La revolució estètica del paisatge: de Jaques Rancière a Elisée Reclus

Temps de lectura: 5 minuts

Bernat Lladó i Mas

 

Imatge de Jordi Bargalló

El primer en què penso quan tinc a les mans l’últim llibre traduït al castellà del filòsof Jacques Rancière és en el títol d’un dels seus llibres anteriors: Le destin des images, publicat l’any 2003. I això perquè l’editorial que l’ha publicat ha decidit que les imatges que acompanyen el text original, no calia afegir-les a la versió castellana. Desconec els motius d’aquesta decisió; no sé, per tant, quin és el destí d’aquestes il·lustracions que apareixen a l’edició francesa i, en canvi, a la traducció castellana no hi són; però el cert és que tractant-se d’un llibre de jardins i paisatges, és una llàstima no poder observar les pintures i els gravats que el mateix Rancière comenta. Sens dubte, això dificulta una lectura de per si difícil i complexa, ja que no es pot seguir amb detall el fil argumental que hi exposa. De manera involuntària, doncs, l’editorial castellana ha passat per alt aquest «principi d’igualtat» que el mateix filòsof ha reclamat de manera insistent al llarg de la seva vida —per exemple, la igualtat entre mestres i alumnes a Le maître ignorant. És a dir, si llegir un llibre traduït ja significa llegir «un altre llibre» (no necessàriament pitjor), en aquest cas s’hi afegeix la qüestió de les imatges. 

El temps del paisatge és, alhora, el títol del llibre i el període històric que va del 1790, any de publicació de la Crítica de la facultat de jutjar d’Immanuel Kant, al 1830, en què es publiquen de manera pòstuma les Lliçons sobre l’estètica de Hegel. Durant aquests anys, ens diu Rancière, el paisatge esdevé «un objecte específic de pensament». En primer lloc, amb motiu del debat al voltant dels jardins i, sobretot, del paper que el paisatge i la naturalesa van tenir a l’hora de dissenyar-los; un debat que transformà els «criteris de bellesa i el mateix significat de la paraula art». Després, perquè canvià igualment el concepte de «naturalesa», que fins aleshores s’associava a l’ordre, a les lleis i a la necessitat, i que ara es comença a vincular a valors com la llibertat, l’autonomia o l’atzar. Finalment, si aquest període és el temps del paisatge és perquè l’art dels jardins, de les representacions paisatgistes o algunes de les categories estètiques per definir la naturalesa —el sublim, el bell, el pintoresc— expressaven sempre situacions socials. Així doncs, les imatges d’una naturalesa harmònica indicaven també l’ideal d’una harmonia social; o l’ordre geomètric dels jardins era alhora una metàfora visual d’una societat o bé jeràrquica (monarquia absolutista) o bé homogènia i igualitària (estat republicà). 

En el llibre Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat, Xavier Bassas destaca un patró en l’escriptura del filòsof francès que es repeteix en moltes de les seves obres. En diu «mode disjuntiu-conjuntiu», i consisteix a descriure o presentar dues posicions en aparença oposades, però que al final remeten sempre a un substrat comú. És el cas del jardí francès i el jardí paisatgista anglès, que d’inici poden semblar maneres molt allunyades de planificar i construir jardins, però que segons Rancière comparteixen un mateix i únic principi. D’entrada, el primer, del qual Versalles n’és l’exemple més famós, se l’ha associat amb l’artificialitat, la geometria cartesiana de línies i angles rectes i amb una forma de govern com és l’absolutisme monàrquic. Per la seva banda, el jardí paisatgista anglès, se’l considera més proper a la naturalesa, més respectuós amb la topografia del lloc, amb les línies suaus i ondulants de camins i turons i, en fi, amb un ordre monàrquic i aristocràtic liberal. Amb tot, diu Rancière —i aquí trobem la «conjunció»—, un i altre responen a un mateix motiu, «el d’un art que imposa el seu ordre artificial a la naturalesa per exhibir la seva pròpia habilitat i satisfer la vanitat dels seus propietaris». Fins i tot el jardí anglès, amb les seves línies i volums suaus, materialització del paisatge bell segons Edmund Burke, seria tan sols un «art d’ornamentació de propietats o, inclús, una simple cartografia de la propietat». Fet i fet, el temps del paisatge és també el moment en què es privatitzen a Anglaterra bona part de les terres comunals que servien per abastir les classes populars dels recursos del bosc, i l’art dels jardins justificava un ordenament que permetia a l’aristocràcia rural mantenir allunyades de les seves finques aquelles classes populars. 

