Sitges 2021: Retorn a la normalitat?

Temps de lectura: < 1 minut

La nova normalitat ha arribat a Sitges i després dels estralls de la pandèmia el públic ha pogut tornar a les sales tot i les mesures sanitàries i les mascaretes. La programació d’enguany no ha volgut desentonar amb aquesta nova realitat una mica desangelada. El nivell mitjà de les projeccions ha estat acceptable però sense estridències i enguany s’ha decidit posar èmfasi en els films dirigits i protagonitzats per dones.

Els criteris de selecció són els mateixos imposats per l’Àngel Sala des dels inicis i que han convertit Sitges en el festival de referència en l’àmbit del fantàstic: amplitud de mires en el tractament del gènere, rastrejament dels principals festivals a nivell mundial, preferència pel cinema europeu i asiàtic i unes retrospectives que cada edició milloren.

Inauguració, cloenda i sessions especials

Mona Lisa and the Blood Moon de Ana Lily Amirpour va ser l’encarregada de donar el tret de sortida al festival. La directora, pas a pas, assoleix una carrera sòlida i amb personalitat, conjugant el cinema independent (amb Jim Jarmusch com a referent principal) amb els tòpics del gènere fantàstic. La cloenda va ser per The Green Knight, de David Lowery, qui, com Ana Lily Amirpour, es mostra ferm en les seves conviccions mantenint la seva original manera de fer i entendre el cinema en aquesta curiosa ficció medieval. Sense cap mena de dubte són dos dels cineastes més prometedors de l’actualitat i tinc la sensació que fins ara només han mostrat pinzellades del que poden arribar a oferir.

No van ser tant encertades les sessions especials. Veneciafrenia, d’Àlex de la Iglesia, et fa preguntar què ha fallat per sortir insatisfet del cinema. El director comparteix els gustos i referents que podem tenir la majoria del públic de Sitges però rarament aconsegueix fer una cinta que sigui rodona del tot. El tema, la localització, el perfil dels personatges, la música… Tot sembla encaixar, però el guió, el dibuix dels personatges i el ritme fan que el resultat final coixegi. Potser a partir de l’estrena a Sitges optin per fer un nou muntatge, a veure si la poleixen una mica…

Julia Ducournau, per la seva banda, va decebre a l’organització i al públic al no assistir al certamen. Sitges va recolzar-la en la seva òpera prima (Raw) atorgant-li el màxim guardó i una escapada de la directora s´hagués agraït. Titane, flamant guanyadora de la Palma d’Or a Cannes, és la confirmació que estem davant d’una directora provocadora, decidida i amb un talent aclaparador. Titane supura qualitat a cada escena però la tendència a la provocació focalitzada en la protagonista embarassada d’un cotxe (influència de la nova carn de Cronenberg) fa que el missatge de la pel·lícula quedi difús, tot el contrari del que passava amb Raw.

Els premiats

Els guardons, com sempre, han estat múltiples atenent el guirigall de seccions. Però com en les darreres edicions, han aglutinat la majoria de films que més consens van generar entre el públic. Lamb, de Valdimar Johánnsson, venia de guanyar un guardó a Cannes i ha estat la triomfadora d’enguany. Protagonitzada per Noomi Rapace (premi a la millor actriu) conjuga el drama nòrdic amb elements fantàstics i un desenllaç sorprenent que ratlla la genialitat o s’apropa a la presa de pèl. De totes maneres, és un dels projectes més viables a estrenar-se comercialment aprofitant l’impuls del premi.

Molts des altres projectes guardonats també ho havien estat prèviament a Cannes o a d’altres festivals. És el cas de l’excessiva i provocativa Luzifer, de Peter Brunner, amb unes crues i meritòries interpretacions de Susanne Jensen i Franz Rogowski. Aconsegueix allò que es proposa transmetre: soledat, desamparament, brutícia, ignorància… Una cinta incòmode i malaltissa. Nitram, de Justin Kurzel amb Caleb Landry Jones, també fa el retrat d’un personatge marginal marcat per una malaltia mental, però en aquest cas li escau un to més convencional i proper al documental.

The innocents, d’Eskil Vogt, ens ofereix una mirada obscura però carregada de cinisme de les vicissituds de la infantesa. La tasca convincent del jove repartiment i una atmosfera malsana i crua en són els punts forts. The Execution, de Lado Kvataniva, també va agradar força amb la reconstrucció (amb excessius salts en el temps) de la captura d’un assassí. Malgrat el bon retrat de la societat russa de l’època de la perestroika no se’n surt tant bé en l’apartat dramàtic.

After Blue, de Bertrand Mandico, premi especial del jurat, va generar una considerable divisió d’opinions. El principal mèrit recau en fer una pel·lícula totalment fora de modes i del cinema actual. Ens transporta al cinema dels anys 1970 on existia una llibertat creativa que no s’ha assolit mai més. Recrea un món imaginari per narrar-nos les peripècies surrealistes de la Roxy i les trobades amb una sèrie de personatges ben estrambòtics. Una pel·lícula molt complicada d’explicar en poques línies però recomanada als aficionats de films com Sweet movie o Barbarella i que té referents com Moebius o Jodorowsky.

El premi del públic i també a millor guió va recaure a Silent Night, de Camille Griffin, que que va rebre una de les millors acollides. Parteix d’una premissa similar a Melancholia de Lars Von Trier, però el to és menys solemne i més desenfadat, tot i un bon contrapunt dramàtic. Keira Knightley, Matthew Goode i companyia duen a bon port una proposta que funciona gràcies a l’equilibri i al bon funcionament de tots els seus ingredients, tot i no inventar res de nou.

