Penso en Joaquim Sorolla. Però ¿es pot parlar de Sorolla davant del Mar de Xeraco? ¿És suficient? Sí i no. Sí, per la llum, pel sol espurnejant sobre la superfície de l’aigua. No, perquè sota el mar hi ha la seva ombra abissal, sense la qual el paisatge no és sencer: la part absent en el pintor, de pinzellada en general massa bella per embrutar el pinzell amb una paleta de colors de dolor. Unes capes de colors vius que cobreixen l’abisme marítim afermant-ne i afirmant-ne la superfície, fins i tot en la tempesta. Tant que sembla que es podria caminar sobre les aigües.
En Sorolla, sembla que hi estigui naixent la vida; en Ramon, al mar ja hi ha desembocat massa mort. Des de la metàfora dels rius que hi desemboquen fins a les morts reals dels emigrants de la misèria i la violència. Xeraco, una platja on tant hi podrien jugar els noiets del pintor com hi podria aparèixer el cadàver d’un altre Aylan. «Partim de les ones i tornem a les ones», però també «la mar és la metàfora més cruel de la Història: l’enfonsament de tot amor, el fracàs de tot llenguatge». De vegades, Ramon, en el seu aprofundiment, sembla ben bé que practiqui l’apnea extrema.
Però deixem, almenys de moment, Sorolla en pau i recordem l’agut comentari de Picasso sobre el fet que ell no «buscava» res amb la pintura, sinó que ho «trobava» pintant. Com a autor de versos hi puc estar d’acord i sentir que les paraules mateixes et porten a fer «troballes» impensades. Com a lector també «trobes» amb la lectura, però amb el temps, quan t’adones a consciència de quina és la mena d’imatges que més et commouen —fins i tot podria dir que et fan llegir—, ja llegeixes «buscant» o, si voleu, «esperant». Sí, el plaer neguitós de l’espera, que mirem de fer que duri: «les ones ens recorden que no hi ha fi, que l’horitzó és provisional, llampant com un orgasme». En poesia, aquesta joia en tots els sentits que busques i esperes l’he definida en un altre text com a «miracle verbal»: aquella il·luminació per explosió o per implosió, encastada en la solidesa textual d’un poema sense fissures que la sosté, que t’obre els ulls a una mirada on les paraules agafen dimensions de revelació. Aquella resposta trobada a partir de la qual et planteges les preguntes. Cito Zambrano de memòria.
I amb tot, un perill tant per a l’autor com per al lector: l’excessiva confiança en la imatgeria. En la iconografia. Perquè el perill de tot poeta és deixar-se endur per les frases de ressonància poètica, un ressò que carrega a les espatlles els sobreentesos de la tradició sense cap revisió crítica i que ens sonen i consonen pel cap com «el buc ple d’abelles» de Vinyoli. L’encadenament d’imatges afortunades no necessàriament fa un bon poema. Han de tenir intenció i in-tensió, i això només ho dona el coneixement del que es diu, per complex que sigui, perquè sense aquest coneixement res no n’és, de complex. Complicat, abstrús, potser sí.
Crec sincerament que la Mar de Xeraco té ben clar el sentit de la seva brillant col·lecció d’imatges, que ens sorprenen amb autèntiques il·luminacions aquí i allà de les pàgines, sempre cercant de clarificar aquest món inevitablement present, sempre en amalgama de memòria i desig, on es barregen els vius i els morts i els encara no nascuts i els que no van néixer, on es barregen el món íntim amb el món extern, el món dels nostres fantasmes amb la realitat sovint també fantasmagòrica, i tot plegat en una polifonia de veus reals i imaginàries que conformen sovint un món d’adolorida esperança —la descendència et prohibeix el nihilisme—, aquest món només suportable quan l’aconseguim dir. Precisament, una de les funcions del poema, si no l’única. «La veu és la part alta de l’ànima on hi ha el sentit. Jo cride en la part baixa, on hi ha el dolor, que ens fa desentonar.» Una bellíssima declaració que és tota una poètica. El mar és mur i alhora llunyania. I tot i el desig del poeta d’emmirallar-s’hi, de mimetitzar-s’hi, de renunciar a la forma per ser magmàtic com ell, la tossuda realitat és que fer-ho ens hi ofega: ens nega. Encara que no ho vulguem, «el temps és una ànsia d’estructura». El mar de la sensualitat que busquen els que van a la platja queda convertit per la consciència del poeta en le cimetière marin. Tota una cultura moribunda que ressona en les «ones» del mar.
Però repassem algunes imatges més que trobem al recull, talment com els nens que troben petxines a la sorra de Xeraco, perquè tot passa en aquesta franja on terra i mar pacten la «terra erma» de la platja, tot i els intents d’habitar-la dels humans, i també de les formigues, com descobreix el poeta i en fa metàfora dels humans que paren a la sorra. «Formigues a la platja. Que han perdut la memòria, l’horitzó que ens salva? Cerquen, desesperades, sobre l’arena: la foraden, la traspassen, s’hi inventen formiguers sense terra, com un crit sense aire.» ¿Els nens de Sorolla, nosaltres? I sobretot les onades que desfan els castells de sorra que basteix la canalla i que els adults no poden fer res per ajudar-los a salvar. Sí, repassem-ne algunes imatges més.
