’Iggy and The Stooges, en directe.
Entre les anades i vingudes de concerts, entre muntatge i desmuntatge de la paradeta de vendes de samarretes i discos com Inside Out, de The Miracle Workers, Sacco va continuar rellegint llibres com Dispatches de Michael Herr, o la corrosiva visió política de Hunter S. Thompson de Fear and Loathing on the Campaign Trail ’72, que retrata la brutal batalla entre McGovern i Nixon per la presidència dels Estats Units.
També fullejava els diaris cada dia, especialment la informació sobre el conflicte a Palestina a principis de la dècada dels noranta. I alguna cosa va passar pel seu cap i va decidir anar cap allà. «La veritat és que no sé molt bé què pretenia fer, però crec que el que em va impulsar a anar-hi va ser que sentia que els mitjans de comunicació dels Estats Units tergiversaven molt la situació entre Israel i els palestins, i això em va impactar molt. Vaig créixer pensant que els palestins eren terroristes, i em va portar molt de temps, i llegir les coses adequades, comprendre que la dinàmica del poder a l’Orient Mitjà no era el que jo havia pensat… I, bàsicament, em va molestar prou per voler-hi anar i, en certa, manera, donar veu als palestins: una perspectiva a través de la qual la gent pogués veure les seves vides», explicava en una entrevista.
El resultat d’aquest impuls de recórrer carreteres fins a arribar a Cisjordània va ser Palestina, una crònica gràfica del seu viatge als Territoris Ocupats l’hivern de 1991-1992, durant la primera intifada contra l’ocupació israeliana, on dibuixa i dona veu a les persones que va trobar pel camí, històries plenes de desesperació i frustració, amb algun fil d’humor negre i inesperada lluminositat.
Amb Palestina, Sacco va inventar —per a ell i per a qui volgués seguir el seu camí— la professió de reporter historierista. I com Tarbell, Orwell, Hersh o Kapuściński, a la seva manera, ell també va transformar el periodisme: The New York Times, The Guardian i revistes com Harper’s Bazaar o Time van començar a demanar els seus treballs —és a dir, la seva mirada i el seu punt de vista— sobre els conflictes, reflectits en reportatges gràfics, com ara Safe Zone Gorazde (2000), sobre la situació que es va viure a l’enclavament musulmà del mateix nom davant el brutal setge de les tropes serbocroates a la Guerra dels Balcans; Journalism (2012), que recull algunes de les seves peces publicades a mitjans internacionals sobre conflictes a Palestina, Txetxènia, l’Iraq, l’Índia o el Caucas; Paying the Land (2020), sobre la situació de les comunitats indígenes al nord-oest del Canadà, o ara fa uns mesos, The Once and Future Riot, sobre els enfrontaments entre hindús i musulmans al nord de l’Índia.
I, davant la seva trajectòria, de cop pensem que potser hi ha alguna possibilitat que d’aquí no tant tinguem un nou àlbum de Joe Sacco, en aquest cas intentant desentrellar el tenebrós trencaclosques del desastre quotidià —també mundial— de l’huracà Trump.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Mar PadillaDel Guinardó, barri de muntanya de Barcelona. Exmembre de dues bandes de punk-rock —Losa Saco i Las Vegas Crypt— d’abans del temps de YouTube. Va ser discjòquei i tècnica de so a La Boite, mític club barceloní de ball i música en directe. Va cursar estudis d’Antropologia i Periodisme. Va