És cert, doncs, que existeix una «política del paisatge», com diu Rancière. Però es queda curt. O no menciona tot un seguit de transformacions que van tenir lloc al llarg dels segles XVIII i XIX i que expliquen en igual mesura per què durant aquestes dècades el paisatge esdevé «un objecte específic de pensament». Dit d’una altra manera, si l’art dels paisatges, el disseny de jardins i la nova sensibilitat envers la naturalesa contribueixen a aquesta «revolució estètica» que menciona Rancière, associada a un canvi en el «règim de percepció» i de «l’experiència sensible», és perquè en el mateix moment sectors cada vegada més amplis de la societat observen la naturalesa i les muntanyes amb uns «altres ulls». I sorprèn, en aquest sentit, que el filòsof no ho hagi tingut en compte. Només li hauria calgut sortir del camp de la filosofia i de la història de l’art per ampliar i confirmar que aquella «revolució estètica» era transversal a altres disciplines, com la geografia, i que implicava altres grups culturals més enllà dels cercles artístics. 

Imatge de Jordi Bargalló

Hauria pogut llegir, per exemple, el text del geògraf anarquista Elisée Reclus titulat «Del sentiment de la naturalesa en les societats modernes», escrit l’any 1866, per aprofundir encara més en els orígens i les conseqüències d’aquella revolució. D’entrada, el geògraf coincideix que en el segle XVIII es produeix un canvi en la interpretació i valoració de la naturalesa. S’amplia sobretot l’interès i la curiositat per alguns espais que fins aleshores despertaven rebuig o temor; o dels quals només se’n valoraven les qualitats productives. Així, primer la burgesia i l’aristocràcia cultural, després les classes mitjanes i, finalment, la societat en conjunt, comencen a freqüentar platges i litorals, boscos frondosos i valls i crestes feréstegues o muntanyoses. Però no només perquè l’art, la literatura o la filosofia (Rousseau és el gran absent en l’anàlisi de Rancière) fomentin un nou «règim de percepció», sinó perquè sorgeix un temps dedicat a l’oci; perquè la població esdevé cada vegada més urbana, i una part d’aquest temps el dedica a visitar llocs «pintorescos», espais naturals, sigui per fer turisme o per raons mèdiques. A la vegada, es produeix una «revolució dels transports» que permet un accés ràpid i massiu a les àrees de muntanya o als poblets de la costa. Finalment, neix l’alpinisme, una activitat que barreja inicialment exercici físic, educació moral, experiència de la llibertat i coneixement científic. Tot plegat contribueix a aquesta «revolució estètica» que identifica perfectament Rancière, per bé que el filòsof francès la circumscriu a una esfera intel·lectual que sens dubte fou important, però que no explica per si sola la nova sensibilitat que la cultura europea desplega a partir del segle XVIII envers la naturalesa i el paisatge. 

Bibliografia

RANCIÈRE, Jacques (2020). Le temps du paysage. Aux origines de la révolution esthétique. París: La fabrique éditions. 

RANCIÈRE, Jacques (2023). El tiempo del paisaje. Los orígenes de la revolución estética. Madrid: Akal.

BASSAS, Xavier (2017). Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat. Barcelona: Gedisa.

RECLUS, Elisée (2015). Libertad, igualdad, geografía. Ensayos escogidos de Elisée Reclus. Madrid: Enclave. 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Bernat Lladó Mas

      Sabadell 1978. Geògraf. Interessat en el camp de la història i la cultura geogràfica.