Ets més de camp o de ciutat? Aquesta disjuntiva és el clàssic dualisme geogràfic. Un dualisme que l’ésser humà ha insuflat de preconcepcions reduccionistes —i interessades— al llarg de la seva relació amb la natura. Tot i que algunes són més encertades que d’altres, és innegable que projectar-les sobre el territori ha tingut i té un impacte real sobre aquest espai i els que l’habiten. Malgrat això, ja fa molt que tendim a fer generalitzacions sobre el món rural i el món urbà, separant-los i soterrant la diversitat que hi ha en cadascun, quan més aviat s’haurien de comprendre com un únic sistema. Per què? Potser és agosarat, però posaria la mà al foc que molts dels problemes actuals que patim tant individualment com socialment es deuen, precisament, a aquesta dicotomia impostada que ens ha dut al desarrelament, al consumisme com a nova religió i als desequilibris econòmics i demogràfics territorials.
Les arrels de tot plegat no les sé amb exactitud. Podríem remuntar-nos al món antic —quan els grans imperis necessitaven abastir les ciutats amb l’agricultura i ramaderia de les zones rurals. També podríem tirar més endavant fins a la domesticació de la natura en jardins com a reminiscència de les fantasies pastorals, o saltar fins a la invenció del ferrocarril que permeté portar aliments de qualsevol lloc —i perdre la sobirania alimentària— sense que calgués tenir la producció de l’hortet de casa, com hipotetitza Carolyn Steel a Ciudades hambrientas. Àdhuc podríem adduir la tendència que tenim a classificar-ho tot en categories i a voler exercir poder sobre un medi que ens fa basarda precisament perquè, en el fons, pressentim que no el podem controlar.
La industrialització és clar que hi va tenir a veure: aplicar el model de producció de les fàbriques al camp va comportar-ne la mecanització, l’ús de pesticides i monocultius i l’èxode rural. La mentalitat: maximitzar els beneficis. És així que ara ens trobem amb una agroindústria dominada per un grapat d’empreses que mouen quantitats ingents d’aliments i de capitals. Us animo a fer tres observacions: 1) quants productes en un supermercat no pertanyen a PepsiCo, Danone, Nestlé, Kellog’s, Mondelez o Coca-Cola?; 2) quants comerços locals i de venda directa queden al vostre entorn i quantes cadenes de supermercats hi han obert?, i 3) quants productes informen clarament del seu origen i són de km 0?
El que veureu és simptomàtic del fet que hem perdut contacte amb la producció de la major part d’aliments —i béns materials— que adquirim i, per tant, desconeixem o menystenim el seu valor real. Així, hi ha un desbaratament impressionant, però també una pèrdua de coneixement: molts ja no sabem ni quina forma té la fulla d’una cigronera ni com cal cuidar-la perquè creixi, així com tampoc quin és el procés de criança i de matança d’un pollastre, perquè ens hem desentès de la mort. És que potser crèiem que els aliments neixen per generació espontània als prestatges dels supermercats? Tot això, en el fons, és conseqüència del que denuncia Vandana Shiva: s’han mercantilitzat la terra i els aliments, i s’han expulsat del centre la vida —en totes les seves formes— per posar-hi el benefici econòmic.
Juntament amb aquesta desvinculació, també hem oblidat la importància que tenen els llocs per a la nostra manera de ser, és a dir, la relació bidireccional que hi tenim i que ens afaiçona recíprocament. Tant és, no? Som ciutadans del món. Amb aquest lema i l’esquarterament per zones funcionals de les ciutats, la construcció d’edificis comercials, d’hostaleria i de blocs de pisos estil Monopoly totalment despersonalitzats, han proliferat els no-llocs. Ciment sobre ciment, ja no veiem ni la terra que tenim a sota. Les muntanyes o la costa ens semblen un quadre paisatgista per mirar però no per viure-hi —com diu Anna Punsoda a La terra dura parlant de l’Empordà enfront de la Segarra.
L’alteritat que hem produït entre camp i ciutat és retroalimentada pels llocs comuns que denuncien veus com la de Vanesa Freixa: conservadorisme, ignorància, pobresa associats a la ruralitat, contraposats a modernitat, intel·lectualitat i riquesa, lligats a la urbanitat. Aquests esquemes mentals han causat alhora fenòmens que semblen paradoxals. D’una banda, fascinació i repulsió envers la ciutat com a lloc a vessar d’estímuls i d’oportunitats, i alhora, l’eterna terra baixa. D’altra banda, com diu Freixa, també ha covat la ruralofòbia, al costat d’una folklorització del camp de què parla Marina Garcés, encoratjada per discursos de sostenibilitat i benestar i per un desig bucòlic de trobar-hi el locus amoenus modern.
No és el meu propòsit desmantellar aquests tòpics, però sí apuntar que, pel que fa al món rural, que continua desatès per la baixa densitat poblacional i el centralisme polític, aquesta nova perspectiva sols ha contribuït a engendrar un altre ideal sobre les ruralitats. En cap cas s’ha acompanyat d’una vertadera intenció d’escoltar-les ni comprendre les relacions entre persones i natura —pensem en els parcs eòlics o la introducció dels ossos als Pirineus sense consulta prèvia. D’aquesta manera, només ha servit per vendre aquests espais com a destinació de cap de setmana o de segona residència —fenomen accentuat pel trauma del confinament—, o, també, com un lloc d’oportunitats quasi de colonització i amb intencions extractives, com advertia Garcés. Malauradament, la migració cap a alguns d’aquests territoris —no és el mateix a la Cerdanya que a la Segarra, per exemple— es fa sovint amb la dinàmica d’hiperproductivitat i d’individualisme adquirida a la ciutat, i es continuen veient aquests llocs únicament com a espais i paisatges, de manera que el problema continua latent.
