FRANCESC VICENÇ GARCIA. EL RECTOR DE VALLFOGONA 400 ANYS DE LA MORT DEL POETA

Temps de lectura: 4 minuts

Anna Ruiz Mestres

 

Imatge d’Imanol Buisan

En motiu del quatricentenari de la mort de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, s’ha editat Poesia completa. Volum I, sonets i dècimes. Ho ha fet l’Editorial Barcino, que tantes alegries ens dona amb la reedició dels clàssics catalans. De l’edició n’ha tingut cura Albert Rossich, catedràtic emèrit de la Universitat de Girona i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

És un luxe poder comptar amb una edició tan acurada, rigorosa, i excel·lentment documentada sobre l’obra de F. V. Garcia. Hem hagut d’esperar 400 anys per tenir una edició d’aquest nivell. Al darrere hi ha una feinada ingent que mai podrem agrair prou al professor Rossich.

F. V. Garcia va néixer accidentalment a Saragossa el 22 de gener de 1579, però va viure tota la infantesa a Tortosa. Per això se’l considera tortosí, i perquè tota la seva família n’era. L’avi i el pare estaven vinculats al món de la tapisseria, i l’avi patern va ser paer quart de Tortosa i músic de la catedral des dels 28 anys. Per part de mare, l’avi era guanter. La mare es va casar, després de la mort del seu pare, amb un llibreter de Tortosa. Vivia, doncs, en un ambient burgès però culte a la vegada. No sabem com era físicament, malgrat els retrats existents, però ell diu en un sonet: «De ben disposta i pròpia simetria, / barbivermell, dolça fisonomia» , i per com escriu segurament era alegre, enginyós i divertit.

El llibre consta d’una introducció que ens acosta el personatge i, després, dels sonets, només aquells dels quals se’n pot afirmar l’autoria, juntament amb el recull de dècimes i un apèndix amb els testimonis (manuscrits, impresos), per cloure amb l’explicació sobre el mètode amb què ha treballat el curador i la procedència dels textos.

És fàcil per al lector seguir la força i el sentit del poeta barroc amb les introduccions que acompanyen els poemes i amb les precisions lèxiques que ens n’acosten el significat. Sense aquest mestratge no entendríem Garcia com es mereix.

Tots sabem del cinisme de l’autor, de l’escatologia, de l’erotisme, i també de la sornegueria, murrieria i enginy a l’hora d’escriure. Som plenament conscients que ha estat admirat i mitificat: «agudíssim ingeni, fènix de Catalunya, regalo de les muses i glòria fidelíssima de la insigne ciutat de Tortosa», deien els primers editors, i a la vegada vexat, desqualificat de manera duríssima: «Vallfogona féu mal a la llengua pel seu castellanisme, mal a la moral… mal a l’art prostituint-lo, fent un bordell del Parnàs»; així el definia Marià Aguiló. Ja tenim la polèmica servida.

Però aquest llibre us obrirà els ulls. Hi descobrireu una genialitat única i una feina poètica acurada que busca el divertiment i la ridiculització de la societat del seu temps, amb aquest punt d’agror que tenia la mirada de l’artista barroc vers el món. 

Garcia té el mèrit d’haver-nos fet arribar la llengua viva del moment, i ho fa en català i servirà de referent als seus contemporanis, que l’admiraran i el consideraran un representant de la poesia catalana moderna fins al segle XIX. Després arriba la desautorització i el descrèdit dels intel·lectuals de la Renaixença, que qualifiquen el passat de «decadència». Tot plegat ha fet molt de mal a la nostra literatura. Hem d’esperar a Frederic Soler per a la recuperació del nostre autor. De fet, diu A. Rossich, que ell era el poeta nacional abans de Verdaguer.

Al segle XVII es produeix una revitalització de la literatura catalana als Països Catalans, però especialment a Catalunya, que evoluciona cap al monolingüisme català, ja que era encara un llengua d’Estat. El poder parlava en català i la gent del país també. És així com en el català literari s’introdueix «la llengua viva», marcada pel gust de l’època, que farà que agradi la paròdia, la sàtira, el relativisme, el sentit de l’humor, aspectes que encara ara podem aplicar a la nostra manera de ser. També influirà que sigui una «llengua viva» el fet que coneixia el territori i el trepitjava sovint.

Imatge d’Imanol Buisan

Devia cridar l’atenció que un home de l’església tingués aquest estil burlesc en fer poesia. La seva obra consta d’unes 150 composicions poètiques, un sermó i una obra de teatre, malgrat que hem de tenir clar que és molt difícil estar segurs del que realment va escriure. Que a l’època molta poesia circulés a través de manuscrits ho dificulta més encara. Ell no es va ocupar mai de recopilar o publicar la seva obra. Sembla com si la fes per divertir-se i divertir, cosa que ha aconseguit.

En llegir-lo veiem que hi ha dos mons presents: la mitologia i les nimfes, i sorprèn al lector com de bé domina aqueta matèria (no oblidem que va estar de moda durant el Renaixement), i al costat d’això, una realitat quotidiana ben viva, amb monges, clergues, bisbes, dames, cavallers, prostitutes, vividors… I amb un estil propi de la literatura barroca, plena de contrastos, en què la bellesa i la lletjor esdevenen una forma d’art. El desengany, les vanitas, hi són ben presents, així com la sorpresa al final dels sonets, sovint ben hilarant o sorprenent. S’hi veu el món com un gran teatre on l’engany, vinculat sovint al sexe, és vist amb tota cruesa, i un cert escepticisme per com som les persones. En fi, barroc pur i dur. I no em puc estar de dir que hi trobareu punts en comú amb l’època que ens toca viure.

Voldria acabar fent esment del rigorós estudi que hi ha en tota l’obra de la llengua. Sense aquest aprofundiment a càrrec del curador (problemes de fonètica, dels copistes, dels manuscrits, d’on van aparèixer per primera vegada, etc.) no copsaríem bé l’obra. Tot, absolutament tot, parla a favor de la minuciositat i de la perfecció de la seva feina.

Llegiu i descobriu aquest poeta discutit, polaritzant, polèmic, que ha fet vessar tinta a favor i en contra, però us puc ben assegurar que llegit de la mà d’A. Rossich aprendreu a estimar el literat, el poeta, però també la persona divertida i profundament humana que es desprèn de la seva obra. No deixeu de descobrir els nostres clàssics. Som el que som gràcies al seu llegat. 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Anna Ruiz Mestres

      Anna Ruiz Mestres (Vilafranca del Penedès) és llicenciada en Filologia francesa i catalana. Ha estat professora de literatura catalana i vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “L’Agrícol”, així com membre de la Secció Literària de la mateixa entitat. Des de l’any 2000 exerceix la crítica literària en diversos mitjans: Tres [...]