Més pel·lícules que val la pena veure

El cinema espanyol també ha estat present en els guardons, amb propostes ben diferents però prou satisfactòries tot i la modèstia dels pressupostos. Javi Camino ha dirigit Jacinto, la història d’un home amb la mentalitat d’un nen que viu allunyat en una zona rural lluny de la civilització i refugiat en un el seu món propi ple de referències al cinema de sèrie B. L’arribada de dues noies gòtiques a la zona alterarà el seu dia a dia. El seu encert principal és el to de comèdia amb rerefons amarg.

Tres, de Juanjo Giménez, parteix d’una original premissa centrada en els desordres auditius que pateix una dissenyadora de so. Conjuga de manera convincent el suspens i el drama acompanyat d’un bon treball interpretatiu i un guió sòlid. El resultat és una obra senzilla i molt interessant tot i que a priori podria semblar una proposta més experimental.

Altres cintes espanyoles que també van agradar força al públic van ser l’acceptable La abuela, de Paco Plaza, i sobretot La pasajera, de Raúl Cerezo i Fernando González Gómez, que gràcies a la bona feina de Ramiro Blas va encaixar totalment amb els gustos del públic del festival.

El cinema asiàtic, com és habitual, va tenir una representació ben nodrida però no prou inspirada. Va tenir premi Limbo, de Cheng Siu Keung, un thriller que no és rodó però que recrea de manera convincent un món brut i dur. Zhang Yimou va decebre amb Cliff Walkers mentre que Chan Kin-Long va oferir l´acceptable Hand Rolled Cigarette. La proposta còmica va venir de la mà de Junta Yamaguchi amb Beyond the infinite two minutes. The Sadness, de Rob Jabbaz, va aportar el gore més impactant mentre que The medium, de Banjong Pisanthanakun, ens va deixar més aviat freds.

Un dels hypes d’aquesta edició era Prisoners of the Ghostland, que unia a dos dels personatges més estimats pel festival: Nicholas Cage i Sion Sono. El desengany va ser majúscul. El resultat podia ser bo o dolent però la combinació d’ambdues figures hauria de garantir com a mínim un producte excessiu, potent i enèrgic. Malauradament Prisoners of Ghostland és una cinta flàccida que ni amb una dosi intensiva de viagra remuntaria el vol.

Hi ha altres projectes que tot i no ser ser premiats van aixecar força passions. És el cas de Freaks out, de Gabriele Mainetti, la lluita contra els nazis d’un grup de personatges de circ grotescos, un divertiment amb molts encerts però amb un ritme i un dibuix de personatges irregulars. Barbaque, de Fabrice Eboué, les desventures d’una parella de carnissers, i The trip, de Tommy Wirkola, van fer esclatar de riure la galeria amb les seves barrabassades i el seu humor negre.

Wyrmwood: Apocalypse va satisfer als amants del gore desenfadat en aquesta segona entrega. Halloween Kills, de David Gordon Green, allarga la franquícia de Michael Myers amb prou dignitat. Més sòrdides però també satisfactòries van ser la vuitantera Censor, de Prano Bailey-Bond, Son, de Ivan Kavanagh, i la fosca i plena de mala baba Coming Home in the Dark, de James Ashcroft.

El cinema d´animació, com és habitual, fou representat principalment per propostes asiàtiques com Belle, de Mamoru Hosoda, o Poupelle of Chimney town, de Yusuke Hirota, tot i que les mereixedores de guardons van ser les excessives però sorprenents Cryptozoo, de Dash Shaw, i Mad God, de Phil Tippett.

La recuperació de clàssics o de films oblidats és un dels punts forts del festival. A més, tenim la fortuna que la majoria es projecten al Prado i enguany hem vist desfilar El bosque del lobo (amb presència del director Pedro Olea i escapada furtiva de Miquel Iceta), El día de la bestia, d’Àlex de la Iglesia, El extraño viaje, de Fernando Fernán Gómez, El aullido del diablo de Paul Naschy (encara en conservo una còpia en VHS del seu passi a hores intempestives per la tele), The Howling de Joe Dante, Multiple Maniacs, de John Waters, La Bête, de Walerian Borwczyk o An American Werewolf in London, del John Landis.

Brigadoon va recuperar joies de la exploitation més barroera, com Ilsa, She Wolf of the SS de Don Edmonds o Love Camp 7, de Lee Frost, a més de cintes de Hong Kong de categoria III.

Apunt final

Hi ha obres que tot i tenir un pas discret pel festival crec que són mereixedores de recomanar. In the earth, de Ben Wheatley, és una una bogeria psicodèlica feta amb quatre duros i que ens confirma que estem davant d’un cineasta diferent. Strawberry Mansion de Kentucker Audley i Albert Birney, és una proposta molt imaginativa a l’estil de Terry Gilliam, també amb un pressupost molt just però un grapat d’idees interessants.

Imagino que Last night in Soho de Edgar Wright no es va considerar mereixedora de cap guardó ja que juga en una altra divisió i la seva estrena comercial deu estar assegurada. És un thriller psicològic amb una vessant formal impecable, un guió sòlid i unes interpretacions convincents on sobresurt Anya Taylor-Joy i que sap absorbir les seves referències aconseguint un producte singular.

Però la pel·lícula que més em va sorprendre va ser El apego, de Valentín Javier Diment. El mateix director defineix la seva proposta com un melodrama criminal on una jove desvalguda cerca refugi en una clínica d’avortaments clandestina on vendrà el seu fill a una parella benestant. La relació entre la noia i la doctora amb unes meritòries interpretacions marca el desenvolupament de la cinta, plena de reminiscències molt ben assimilades que van des d’Almodóvar fins a Hitchcock, transitant també les obscures aigües del giallo. Tots aquest mèrits van servir per fer-se amb el guardó a millor pel·lícula a la secció de Noves Visions.

 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.