La bellíssima, inaugural, «veig sortir el sol com una ferradura de la fornal», una imatge que ella sola és un haiku perfecte: «Veig sortir el sol / com una ferradura / de la fornal». O «sense el far de la mort no navega el llenguatge», l’aguda consciència d’enraonar perquè som mortals i que Ramon reforça dient-nos: «En la idea que mor hi ha el verí de les noves paraules». O aquesta altra: «La defecació de la memòria ja és un hàbit: un excrement que ocupa els espais, que ofega tota raó de viure, que m’estreny el cel interior»; ¿no és això, més enllà de l’experiència individual, el pes en tots nosaltres d’una cultura que s’està autodestruint, que perd a marxes forçades tots els valors humans que la fonamentaven, que autoaniquila els seus propis drets, la cultura d’una «Europa ([que] cada dia) escolta una cançó de mort»? Són idees com aquesta les que fan que a Mar de Xeraco hi trobem la veu d’un clàssic modern. I encara una altra: «Tot saber es fonamenta en un oblit. Per això no sabem res», la dura inutilitat del coneixement en un món que, sense gairebé donar temps històric a la racionalitat, ha passat del mite que ens agenollava a la mentida dels que ara imposen la ignorància per tenir-nos captius de l’elementalitat darwinista de les seves consignes. I una imatge més: «La mar és neutra, no estima cap destí. Qui la vol abraçar no evita la ira del llenguatge, aquest buit que ens posseeix», perquè és el llenguatge, no pas el mar, el que ho pot «negar» tot en nosaltres. O encara el bellíssim poema en prosa número V, que ens parla d’una dona gran que neda i parla sola, i que per la seva narrativitat, que el diferencia de la resta de textos del llibre, m’ha recordat pel mateix fet narratiu diferenciador del conjunt, encara que en aquest altre cas la dona és jove i silenciosa, l’elegia de Bierville número III. La mort i el naixement de la mà de dos magnífics poetes, Ramon Ramon i Carles Riba. I podríem seguir, perquè la veta de bellesa, sovint tràgica, ressegueix tots aquests poemes en prosa. «Hi veig [al mar] els meus morts, com barques que no saben acostar-se al port. Perquè el temporal sóc jo». ¡Quina bellesa més severa! La gravetat dels clàssics.
Tot un món d’imatges sobre «vida, mar, mort», que per mi culmina en el poema dedicat al pare, potser el més breu i adust de tot el recull i que és com una oració. Es pot llegir, sí, però també es pot resar: «Mar de l’enyor, deu matinal, porta’m el pare, trau-lo del corall del temps. Que en la meua superfície ja no sé respirar. Que sóc alga a la deriva. Que m’arrossega un vent que va contra els records. I el pare és la memòria de la profunditat que se m’endú.»
Hi ha llibres que són fruit de la destil·lació i altres de l’arravatament. No dic ni millors ni pitjors. Crec que Mar de Xeraco és dels segons. En tots aquests textos, dintre i fora són un sol àmbit. L’arravatament fa coincidir l’intern i l’extern en l’àmbit únic del cervell sensible. El de la totalitat sense jerarquies.
La pintura, encara que imiti el moviment, l’immobilitza: el silenci terrible de la joia dels infants al rompent de les onades, un dels quals potser algun dia n’escriurà la seva, de Mar de Xeraco. La presó del quadre. En canvi, les paraules hi donen la fluència d’una veu que hi torna i hi torna. La persistència sísifica de l’onatge, com l’eco d’una veu de la fondària. Mentrestant, els cossos jeuen a la sorra volent ser només cossos, encara que de vegades la platja sembli una extensió de derelictes tornats pel mar, com se sent el poeta, o potser cadàvers de tants naufragis metafòrics i reals, per entre els quals es passegen les gavines.
No sé pas si he sigut injust amb Sorolla. Penso ara, després de llegir Ramon, si els reflexos de la llum en l’aigua tan ben pintats pel pintor no són sinó el foc fatu dels morts. Una iridescència impossible que no ve pas del sol, sinó del fons del mar. Parlava més amunt de compromís amb la descendència, la nostra sola transcendència, tan assetjada per la depredació i la crueltat, i Mar de Xeraco acaba així: «Quan el sol puja, des del llevant encès, com una gran abella, volant cap a nosaltres, per cremar-nos l’esguard. Ens trobarem ací. Em trobareu ací. I tant farà que estiga mort. Perquè llavors ja haureu entès la mesura del món.»
Un mar ressuscitat d’entre els morts.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores.