És cert que, amb el canvi climàtic, cada vegada se sent més a parlar de la necessitat de (re)connectar amb la natura, cosa que es materialitza en l’augment dels allotjaments de cases rurals —masies reconvertides—, la popularització dels banys de bosc, els productes bio, eco i orgànic, la massificació d’indrets emblemàtics naturals, l’excursionisme —sovint inexperimentat, com demostren les estadístiques dels rescats de muntanya—, i un llarg etcètera. És la síndrome del dominguero que plasma «L’escena» d’Irene Solà: un individu de ciutat enfila per una vall i adjectiva les muntanyes de «sublims» i el poble com un «de postal». Amb ironia àcida, Solà ens mostra que precisament perquè els mistifica com si fossin «d’un altre món» i hi busca una pau superior, s’emprenya quan veu que la carnisseria o el forn no estan oberts perquè hi ha enterro. És aquesta, la incomprensió.
Hi ha un desajust ingenu entre el que volem creure sobre el món rural i el que realment és. En ell, la vida no és arcàdica: com es retrata a Una vida a les muntanyes d’Abraham Orriols o Terra de dones de Laura Saula, requereix molta dedicació i esforç, la renúncia de moltes comoditats urbanes, i es regeix per unes temporalitats diferents de la vida de ciutat, ja que depèn dels cicles de la natura. A més, els petits pagesos sovint es troben collats per les empreses, les regulacions legals i la burocràcia —i per això les tractorades. De fet, és l’eco del sistema global: les antigues metròpolis importen les commodities de la perifèria, però, en canvi, no s’asseguren de dignificar la vida d’aquelles persones. Ara bé, d’aquesta part només se’n pot parlar en veu baixa perquè no fa bonic.
El que passa és que, com dèiem sobre el menjar, amb la modernització i el progressiu abandonament d’aquests llocs que ara hem romantitzat, els hem acabat mercantilitzant, convertint-los en atraccions, és a dir, objectes de consum. És el fenomen de la «dialèctica de l’autenticitat» de Dean MacCannell, desgranada per Bernat Lladó: per a la indústria turística es crea una «autenticitat escenificada», en què hi ha una regió frontal —la que volem veure: ovelles pasturant per camps verds amb bales de palla— i la posterior —la que es dedica a preparar l’espectacle ofert a la façana, però que sap què passa de veritat rere l’escenari.
English countryside – Shrewton, United Kingdom – Landscape photography de Giuseppe Milo (www.pixael.com) .
Arribats aquí, soc conscient que el lector veurà que no he dit res de nou. No era, tampoc, la meva intenció. La meva aspiració és més modesta: fer-lo reflexionar sobre l’assumpte. Al capdavall, ens implica a tots, atès que és la somatització d’un malestar i ansietat generals, i una pèrdua de les arrels. Hem de tornar a tocar de peus a terra, i encara més davant del col·lapse mediambiental i energètic que s’anuncia. Així, sense caure en discursos apocalíptics —el pessimisme només afavoriria l’hedonisme desenfrenat o la inacció—, és necessari revertir la jerarquia de valors actual del mercat i la vida.
L’aposta és el decreixement: un sistema que ens baixi les revolucions, basat en l’autosuficiència, la localització i l’austeritat, que vetlli pel benestar de tothom i que passi per una transició ecosocial justa. Com fer-ho? Des de baix, i a través de la reflexió i del diàleg. Per això, però, cal que superem els dualismes, l’autora d’aquestes mateixes paraules inclosa, i que les diverses comunitats rurals i urbanes cooperin, desapresos els prejudicis. Només a través d’una mirada oberta i honesta podrem aprendre de les persones que hem deixat als marges i que al llarg de la història s’han mantingut conscientment vinculades a la natura, en l’acte de donar, rebre i cuidar. Tal vegada així podrem encaminar-nos cap a aquesta altra manera de viure.
Bibliografia
Freixa, V. (2023). Ruralisme. Ara Llibres.
Garcés, M., i Nogué, J. (2022). «Refer l’imaginari rural i urbà». Dins de R. Cerarols Ramírez, J. Nogué i Font, J. (Eds.), L’altre món rural: reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana (p. 369-381). Tigre de Paper.
Lladó, B. (2021). Seguint els passos d’«El Turista». La Bibliogràfica.
Lladó, B. (2022). El col·lapse del noucentisme territorial. Tòpics i límits de la Catalunya-ciutat. Dins de R. Cerarols Ramírez, i J. Nogué i Font, J. (Eds.), L’altre món rural: reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana (p. 51-67). Tigre de Paper.
Punsoda, A. (2023). La terra dura. Pòrtic Edicions.
Rubio, C. (2023, 19 de maig). Vanesa Freixa: «Hem desvertebrat la política municipal». Núvol. https://www.nuvol.com/llibres/assaig/vanesa-freixa-hem-desvertebrat-la-politica-municipal-321453
Solà, I. (2019). Canto jo i la muntanya balla. Anagrama.
Shiva, V. (2024). Qui alimenta el món en realitat? (O. Gil Pujol, Trad.). Tigre de Paper.
Steel, C. (2020). Ciudades hambrientas: cómo el alimento moldea nuestras vidas. (R. García Pérez, Trad.). Capitán Swing. (Obra original publicada el 2008)
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Yun Vidal CollEm dic Yun Vidal Coll, soc estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i m’agrada aprendre una mica de tot. Del que llegeixo, veig, sento o visc, a vegades en faig escrits, és a dir, conglomerats de pensaments. No tinc una llarga trajectòria acadèmica, i de fet, vaig començar Bioquímica, [...]
