Abans que la indústria pesant i poligonal i el creixement immobiliari accelerats per la corrupció franquista i neofeixista assaltessin definitivament, implacablement, l’Horta de València —l’Horta de l’autor de L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner Editor)—, la vida potser era allí més pobra, més humil, però de ben segur que humanament més habitable, amb els seus temps lents marcats i emmarcats per la sembra i la collita, pel pasturatge i l’estabulació, segons les èpoques; és a dir, pel diàleg, sovint difícil, amb el sol i la pluja, sense necessitat d’alarmes ni d’intervencions polítiques a l’hora d’entomar sequeres i barrancades, perquè es posseïa la saviesa secular de tenir-les en compte a l’hora de construir, de plantar, de pasturar i estabular. Sí, tot aquest nou dietari del catarrogí Ramon Ramon és ple de la memòria, de vegades heretada dels pares i els avis, d’un món dur i difícil, però metabòlic entre l’home i la terra, i també entre els mateixos pobladors, potser capaços de sentir odi visceral o de tenir enveja d’aquells a qui tot els rutllava, però també de sentir forts lligams amb la comunitat, en la qual la gent «era» de veritat per bé i per mal, no pas «volia ser»; un món no tecnificat, no forçat, no sotmès, un món contradictòriament arcàdic en la seva simplicitat, encara que l’Arcàdia minifundista fos de vegades molt dura, molt cruel, i estigués assetjada pels cacics; una memòria i una mirada no pas de colon, d’explotador que, de la terra, no n’estima més que els guanys que en pot treure, sinó de qui ha viscut la vida i la mort com allò natural, inherent a la naturalesa, com allò fàctic que només es pot transformar a favor de l’home i de la terra mateixa si es treballa com a part del total de la vida, de tota vida en les seves interrelacions i dependències. La vida amb arrels. Olors, imatges, sons. La memòria sempre prodigiosa de la infància.
Arena en los zapatos 4 Imatge d’Imanol Buisan
Malauradament no ha sigut així; només s’ha tingut en compte la productivitat, el màxim rendiment, i per això s’han accelerat els cicles naturals i s’han forçat les relacions sostenibles amb un afany depredador que massa sovint destrueix tots els equilibris que fan possible la vida en un lloc. Una acceleració que deixa a la cuneta —ai, les terribles cunetes dels camins de la història!— tots aquells que frenen, potser sense ni adonar-se’n, o que pretenen frenar amb heroisme aquesta acceleració. Un temps històric, ara ja desaparegut, que encara no sentia al clatell l’alè cobdiciós de l’exigència capitalista, un temps sense benefici i acumulació com a únics motius del fer humà, per sobre de la vida mateixa. Economia tot just de subsistència, respectuosa amb el ser del món. El creixement accelerat exigia i exigeix moltes morts evitables, molts naixements abocats al sofriment. Molta destrucció cultural, de costums i llengües, de formes de vida, etc., per imposar una «cultura» aparentment universal, però en realitat alienadora. El discurs de la globalització, del genocidi en nom del progrés. El trompe-l’oeil del discurs del poder per camuflar i fins i tot substituir la realitat amb una falsa profunditat. Des de la religió fins a la realitat virtual de la tecnologia. La falsa ideologia, en veu de Marx. I en la nostàlgia d’aquella Arcàdia perduda, idealitzada fins a fer-ne el somni d’un Mediterrani cultivat i culte que ens han fet albirar els clàssics amb el seu idil·lisme pastoral, tot i saber com sabem que era una civilització aixecada sobre l’esclavatge, l’autor constata amb profunda tristesa que el Paradís ja no és sinó un solar ple d’herbots i deixalles encaixonat entre dos edificis i amb el rètol d’EN VENDA.
És a partir d’aquest rerefons que Ramon Ramon es mira la vida quotidiana que va ser possible fer durant els mesos devastats per la pandèmia de la covid —l’any 2020, també l’any dels «cinquanta» de l’autor, quan arriba el tomb de veure’s amb més anys viscuts que no pas encara per viure—, i ho fa amb una mirada que, tot amb tot, no es deixa intimidar per les trompetes que sent de l’Apocalipsi —com a escriptor valencià ja hi està força acostumat per una causa o altra—, sinó ben al contrari, perquè, a pesar de tantes i tan fondes decepcions i de les freqüents i imperioses ganes de deixar-ho estar tot i donar-se per vençut fins a aïllar-se en els seus interessos i prou, l’autor desplega amb agudesa penetrant el seu sempre fonamentat aparell crític a què ja ens té acostumats als que el llegim amb delit cada nova entrega dels seus premiats dietaris, que ja sumen a la vora del miler de pàgines, a part d’unes quantes més de poètiques, totes magnífiques.
L’any dels cinquanta, aquest nou dietari que es llegeix com una novel·la protagonitzada per un personatge orgullós de la seva humilitat —¡ai, l’oblidat orgull de classe!— i que denuncia les humiliacions sistèmiques, aquest dietari que desplega una escriptura estilísticament clara i alhora densa, plena de sorprenents imatges que no cauen mai en el dejà vu, és una nova mostra de la capacitat analítica de Ramon Ramon, alimentada amb lectures d’alt nivell intel·lectual que sovint ens deixen bocabadats pel seu abast holístic; una capacitat mai freda, sempre compromesa, de vegades fins i tot a pesar seu, que va de la comprensió més càlida i solidària de l’altre fins a la imprecació més severa al poder en totes les seves formes: des del ridícul vigilant del mercat amagat sota la seva gorra autoritària —exemple de la transformació psíquica dels individus investits de potestas, per petita que sigui— fins a les estructures més altes de l’Estat, sempre menyspreadores dels «ciutadans», com ens anomenen els polítics amb fastigós paternalisme, una denominació sense identitat amb què volen ofegar —amb la gota freda i la persecució de la llengua gairebé ho aconsegueixen— tots aquells que ens estimem més anomenar-nos «poble», amb tota la seva complexitat de relacions. També amb la lluita de classes, de la qual ja no es parla, cosa que fa que sigui molt més confús el món, com interessa, i molt, a un sistema cada cop més antidemocràtic.
Tant de bo que Ramon Ramon no deixi mai de banda la seva proverbial lucidesa, que li ha permès no renunciar mai als seus orígens ni fer veure el que no és pel miserable afany de fer-se lloc a la cordada d’escaladors que aspiren a desclassar-se corda amunt de l’èxit mercantil i popular per arribar a ser acceptats pel poderós, si més no, com a bufons culturals: una lucidesa moral i identitària, crítica, dialèctica, que és el que ens cal transmetre als que vindran, com els mateixos fills de l’autor, tan importants en els «dies» del dietari, i, encarnats en ells, els fills de tants. Una transmissió que és la sola i veritable transcendència humana mentre duri la humanitat, cada cop més assetjada pels que renuncien al sentit profund que humanitat té de convivència en igualtat.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores. [...]
